El senyor Darcy l’espera al jardí

Nietzsche deia que l’home no busca la felicitat, que això només ho fan els anglesos. Encara li hauria fet més ràbia saber que la troben en un jardí. Podria ser a les clapes de molsa d’un jardí romàntic assilvestrat, als camins de grava d’un jardí neoclàssic amb ínfules, o a les espines del roser pèrfid d’un jardí victorià recarregat: els temps canvien, però els anglesos continuen endreçant trossos de verd on la pau i la tranquil·litat semblen indignantment plausibles. Per a Nietzsche, calia sospitar de la pàtria de l’utilitarisme i reivindicar el sentit tràgic de la vida: tots aquells economistes que parlen de satisfer prioritats racionals no han entès res. Però és fàcil imaginar-te Jane Austen oferint al filòsof una tassa de te a l’ombra d’un til·ler i citant-li un fragment d’Emma: “Verdor anglesa, cultura anglesa, confort anglès, sota un sol radiant, sense resultar opressiu”. Pensa-hi, estimat Friedrich.

I qui diu Jane Austen diu Charles Dickens, Emily Brontë, Virginia Woolf o Henry James. Són alguns dels noms que es troben a les pàgines de Roses i lliris, una antologia molt agradable a càrrec de l’escriptora i editora Emily McBride que recull fragments de prosa de la literatura anglesa en els quals es parla de jardins. Sembla un tema molt de nínxol, a priori. Però hi ha alguna cosa més: com explica Carlota Rubio al reportatge que obre el Quadern d’aquesta setmana, últimament es respira un cert desig d’anar a buscar coses boniques abans del segle XX, on tot queda prou lluny per no fer mal. Quan llegeixes grans escriptors anglesos fent servir el jardí per parlar de l’ànima humana, de conflictes de classe i de moral, et transportes a un univers de complicitats perdudes entre paraula i natura. Avui els joves omplim els nostres pisos de monsteres sense tenir ni idea que Rose is a rose is a rose is a rose. La tradició jardinera s’ha perdut i hem d’anar al passat per saber què sentir davant d’una petúnia.

Hi ha algun fil conductor en aquesta selecció de noms tan impressionant i eclèctica? Costa de trobar-lo en el contingut, perquè un jardí és un lloc de reconciliació per a Austen i una ferida oberta per a Lawrence, i un mateix autor pot fer anar els parterres per dir una cosa o la contrària, només faltaria. Però l’acumulació de proses invoca la disposició de prendre’s seriosament la relació entre nosaltres i el que ens envolta. El pensament adolescent diu que la natura és completa i que l’home intenta trobar-hi el que ha perdut. Però la maduresa és adonar-se del que deia la poe­ta i novel·lista Vita Sackville-West a In you garden, la seva columna setmanal a The Observer: “La natura de vegades comet els errors més espantosos, i els toca als nostres jardiners detectar-los i corregir-los”.

L’hivern d’un país mediterrani en plena sequera no és el moment idoni per llegir sobre plantes i jardins anglesos. Però el 2024 tornarem a intentar que no se’ns mori el llimoner. No cal entregar-se al desig desesperat de salvació neorural per saber que havíem anat massa lluny fugint de les bardisses. En els escriptors anglesos hi trobem assajada la raonabilíssima idea que potser no cal triar entre sotmetre la natura ni sotmetre’ns-hi, que no cal aspirar a la plenitud si tens una mica de gràcia i gust. És el sol radiant sense resultar opressiu que deia Austen. Si la literatura i la jardineria participen d’una mateixa aspiració d’acomodar el que hi ha dins amb el que hi ha fora, trobar la frase adequada seria com que la buguenvíl·lea tornés a fer flors un any més: un motiu concret de felicitat.

Roses i lliris 

Emily McBride 
Angle Editorial
208 pàgines. 14 euros