La seducció pop de Pérez Siquier al KBr de Barcelona

És Marroc! Sí, Chefchaouen! No, és Brasil, són faveles. Sí, home, i on veus a Neymar? Mira, el cabell d’esta dona sembla el de la profe d’anglès. Aquí vaig estar jo de vacances, però per baix passava aigua. Ei, esta creu vol dir que no és Marroc. Això sembla un mapa d’Espanya, no? Mira, mira, estem aquí. I esta paret té la forma d’un continent! Ui, però tots són vells. Este té una cama de plàstic? Que se li veu mig cul, ‘bro’! Però el que feia les fotos a la platja com se posava tan a prop de la gent? Ja fa setmanes que tinc a casa el catàleg de Pérez Siquier -una meravella, com l’exposició homònima que hi ha ara mateix al centre KBr de Barcelona- i me l’he estat mirant i remirant. Dilluns passat me’l vaig emportar a una classe d’Estudi Assistit de l’institut del meu poble i vaig ensenyar algunes imatges a Meryam, a Jordi, a Imran, a Wadih i a les dues Salmes sense donar-los cap mena de context. Alguns dels seus comentaris ja els heu llegit. Us faltaven les seves rialles i les cares de sorpresa. De què va això, mestra?

Si el mateix dia en el mateix espai s’inaugura una exposició de Walker Evans (1903-1975) i una altra de Carlos Pérez Siquier (1930-2021), és probable que els titulars se’ls emporti la del nord-americà, una de les figures clau de la fotografia d’estil documental. De fet, s’esperava en candeletes després de les retrospectives de Helen Lewitt, William Eggleston i altres grans fotògrafs del segle XX que han passat per la Torre Mapfre en els darrers anys. Una trucada de la Mar Rocabert -a qui haureu llegit milers de vegades en aquest diari- em va alertar sobre el d’Almeria: la mirada de Pérez Siquier és d’un altre planeta. Unes setmanes més tard vaig comprovar-ho.

Evans no decep, és un delit veure la poesia amb la que retrata les ciutats i la seva gent. Sempre en blanc i negre. Tampoc és casualitat que fos el primer fotògraf en exposar al MoMA de Nova York al 1938. Però també és cert que quan entres a la sala dedicada a Pérez Siquier, t’acabes oblidant d’Evans. Quina galtada de realitat, quina explosió de color, quins enquadraments, quin esperit pop. Com els va passar als meus alumnes, també vols saber de què va tot allò: la misèria palpable del barri de La Chanca, aquells primers plans de parets rossegades on només hi veus mapamundis, aquells turistes despreocupats que es torren impúdics a les platges de l’Almeria franquista.

A finals dels anys 50, quan el jove Pérez Siquier apareixia per La Chanca amb la seva càmera li deien “el americano”. Entre els banyistes estrangers, en canvi, era “el español”. M’ho explica la Mar en un àudio: així li van dir les filles de Pérez Siquier el dia de la inauguració. No només això, també li van confessar que aquell tors bronzejat amb un atrevit banyador fúcsia era el de la seva mare. Ni Martin Parr s’hagués atrevit a tant, bromegem. També em parla de la foto de la noia del vestidet blanc posant en un portal. Pérez Siquier va disparar-la al 1957, quan encara treballava en una entitat bancària i la fotografia era una afició de cap de setmana. Curiosament, ‘La nena blanca’ va esdevenir la foto més icònica d’una carrera llarga i prolífica construïda des de la seva Almeria natal. Uns anys més tard, aquella nena va marxar a Mallorca a treballar en l’hostaleria i allí va conèixer un jove broker britànic amb qui va acabar casant-se. Al 2020, el programa de RTVE ‘Detrás del instante’ va dedicar-li un capítol a Pérez Siquier a compte d’aquesta imatge. També s’hi documenta el retrobament entre el fotògraf i l’Ángeles Hernández, que va tornar des de Londres per posar en el mateix portal de La Chanca sis dècades més tard.

Vaig assabentar-me d’aquestes anècdotes a posteriori. És millor anar a una exposició amb la mirada fresca o val la pena tindre context? Ni Mar ni jo tenim la resposta. Fa només uns dies, vam tornar a parlar i li vaig preguntar si La Chanca li va recordar Chefchaouen. Em va contestar que era lo primer que havia pensat. I si el secret és seguir mirant amb ulls de nena?