Les millors exposicions per visitar aquesta primavera

Amb la primavera, arriben noves exposicions, a Barcelona i per tota Catalunya. Vet aquí una selecció d’exposicions per a dies de bon temps.

Els Nabís. De Bonnard a Vuillard

En la transició entre l’impressionisme i les primeres avantguardes del segle XX va haver-hi un grup amb un paper clau que va autoanomenar-se els nabís, un mot derivat de l’hebreu neviim que significa “profetes”. Seduïts per l’anàlisi simbolista de Paul Gaugin i el sintetisme de la seva pintura, aquests artistes -entre ells el Pierre Bonnard i l’Édouard Vuillard als quals al·ludeix el subtítol de la mostra- compartien una mateixa voluntat de renovació artística. El punt d’inflexió va ser un petit quadre de Paul Sérusier titulat El talismà (1888), que poques vegades surt del Museu d’Orsay de París i que ara es pot veure a Barcelona. Pintat sota l’orientació del mateix Gauguin, aquest paisatge compost per formes i colors simplificats, representava un punt de vista subjectiu de la realitat i es va convertir en la referència estètica dels nabís. Submergir-se en el fil narratiu de l’exposició és fer-ho també en el París bulliciós de la darrera dècada del segle XIX, una capital moderna i viva, plena de cafès, teatres i música. A través dels quadres exposats a La Pedrera també es copsen les dues tendències que van sorgir dins del mateix grup dels nabís: Sérusier, Maurice Denis, Paul-Élie Ranson i Jan Verkade van decantar-se per fer una anàlisis espiritual de l’art marcada per l’esoterisme mentre que Bonnard, Vuillard i Félix Vallotton van consagrar-se a temes més mundans i, fins i tot, quotidians com quan retrataven dones en les seves ocupacions diàries, des de cosir fins a tenir cura dels infants. Dins del cercle dels nabís, un grup que es va dissoldre cap al 1900, també hi havia el nord-català Arístides Maillol, del qual s’exhibeixen tres retrats femenins. El recorregut es tanca, precisament, amb l’escultura d’una figura “jove, pura, lluminosa i noble” del mateix Maillol que representa el seu anhelat esperit mediterrani.

Fundació Catalunya La Pedrera. Fins al 28 de juny

Walker Evans. Now and then & Pérez Siquier

Ara mateix, una visita al Centre KBr de la Fundació MAPFRE representa una doble alegria. Per una banda, hi ha l’exposició del fotògraf nord-americà Walker Evans (1903-1975), un dels més influents del segle XX, . I, per l’altra, la de l’andalús Carlos Pérez Siquier (1930-2021), que va aportar modernitat a la fotografia espanyola. Tot i que pertanyen a dues generacions diferents, sí que hi ha un fil invisible que lliga Evans amb Pérez Siquier: tots dos van retratar la quotidianitat des de l’honestedat. A Now & Then, una antologia que cobreix cinc dècades, es copsa com Evans sempre va fugir dels artificis i va retratar la vida diària amb una mirada directa i precisa. A més, mentre altres col·legues evitaven fotografiar els cartells comercials buscant la fotografia pura, Evans els abraçava perquè ja eren indissociables del paisatge urbà de les grans urbs. Així com Evans va retratar els canvis de la societat nord-americana, Pérez Siquier va fer-ho al sud d’Espanya. La seva mirada recorre els anys de transició, passant del blanc i negre al color, a través d’unes sèries magnífiques que mostren des de l’arribada del turisme de masses a les platges d’Almeria a la pobresa de les barriades.

Colecciones Fundación MAPFRE. Centre KBr. Fins al 24 de maig

Jean-Luc Godard. La Fraternitat de les Metàfores

No és fàcil enfrontar-se a un llegat de dues-centes peces fílmiques i de vídeo, escrits, entrevistes i obres plàstiques. Encara menys si són d’algú amb la profunditat intel·lectual de Jean-Luc Godard (1930-2022). Per això ordir La Fraternitat de les Metàfores, la retrospectiva més gran feta mai sobre el cineasta francès- era un repte majúscul. També per la quantitat de temps que abraça la carrera de Godard: des del seu primer curtmetratge Opération ‘béton’ (1954) fins a Film annonce du film ‘Drôles de guerres’ (2022), la seva última obra acabada en vida. Curiosament, en aquest lapse temporal sempre flota un tema recurrent: la violència que comporten les guerres, que també és un fil conductor de l’exposició. Godard -que es va negar a servir l’exèrcit francès i el suís- va viure en un segle amb molts conflictes bèl·lics (Algèria, Vietnam, Palestina, Iugoslàvia...) que va desgranar en la seva obra, mentre aquesta també es polititzava i radicalitzava. “Una pel·lícula és un fusell teòric i un fusell és una pel·lícula pràctica. Afortunadament, no duc fusell perquè soc tan miop que dispararia als meus amics; amb una pel·lícula tinc la impressió de ser menys miop”.

La Virreina. Centre de la imatge. Fins al 4 d’octubre

Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura

Per què Henri Matisse (1869-1954) és considerat un dels grans mestres de la pintura del segle XX i, especialment, del color? La resposta es troba a Chez Matisse, una exposició que permet gaudir de mig centenar d’obres del pintor francès -la majoria cedides pel Centre Pompidou de París- i també de les de mig centenar d’artistes als quals va influir. El jove Matisse va començar copiant als grans mestres del Louvre per acabar sent la figura cabdal del fauvisme, gràcies a l’ús audaç i no naturalista del color. L’exposició, dividida per àmbits, mostra diferents etapes de la seva carrera i posa en diàleg la seva obra amb la d’altres artistes i corrents: hi apareixen quadres de Picasso, de Françoise Gilot i de Pierre Bonnard, així com del nord-americà Barnett Newman i de l’algeriana Baya. L’obra de Matisse també s’acaba relacionant amb el pop art i al videoart gràcies a una mirada única, atrevida, lliure, trencadora i innovadora que el va convertir en tota una icona.

CaixaForum. Fins al 16 d’agost. 1869 1954

Mako

La passada tardor, la galeria Artur Ramon ens va posar sobre la pista de l’artista japonesa Mako Artigas (Tòkio, 1937) gràcies a l’exposició El traç invisible. Ara, el Palau Robert en pren el relleu i sota el nom de Mako, reivindica el llegat d’aquesta dissenyadora d’estampats, formada al seu país natal i, més tard, a l’Escola Massana de Barcelona. A mitjans dels anys 60, Mako va casar-se amb el ceramista Joan Gardy Artigas i van mudar-se a París, on ella va acabar dissenyant estampats per a marques d’alta costura com Christian Dior, Nina Ricci, André Courrèges, Kenzo i Paco Rabanne. De tornada a Barcelona, a finals del 80, Mako i Joan van instal·lar-se a la casa familiar de Gallifa, que havia estat el taller de ceràmica del seu sogre, en Joan Artigas Llorens, estret col·laborador de Joan Miró. Així, a l’exposició del Palau Robert hi conviuen una selecció de dibuixos, de teles estampades i de fotos històriques amb diverses peces ceràmiques, una disciplina que Mako va començar a experimentar arran del seu retorn a Catalunya. Tot i que l’exposició és petita, hi ha la possibilitat de veure un documental de 43 minuts sobre Mako, que amb 90 anys segueix residint i creant a Gallifa.

Palau Robert – Sala Cotxeres. Fins al 7 de juny

Velvet Revolution. Monica Jover Calvo

“Si obríssim les persones trobaríem paisatges. Si m’obrissin a mi, trobarien platges”, deia la cineasta belga Agnès Varda. La seva era una descripció gràfica i també poètica del nostre món interior. Una idea que encaixa molt bé en els paisatges que proposa Monica Jover Calvo. Primer només eren pictòrics. Però, tímidament, va anar incorporant-hi fils. Uns fils que la remetien al seu propi passat, en créixer envoltada de dones que cosien. Aquell fet puntual va acabar convertint-se en essencial i ara els seus paisatges -com els que estrena a l’exposició Velvet Revolution de la galeria Seltz- ja no s’entenen sense la presència d’aquests fils multicolors, que no només travessen el llenç, també se n’escapen. La proposta de l’artista alacantina no deixa de ser una translació pictòrica: el quadre només és un punt de partida que cal explorar des d’una mirada més àmplia. Per això desenes i desenes de fils creuen el sostre de la galeria, convidant-nos a una exploració interna, a buscar aquelles platges de Varda en les afilades carenes de la muntanya, en les nits de vellut negre, en entramats de llenç d’una repetició tècnica i cromàtica perfecta. En aquell silenci absolut, ressona un crit unànime: aquest viatge interior és lent, molt lent. Fins i tot pot ser dolorós. Tant com obrir-se i reconèixer-se en el teu propi paisatge.

Galeria Seltz by Ritter Ferrer. Fins al 20 de maig

Què hi ha més enllà de Barcelona?

Si us van agradar els llibres Flores en el arte y Árboles en el arte d’Angus Hyland i Kendra Wilson, tots dos editats per Editorial GG, segur que us cridarà l’atenció La botànica en l’art. Les plantes a les col·leccions del Museo del Prado. La nova exposició de CaixaForum Girona no pot tenir un títol més eloqüent perquè la seva raó és explorar la presència i la representació de tota mena d’espècies vegetals entre una selecció de quadres del fons del museu madrileny per interpretar-ne el valor simbòlic i narratiu. Al Castell de Púbol també estan d’estrena, en aquest cas posant en dansa a Salvador Dalí i al fotògraf de moda Horst P. Horst, que van coincidir en els cercles artístics del París dels anys 30. A Mirades creuades es mostren els projectes editorials en els quals van col·laborar i on queda palesa la fascinació de tots dos pel món clàssic. L’exposició es completa amb retrats i contactes fotogràfics de Horst així com peces de l’armari de Gala, clienta de les millors cases d’alta costura de l’època i amb un gust exquisit. També n’és l’artesania tèxtil de la punta, convertida en el fil conductor de Tresors de L’Arca. Dos segles fent de la punta un art, una exposició del Museu d’Arenys de Mar que recorre la història de la punta a Catalunya des del segle XIX fins a l’actualitat. Ho fa a través de peces de la històrica empresa Vives i també de la col·lecció particular de Carmina Viñas, fundadora de L’Arca, un emblemàtic establiment barceloní d’antiguitats tèxtils. Un llegat que les seves filles Carmina i Nina ara reinterpreten amb exquisidesa i en clau contemporània. Qui també mira la tradició per transformar-la és l’artista Cristina Mejías, que presenta Saber d’oïda. Cantants silencioses a La Panera de Lleida. Una experiència immersiva que s’inspira en el filosofia poètica de María Zambrano -en la seva ‘paraula callada’- i on les obres teixides i desteixides de Mejías es presenten com estructures obertes i en constant permutació.