La tiktokització de la història

“Tinc una obsessió malaltissa”, deia la influèncer i comunicadora Juliana Canet en un dels seus vídeos, emfasitzant molt les esses, “no puc desenganxar-me de Maria Antonieta”. La frase ha anat a parar a la faixa de la segona edició de la traducció —a càrrec de Ramon Farrés— que La Segona Perifèria ha publicat del títol de Stefan Zweig. Des que va arribar a les llibre­ries a l’octubre, es manté entre els cinc més venuts de no-ficció, un fet bastant curiós perquè són gairebé sis-centes pàgines (amb un cos de lletra bastant petit) d’un gènere tan poc comer­cial com és la biografia històrica. Miquel Adam, l’editor de La Segona Perifèria, atribueix l’èxit a l’entusiasme de Canet. El sistema editorial català és prou petit i ella prou influent entre els joves perquè l’anàlisi sigui plausible. Però no pot deixar de sorprendre que Canet i els seus seguidors es mostrin tan interessats per la història francesa del segle XVIII. I no són els únics: la publicació ha coincidit amb l’arribada al cinema de Napoleó, la superproducció de Rid­ley Scott, que comença tot just amb l’escena de l’execució de la protagonista de Zweig —que, malgrat el que vulgui dir la pel·lícula, Napoleó no va presenciar— i que dona per descomptada la fascinació pel personatge. En teoria, acostar-nos a l’un i l’altra ens hauria de fer contemplar la lluita entre llibertat i destí amb més humilitat i sentit. Però les disciplines de les humanitats es difuminen, a les facultats els historiadors minven cada any, i semblava que l’interès per la història havia passat de moda.

Diu Antoni Martí Monterde, admirador i crític de Zweig, que cada vegada que vivim un temps de crisi ens llancem a llegir-lo. Considera que el seu èxit editorial depèn de la nostàlgia d’una Europa de valors sòlids, i busquem en els seus llibres una reconstrucció estètica de moments millors. L’esdevenir tràgic d’un personatge tan mediocre i sumptuós com Maria Antonieta permet reconciliar-se amb els no tan tràgics ni sumptuosos temps d’avui. Influenciat per Freud, a Zweig li agradava fixar-se en les ments i els llits d’aquells que biografiava: “Molts fets que van tenir repercussió en la història mundial, més dels que estem disposats a admetre, van ini­ciar-se en alcoves darrere els baldaquins dels llits reials”, escriu a la introducció, “però probablement en cap altre cas no trobem una successió lògica tan clara entre un motiu privadíssim i un efecte polític i històric com en aquesta tragicomèdia íntima”. Resulta que Lluís XVI necessitava una operació de fimosi i això impedia a la parella procrear.

Si fem servir Juliana Canet com a termòmetre, és aquesta aproximació psicològica el que ha fet que els lectors d’avui connectin amb el personatge i la biografia. Ella diu que li interessen especialment els gestos compensatoris que, amb la masculinitat qüestionada, feia un Lluís XVI submís: “El seu capteniment humà mostra amb una claredat gairebé clínica totes les característiques típiques d’un complex d’inferioritat basat en la feblesa viril”, escriu Zweig. La vergonya el va dur a consentir Maria Antonieta, i d’aquí la mala fama de la més capritxosa i ingènua de la cort imperial. Canet ho compara amb una de les trames de la sèrie Sex in the city, en la qual el marit de Charlotte compensa econòmicament la seva inhabilitat al llit. Aquesta associació és un exercici d’anacronia estragègica, que és el que fem quan despullem un fenomen o un personatge del seu context per quedar-nos amb el que ens interessa que ens digui avui.

El primer cop que vaig sentir el concepte va ser al pòdcast Las hijas de Felipe, on Carmen Urbita i Ana Garriga expliquen batalletes dels segles XVI i XVII amb un to divulgatiu gràcies a conceptes com “rehistorització estratègica” o “ahistoricisme deliberat”, tots traduïts dels historiadors Nicholas R. Jones i Chad Leahy. La clàssica distinció entre els que es miren la història amb nostàlgia o esperit revolucionari ara es tensa amb ironia: així com per a Juliana Canet Maria Antonieta és una bimbo —una dona hiperfeminitzada—, en aquest pòdcast la Compayia de Jesús és presentada com el Media­set de la Contrareforma amb l’objectiu, diu el lema, de demostrar que “qualsevol cosa que t’estigui passant a tu ara ja li va passar a algú durant els segles XVI i XVII”.

Sembla que, efectivament, hi ha bastanta gent vivint peripècies barroques. Las hijas de Felipe, actualment a Podium, va començar com un projecte entre dues amigues que es gravaven durant el confinament, però durant els darrers tres anys ha crescut força. Ara mateix escriuen un assaig titulat Sabiduría de convento: cómo las monjas del siglo XVI pueden salvar tu vida del siglo XXI, que encara no s’ha publicat —ho farà Blackie Books— i ja ha rebut més de vint-i-cinc ofertes de traducció des de vuit països. A la Fira de Frankfurt, que és on se’n van comercialitzar els drets, s’hi referien com “the nun book”. No crec que l’Església hagués previst aquesta confiança en la salvació per part d’oients de pòdcast del segle XXI, però resulta que el barroc és un escenari interessant on dipositar el caos i l’abjecció actuals. Diuen Urbita i Garriga, totes dues madrilenyes i doctorandes, que “ara, com en aquella època, vivim una allau de coses i sentits, i una crisi perpètua que busca remeiar-se amb una fugida endavant a base d’acumulació. Poques coses més barroques que TikTok”. Raül Garrigasait hi estaria d’acord, perquè quan diuen això no es refereixen tant a fets com a una actitud: la contradicció i el vitalisme barrocs ens ressonen ara molt millor que la racionalitat clàssica.

Com va evidenciar la Fira de Frankfurt, la clau són els convents: “Fetitxitzem la clausura i reivindiquem el món conventual perquè allà es va practicar una solidaritat femenina i es va exercir una autogestió que avui només ens poden semblar aspiracionals”. Femina, un llibre pop d’història de les dones a l’edat mitjana, és un èxit de vendes, i santa Teresa de Jesús és una icona en pel·lícules i novel·les. En un moviment pendular, l’interès per la vida conventual, fins ara reduït a cercles acadèmics marginals, es popularitza gràcies a les idees d’erudició, autonomia i col·lectivitat femenines que hi van associades. Georgina Rabassó es va doctorar amb una tesi sobre l’abadessa alemanya Hildegarda de Bingen, amb la recerca centrada en la recuperació del pensament de les filòsofes des de l’edat mitjana fins a la primera modernitat. Des del 2018 estudia Ju­liana Morell, humanista, barcelonina, la primera doctora de la història i una de les dues dones que estan representades al Paranimf de la Universitat de Barcelona —i que ara es pot conèixer en una exposició que Rabassó ha comissa­riat al monestir de Pedralbes. Explica que va ser amb el feminisme de la diferència dels anys setanta que es van començar a incloure dones en el cànon de la filosofia medieval i que, per força, s’havien d’anar a buscar als monestirs. Paradoxalment, costa encabir Bingen i Morell als temaris d’universitat, però han anat a parar a cobertes de llibres i reculls de dones catalanes influents. Pregunto a Rabassó per l’interès que susciten aquestes figures ara: “En la fonamentació de certes qüestions d’identitat, com per exemple la lluita trans, és habitual el lema ‘sempre hem estat aquí’. La història ens dona arrelament, i posar-se a les espatlles de dones del passat permet mirar més lluny i fugir del presentisme amb humilitat”.

Hi ha una diferència entre voler tornar al passat o bé passar-hi i assumir-lo per encarar el futur de la millor manera possible, i la tasca de recuperació de dones oblidades que fa gent com Rabassó cau en el segon grup. El feminisme, com els estudis postcolo­nials i totes les interpretacions a contrapel, han fet de la història una disciplina més democràtica i més seductora, però també més mal·leable, i la cultura pop se n’aprofita perquè les causes justes són un nínxol de mercat molt profitós. El que abans eren una sèrie de dades i interpretacions associades a un espai i un moment, ara són imaginaris que ens arriben en forma de contingut. Elon Musk, Jordan Peterson i companyia clamen a les xarxes socials que l’art modern ens ha fet perdre la bellesa i majestuositat clàssiques. I és més fàcil imaginar com es vestia la gent a Anglaterra que a Catalunya al segle XIX, perquè la cultura anglosaxona fa anys que ens bombardeja amb aquesta estètica. Blanca Pujals, editora de clàssics victorians en català a Viena, explica que “si bé s’havia fet molt bona feina als anys noranta publicant en català literatura anglesa de regència i victoriana, feia molt temps que aquests llibres eren ignorats a causa de cert esnobisme, es consideraven destinats a un sector residual de lectors. Durant la pandèmia, l’època va ser tendència amb sèries i modes d’internet, i gràcies a això molta gent es va sentir atreta per aquesta literatura”. Adaptacions de novel·les de Jane Austen o sèries com Els Bridgerton (Netflix) juguen amb més o menys respecte amb l’ambient de les novel·les que edita Pujals, com si es tractés d’un món de fantasia tancat en si mateix. “És cert que han augmentat els clixés, però hi ha un múscul lector que s’ha acostat a aquests autors gràcies a les tendències i després s’hi ha mantingut”.

Quan el que hi ha al voltant nostre costa de definir, la història és un refugi bonic i inexpugnable, al qual ens aboquem com si una forma de recordar estigués sent oblidada. Sobre això tracta El refugi del temps, la novel·la de Geor­gi Gospodínov que va guanyar l’International Booker Prize —el mateix al qual aspirava Boulder d’Eva Baltasar—, i que al març Periscopi publicarà en català. El protagonista inaugura una clínica per a malalts d’Alzheimer que reprodueix diferents dècades del segle XX amb l’objectiu que els pacients puguin retornar a l’ambient dels seus anys de plenitud. La idea és tan seductora que de seguida es propaga arreu d’Europa. Escriu l’autor: “Com més oblida una societat, més fabrica, ven i omple els nínxols desocupats amb succedanis de memòria”.