Pérez Siquier es retroba amb la Niña Blanca

Diu el fotògraf Carlos Pérez Siquier (Almeria, 89 anys) que acaba de viure un dels millors moments de la seva vida. Ha estat ara que s'ha retrobat amb Ángeles Hernández, la petita d'11 anys que en el llunyà 1957 va fotografiar al llindar de la porta de la casa cova on vivia, al barri de La Chanca, a Almeria. Aquella imatge, que va titular Niña Blanca, “perquè la seva roba i la paret tenien la mateixa estructura, com de calç”, i les que va fer als habitants d'aquell suburbi situat sota l'Alcazaba de la ciutat, van acabar sent el símbol del barri i li van canviar la vida a aquest banquer empenyent-lo a deixar el taulell i els bitllets per abraçar la seva veritable passió, la fotografia. “Vaig pujar, com feia cada cap de setmana, a fotografiar el dia a dia de les persones que vivien allà. Quan vaig passar per davant de la nena, es va col·locar i va posar per a mi. Va ser com si em toqués directe al cor. I jo que soc molt ràpid li vaig disparar una sola foto. Després va entrar a casa sense dir res i no en vaig tornar a saber res”, recorda Siquier.

Fins fa poc temps, quan es van retrobar i van poder parlar més de sis dècades després. “Va ser sorprenent. No em podia imaginar la vida tan intensa que havia tingut. Tot va començar quan l'Elena, una de les seves filles, després de descobrir la foto, va contactar amb mi per demanar-me una còpia per regalar-l'hi a la seva mare, que feia 60 anys”. I després va venir el retrobament. “Això va fer que la mare em volgués conèixer i em va venir a veure. Va ser llavors quan em va explicar com havia sentit curiositat perquè la retratés l'americà, que és com em deien allà, malgrat que la seva mare li deia que entrés a casa”. Siquier explica emocionat com l'Ángeles li va explicar, mentre feien un cafè, la seva apassionant història: “Va ser prou valenta per marxar a Mallorca a treballar de netejadora en un càmping. Allà va conèixer un anglès que, en tornar al seu país, li va prometre que tornaria a buscar-la. I quan va tornar, ella, que gairebé no sabia anglès, li va preguntar on treballava. Quan li va dir que a la Borsa es va pensar que era escombriaire. Això és collonut. Es van casar i van marxar a viure a Londres, on va descobrir que de fet era un broker. No m'hauria imaginat mai que aquesta noia que va néixer en aquell barri tan marginal hauria estat a tants llocs del món. És una història preciosa”, recorda.

Siquier va continuar pujant al barri fins a mitjans dels setanta. “Volia enaltir aquesta gent, que es mostressin a si mateixos”, explica, en la línia de la fotografia humanística del llibre The Family of Man, del 1955, que tant va marcar els fotògrafs de la seva generació. Però les fotos de La Chanca estan considerades com una denúncia de les males condicions en què es vivia. A aquesta sèrie pertany una altra de les fotos preferides de Siquier: Paraigua al sol. “És atemporal, ha resistit el pas del temps malgrat que ja té 60 anys. És clàssica però moderna, i anticipa el que va ser la fotografia creativa posterior, i que és digna de museu”. De fet, el MoMA de Nova York la conserva als seus fons.

Des de llavors, Pérez Siquier no ha parat de fer fotografies. “Sempre disparava un o dos cops, i m'emportava el 'moment decisiu' per eternitzar-lo, perquè un d'anterior o posterior pot destruir l'encant. Ara, amb un motor, tens la bona foto, però no saps seleccionar-la”, diu amb la jovialitat i la gràcia que sempre l'han caracteritzat. 174 d'aquestes imatges són les protagonistes de la gran retrospectiva que la Fundació Mapfre de Barcelona dedica a aquest caçador d'imatges decisives, un autèntic recorregut per tota la seva obra amb les sèries que han marcat la seva trajectòria: des de les neorealistes de La Chanca, primer en blanc i negre i després en color, fins a les últimes de fa tot just dos anys en què, d'una manera introspectiva i intimista, retrata els paisatges de la Briseña, la casa on passa temporades a l'interior d'Almeria, però on arriba la brisa del mar.

Entremig, alguns dels treballs d'aquest fotògraf autodidacte, impulsor, juntament amb el desaparegut José María Artero, el 1950, del grup i la revista AFAL (1956-1963), que va aglutinar des de la perifèria els fotògrafs que van deixar enrere les imatges que imposava el règim i van abandonar les fotografies més acadèmiques, i van apostar per l'humanisme i mostrar la realitat del carrer: Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Carlos Gualladó, Xavier Miserachs, Ricard Terré i Ramon Masats, entre d'altres.

Com les parets escrostonades dels interiors de les barraques que va fer el 1965 i que tanquen la sèrie de La Chanca. “Vaig fer primers plans de les parets que mostraven el pas del temps i les moltes històries que havien viscut”, recorda ara. Unes obres que enllacen amb l'informalisme pictòric o l'abstracció. Modern i pioner també en l'ús del color des del 1962 quan no estava ben considerat, Siquier va aprofitar els encàrrecs del règim per il·lustrar guies de la costa espanyola que s'obria al turisme per fer, entre el 1972 i el 1980, unes imatges personals i crítiques dels turistes que començaven a atapeir les platges. “Bàrbars que envaïen el paradís”, resumeix el fotògraf, que en tot cas crea unes fotos plenes d'humor i erotisme que comencen amb plans oberts de platges i cossos prenent el sol i acaben amb primers plans abstractes i geomètrics, propers al pop i al kitsch.

A Pérez Siquier el reconeixement li arriba tard. “Durant anys les imatges de La Chanca van estar guardades en caixes de cartró”. Però últimament no para de rebre reconeixements. El 2003 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia i el 2017 es va inaugurar un museu dedicat a ell i la seva obra a la localitat andalusa d'Olula del Río, l'únic a Espanya dedicat a un fotògraf. Acaben d'estrenar-se dos documentals sobre la seva trajectòria. “Estic segur que les meves fotografies perduraran i guanyaran amb el temps”, explica Pérez Siquier, que no es cansa de dir que “l'única cosa que em queda és la mirada”. I per això continua treballant amb gairebé 90 anys, ara amb una petita càmera digital. “Jo el que vull és que em deixin tranquil i poder anar a la platja”, sentencia.