Immersions

Una de les característiques més sinistres de l’imperialisme cultural és la seva tossuderia: quan penses que hauria de cedir una mica, o agafar-se un moment per descansar, és quan retorna amb més embranzida. Ho veiem una i altra vegada amb la qüestió de la immersió lingüística, que es veu qüestionada cíclicament i que ara ha reobert ferides amb la decisió del Suprem d’exigir un 25% de classes en castellà. Si per una banda el percentatge ha acabat d’evidenciar que l’exigència seria, en realitat, una reducció de la quantitat real de classes que s’imparteixen en castellà, de l’altra ha mostrat per enèsima vegada els mecanismes d’aquest imperialisme, que tristament cal seguir combatent.

Aquest imperialisme treballa sobre tres supòsits ideològics fonamentals: que les llengües són eines, que les eines són intercanviables i que parlar espanyol és, d’alguna manera, l’estat natural de les coses. N’hi ha més, esclar, però amb aquests tres (amb el tercer, de fet) n’hi ha prou per convertir qualsevol altra opció lingüística (posem el català) en una desviació, una falta de sentit comú que només es pot entendre com una agressió o una rebequeria. Com tot bon narcisista patològic, l’imperialisme cultural només aspira a la infinita repetició de si mateix. Per això, la seva condició ideològica és ser natura i per això tolera tan malament la diferència. Les diferències.

Ara bé, naturalitzar segles d’història, de conquesta i submissió militar no és passa gaire diferent de pensar que el mercat és neutre, que les regles del seu joc són justes i que tots gaudim de les mateixes oportunitats quan hi entrem, cosa que fa que s’acabi moralitzant la pobresa o que ens sembli inevitable que una cultura minoritzada desaparegui. De fet, la desastrosa conseqüència de pensar que una llengua és una eina, i que les eines són reemplaçables, és que aboca la diversitat lingüística a la mateixa mena de competició del mercat, entès a la liberal manera: que els febles desapareguin i que els forts s’ho acabin menjant tot. La resta de pseudoarguments amb què es justifica l’enèsim atac contra la immersió són una enganyifa que només ha de servir perquè la baralla arribi aviat, en els termes que beneficien el fort. Com sempre. Perquè el mercat és asimètric, de la mateixa manera que la relació entre llengües que tenen imperis (o eximperis) al darrere, o que són potències econòmiques o s’han imposat com a koinés contemporànies, no és, ni ha estat mai, ni neutra ni justa. Sostenir això és validar la destrucció de la diversitat. Expandir l’avenç de l’imperi.

Si el català es troba davant de l’emergència lingüística que descriuen les anàlisis més pessimistes, el repte que se’ns obre al davant potser es pugui pensar com el d’habitar aquesta emergència. El de molts està passant per definir una causa justa i fer-ne lluita.