Si això és un elefant

Pensava que mai tornaria a trepitjar el zoo de Barcelona, en part perquè els zoos em semblen sòrdids i malignes, en part perquè veure el Floquet de Neu a finals dels noranta em va provocar malsons durant mesos. Li quedaven pocs anys de vida, n’havia passat més de trenta en captivitat i tenia un aspecte desolat. Des d’aleshores que no puc mirar als ulls una persona deprimida sense recordar la tristesa del goril·la albí: abatut, resignat, ple de menyspreu cap als humans que li picaven al vidre però del tot conscient que no tenia escapatòria, que la vida era i seria sempre això.

Suposo que tenir-ne algun record entranyable fa que el concepte “zoo” soni menys anacrònic i decadent. He de confessar que, durant bona part de l’edat adulta, he oblidat del tot que existeix un zoo al centre de la meva ciutat. Simplement vaig suprimir aquest coneixement, així com a vegades suprimim de la memòria episodis vitals espinosos. Fa uns anys, però, ens van obligar a pensar-hi. Al Parlament i a les tertúlies es debatia sobre el futur del zoo; s’aprovaven plans per transformar-lo en un espai de conservació i pedagogia; es proclamava que l’exhibició d’animals exòtics era cosa del passat i que d’ara endavant preserva­ríem espècies autòctones. Res de hienes apàtiques llanguint en recintes ronyosos, res de tenebroses gàbies subterrànies. Els zoos serien l’últim reducte de resistència per a les espècies en perill del món. Els zoos han mort; visca els zoos!

La qüestió és que he tornat a trepitjar el zoo de Barcelona. Això serà una ressenya parcial: d’entrada ens vam perdre el que feia pinta de ser l’espai menys depriment —el dels insectes— perquè hi havia cua. La resta, una analepsi de l’espectre del Floquet. Les tres zebres estaven tan quietes que semblaven una fotografia de tres zebres. Veient-les pensava en allò de John Berger sobre com, per als infants, els animals del zoo són inesperadament letàrgics. “Tan freqüents com els crits de les bèsties són els dels nens que pregunten: On és? Per què no es mou? És mort?”. Enfrontada amb la visió d’una elefanta geriàtrica confinada en un recinte de cartó pedra i privada de qualsevol distracció o vida social o record d’un més-enllà, la meva filla de tres anys va afegir una quarta i definitiva pregunta: “És de veritat?”.

L’amiga que ens acompanyava va comentar que la vida d’aquella elefanta no era tan diferent de la d’un humà de ciutat. Ella —l’amiga— ve de les terres de l’Ebre i es passeja per Barcelona com si fos un annex del zoo. Em vaig oblidar d’explicar-li això: cada matí, camí de l’escola, passem per davant d’una d’aquelles oficines de planta oberta amb vidres per parets, i cada matí a les 8:57 hi veiem el mateix espècimen mascle amb fisonomia de caçador de mamuts: els cabells llargs recollits en un monyo alt, parapetat per tres pantalles de Mac, caragolat tot ell sobre la seva petita pantalla de butxaca.

Almenys s’han endut els dofins. És un alleujament que els lleons no es deixin veure. La venedora de gelats insulta tothom que s’hi apropa. A la sortida del carrer de Wellington, tocant al tram, hi ha les restes d’un colom esclafat.