Les 10 recomanacions dels especialistes de ‘Quadern’ per La Setmana del Llibre en Català

Els crítics de ‘Quadern’ trien les millors lectures de la tardor coincidint amb l’inici de La Setmana del Llibre en Català, que comença aquest divendres i s’allargarà fins al 29 de setembre al passeig Lluís Companys de Barcelona. La festa de la literatura d’inici de curs arriba a l’edició 43 consolidada al centre de la ciutat. Parades d’editorials, llibreries i institucions conviuran durant deu dies amb escenaris de concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres i revistes i xerrades amb convidtas del sector literari en un festival que promou la lectura en català.

1. Una cançó de pluja

Joan-Lluís Llluís

Club Editor

Per Ponç Puigdevall

Una vegada hi havia una orangutana de Borneo que es va escapar dels traficants que volien comerciar-hi i va emprendre una llarga odissea per tornar a la seva selva natal: així es podria resumir la trama d’Una cançó de pluja, una novel·la en què Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) intensifica i exacerba amb delit el camp de la faula explorat amb tant de rendiment literari a la seva novel·la anterior, Junil a la terra dels bàrbars. I si aquí va més enllà es deu a l’es­crupolosa regla que l’autor s’imposa en narrar totes les peripècies, que no són poques, des de la perspectiva física i mental d’aquesta orangutana de nom Ella-Calla, capaç d’extreure de la mera contemplació dels objectes inanimats amb què topa en l’exòtic món dels humans tota aquella sèrie de significats transcendents que només descobreixen els esperits inquisitius, talment com si fos una heroïna sorgida d’alguna llegenda molt antiga i posseís també una imaginació simbòlica. La seva resistència resignada al rigor i a la disciplina del mal imperant a la megalòmana civilització on la porta el destí pot fer que algun lector es despisti i vegi en l’obra l’al·legòrica denúncia d’alguna cosa relacionada amb ara i aquí —la inhumanitat de la condició humana i etcètera—; tanmateix, segurament obtindrà una lectura més beneficiosa i plaent qui cregui que l’objectiu de Joan-Lluís Lluís no és tant descriure la realitat com embolcallar-la amb múltiples directrius de múltiples significats, i on destaca per damunt de tot la plenitud del temps de l’aventura, que com tothom sap no és apte per ser mesurat, sinó només narrat: és el que fa Joan-Lluís Lluís, perquè Una cançó de pluja és sobretot això, una feroç novel·la d’aventures.

2. El dimoni abans de nosaltres

Daniel Genís

Males Herbes

Per Adrià Pujol

El Diable i acòlits treuen el nas en la literatura, des del Llibre de Job fins a la Divina Comèdia. Més cap aquí, i a tall d’exemple, surten en obres de Goethe, Baudelaire, Bulgàkov o Poe, i gairebé sempre acaben afaitats, se’n fa befa, el Príncep del Mal i els seus no se n’acaben de sortir. En canvi, quan apareix el Totpoderós, des del Llibre de Job fins a etcètera, Nostramo sol renyar, envia plagues i fa por. En la cultura popular les coses van de la mateixa manera. Temem Déu i titellitzem els dimonis, éssers lamentablement entranyables, caiguts en desgràcia.

Fidel a les formes i als leitmotiv d’una certa tradició antiga —les llegendes i les rondalles—, que permeten dir-les de l’alçada d’un campanar sense que ho sembli, el medievalista Daniel Genís Mas vessa talent a El dimoni abans de nosaltres, la seva segona novel·la. Es tracta d’un dels llibres més interessants i curiosos de la represa de setembre. Fruit d’un pacte dia­bòlic, els dos protagonistes, en Banyeta i l’estudiant barrut en Pere Pena, faran un llarg viatge a l’infern. Pel camí dirimiran els angles morts del Bé i del Mal, perfilaran la versió menys canònica de la Creació i s’entendran, enmig d’un ambient oníric, una barreja de Lo somni de Bernat Metge, Els Pastorets de Folch i Torres i El color de l’espai exterior, de Lovecraft.

El dimoni abans de nosaltres convida a una lectura alegre i amena, filla de l’estat de gràcia en què es va escriure. Quan l’escriptor xala, els lectors també. Celebrem-ho.

3. M’emportaré el foc

Leïla Slimani

Traducció de Joan Casas. Angle

Per Anna Maria Iglesia

Leïla Slimani tanca la seva trilogia El país dels altres amb M’emportaré el foc, amb traducció de Joan Casas. Els Bejhaj, la família francomarroquina que vam conèixer a Guerra, guerra, guerra, continua sent la protagonista en aquesta nova novel·la, on Slimani ens parla de les noves generacions, de la Mia i la Inès, les filles de la Mehdi i l’Aïcha, les netes de la Mathilde.

Si al primer volum d’aquesta trilogia Slimani ens narrava el viatge de la jove francesa Ma­thilde cap al Marroc, on es casaria amb l’Amine, a M’emportaré el foc Slimani ens explica el viatge de tornada a França, el país d’origen de l’àvia, per part de la Mia: sap francès, els seus orígens són a França, coneix la cultura i la història franceses, però als ulls dels altres no és del tot francesa, ve d’un país del qual quasi ningú coneix en realitat res. Slimani ens parla així d’aquells joves francesos que no acaben de sentir-se reconeguts dins del país, però que tampoc troben el seu lloc al país dels seus pares.

Aquest viatge de retorn de la Mia és també un viatge al voltant de la memòria familiar a través de l’escriptura, rescatant —i aquest és el punt de partida— uns records esborrats. Slimani reflexiona així sobre la identitat —aquella que atribueixen, aquella que busques i no trobes, aquella contra la qual et rebel·les—, sobre el desig de fer tabula rasa i, alhora, la necessitat de rescatar els records, aquell passat que et conforma. Slimani tanca un dels projectes de narrativa postcolonial més interessants dels últims anys, i ho fa amb una novel·la excel·lent, potser la millor de la trilogia.

4.L’emperador d’Alegria

Ocean Vuong

Traducció de Yannick Garcia. Anagrama

Per Noelia Ramírez

Cada vegada que un crític es pregunta on són els grans escriptors (homes) de les lletres americanes el 2025, ignora oportunament que Ocean Vuong, que va arribar de Saigon als Estats Units quan tenia dos anys, ostenta aquest títol. Després del fenomen d’En aquest món, per un moment, som grandiosos, la sentida carta d’un immigrant vietnamita gai a la seva mare analfabeta que va llegir fins i tot la Rosalía, Vuong ha tornat amb una novel·la commovedora sobre Hai, un desertor universitari addicte als opiacis i amb tendències suïcides atrapat a Alegria Est. En aquest poble de Nova Anglatera aturat en la malenconia i carregat de personatges inoblidables, Hai conviurà amb Grazina, una perspicaç lituana amb demència.

Més tradicional en la forma, amb capítols que funcionen com a contes —inoblidable el que transcorre en un escorxador—, Vuong ha provat que és molt més que el fenomen pop amic de Madonna les frases del qual s’imprimeixen en samarretes de Helmut Lang. És el gran autor que va fugir del cinisme per il·luminar la nostra fosca era del desencís.

5. Agafa la teva creu

Antònia Vicens

LaBreu Edicions

Per Manuel Castaño

Més coneguda com a narradora, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha conreat també la poesia del 2009 ençà. “La poesia et cerca, la narrativa l’has de cercar tu”, va declarar en una entrevista; també, que “la noveŀla ha de créixer”, però “el poema és com un llampec, una improvisació sobtada”, i aquest nou llibre, que aplega 23 breus, brevíssims, textos, ho certifica. Són intenses foguerades plasmades en frases que s’escampen per la plana, sintagmes que s’esqueixen i puntuació que s’escapa; foguerades en què intuïm que es condensa un treball previ d’introspecció i de memòria. S’hi troba un paisatge desavinent, records dolorosos, l’evocació dels pares, la persistència de la guerra, una consciència de fatalitat. El títol fa òbvia referència a la frase, present en els tres evangelis sinòptics: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”. És un llibre profundament religiós, no en un sentit confessional sinó, per dir-ho així, antropològic: “has aconseguit sobreviure / entre les cendres / dels somnis / de la fe”. No se situa doncs en aquell negar-se i aquell seguir, sinó en el punt exacte d’agafar la pròpia creu: el de fer-se càrrec de l’existència i afrontar la mort. La mort ineluctable, que, com diu el Llucifer de Lord Byron en la citació que clou el llibre, “no té forma però absorbirà totes les coses que suporten la forma d’éssers nascuts de la terra”. És en el punt de dolorosa recerca de sentit, quan «ets un pes mort a mercè dels Eclipsis», que brollen aquests poemes.

6.Espigues en flor / El retorn

M. Antònia Salvà

Barcino

Per Maria Dasca

Hereus de la de lírica popular i del verdaguerisme, els versos de M. Antònia Salvà són d’una “quie­ta claredat” per on “traspua” el cel. Aquestes paraules, que mig manllevem de Carner, expliquen diàfanament el to, el sentiment i la mirada d’Espigues en flor i El retorn, dos llibres publicats el 1926 i el 1934 que Lluïsa Julià acaba d’editar. Des de la solitud i l’orfenesa que suposa ser dona i poeta a inicis del segle XX, Salvà ens parla d’un plor que calma “veus alçurades”, de la “promesa regalada” d’una flor d’espina o d’un vilatge de “calma blana” que dorm. També adreça ofrenes a Costa i Llobera i a Alcover, rememora moments autobiogràfics dolorosos —com la mort dels pares o la de l’amiga Emília Sureda— i expressa una devoció pietosa, d’arrel franciscana. La natura que l’envolta és eixuta i primitiva, plena d’encisos fugitius —animalons i herbes que copsa en un instant concret: una estació, un moment del dia, un estat anímic. Al redol dels pins, la poe­sia salvatana té una “vivesa alada”, present en la musicalitat del vers, la riquesa de la paraula, la senzillesa amb què construeix unes imatges i hi incorpora sorolls, olors i llum. Amb precisió de miniaturista descriu la “bella mescladissa” d’aranyons i mores, lloa la germanor entre les malves i les ortigues, converteix un “taronger enjoiellat” en un eixam. Al poema ‘La cançó del camp’, explica la seva preferència pel cant pobre i terrassà, que aprengué de les glosadores i que enllaça el que hi ha “enrere” amb l’“endavant”.

7. Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975)

Roser Rius i Camps

Pròleg d’Ignasi Aragay, L’Avenç

Per Jaume Claret

El seu abusiu i descontextualitzat ús en carregosos discursos oficials i dubtoses iniciatives oficials han acabat desactivant certs poetes; per sort, no tots. Així, la trinitària divisa de Maria Mercè Marçal se’ns apareix com el millor resum del líric i sensible Memòria dibuixada. A través de la recopilació contextualitzada de cartes i dibuixos datats fa cinquanta anys, la il·lustradora i escriptora Roser Rius i Camps (Barcelona, 1947) recupera la memòria del seu pas per la madrilenya presó de Yeserías com a militant antifranquista de LCR-ETA VI, la confluència entre la trostkista Lliga Comunista Revolucionària i el sector obrerista no violent de l’organització independentista basca.

Simultàniament, Rius i Camps posa l’accent en el protagonisme femení dins les organitzacions opositores tot incorporant-hi una mirada —en aquell moment protofeminista— sobre el masclisme institucional dels repressors i de la societat en general. Com a la petita d’onze germans crescuts al Raval barceloní i esposa d’un fill de la pagesia humil empordanesa també empressonat (Martí Caussa), mostra la diversitat de la mateixa societat catalana i del moviment antifranquista. I, finalment, hi sobresurt la qüestió catalana, capaç de crear incomoditat i incomprensió entre les companyes de presó. Amb una bellesa delicada, Memòria dibuixada recupera la triple vindicació de Marçal, sovint tan òbvia com obviada, i ens recorda com la Transició no va respondre exactament a l’edulcorat relat oficial d’alguns.

8. Història secreta

Procopi de Cesarea

Traducció de Sergi Grau. Adesiara

Per Manel García

És imperatiu per a l’historiador intentar explicar el que va succeir realment. Procopi de Cesarea va sentir al final de la vida que no havia estat fidel a aquest mandat en les seves històries de les guerres de l’Imperi romà d’Orient contra gots, vàndals i perses. Potser tampoc se sentí prou orgullós del seu relat adulatori de la política de l’emperador Justinià i del general Belisari i amb la seva Història secreta, escrita a mitjan segle VI i probablement publicada pòstumament, es valgué de l’anècdota per teixir un relat amarg i corrosiu de la cort de Justinià i l’emperadriu Teodora. Si a les Guerres i a Edificis lloava fregant el panegíric l’emperador de Constantinoble, amb la Història secreta va oferir una crònica ferotge d’una cort dominada per la luxúria de l’ambiciosa i venjativa emperadriu Teodora, la crueltat de Justinià i la inoperància del seu antic protector Belisari, causants de la ruïna de les finances públiques.

Si bé la Història secreta potser no pot llegir-se com un relat objectiu, la seva força literària, que brilla en la solvent traducció de Sergi Grau, la converteix en un document únic per entendre la tensió entre la propaganda i la crítica a què es veié sotmès un historiador cortesà de l’Imperi bizantí. Sempre és fàcil censurar des de la distància dels segles; no ho és tant formar part de la història i debatre’s entre el dilema de difondre la glòria imperial o denunciar la decadència moral i política del regnat de Justinià. Siguem més o menys severs en el nostre judici, però del que no hi ha dubte és que Procopi és un historia­dor imprescindible i la seva obra, ara traduïda al català per primera vegada, una mostra inapel·lable de com el poder embruta les mans, sovint amb la complicitat de les mateixes veus que el denuncien.

7. La paraula vencedora de la mort

Rob Riemen. Traducció d’Auke Oosterhoff

Arcàdia

Per Cesca Castellví

En temps d’extremisme polític i polarització social, de demagògia, postveritats i cavernes digitals; en temps d’estralls neoliberals i de realització de distopies, què articula el concepte d’humanitat? Què el desarticula? Si el món d’avui ha confós la grandesa amb el poder, Rob Riemen assaja una aproximació al sentit veritable de la grandesa, a allò que ens fa vertaderament humans. Ho fa a través de quatre narracions que Clio, la Musa de la Història, li dicta durant una aparició en un vespre fred. Els seus protagonistes: un seguit d’humanistes —en el sentit moral del terme— que, fent prova d’integritat moral, han fet substantiu l’humanisme a través de les seves històries de vida. Contra la cultura de la mort que deturpa la nostra civilització, aquests relats ens enllacen de nou amb els valors espirituals que l’han constituïda. Saint-Exupéry i Oppenheimer van fer volar “la bandera de l’esperança”; Thomas Mann ens va llegar una “gramàtica de la vida”; amb Maquiavel aprenem que per combatre la corrupció “cal tornar a la idea original del que significa ser humà”; amb Orwell, la necessitat de creure en la utopia en temps distòpics. Lukács i Goethe ens fan reconèixer el valor salvador de la paraula poètica i de la lectura com a condició per a l’art de viure, i Clio ens promet un avenir digne, lliure i significatiu si aprenem de nou a escoltar el llenguatge de les Muses. Al fonament de la cultura europea hi rau la idea que “esperit, vida i llenguatge són idèntics”. Riemen retroba i vindica, a través de la memòria, la força latent d’aquella paraula que és capaç de vèncer la mort.

10. Càlcul de metàfores

Lluís Nacenta

La Magrana

Per Joan Burdeus

Si ja costa molt orientar-se amb la intel·ligència artificial, encara costa més amb el boom de llibres sobre el fenomen. Vet aquí un de bo que no ens la defineix a partir dels riscos econòmics, polítics i tecnològics, sinó d’una oportunitat cultural. Lluís Nacenta ha escrit un assaig original, breu i elegant sobre les implicacions filosòfiques dels grans models de llenguatge per a la conversa pública. La premissa central és que “la IA ens mostra que tot el que es pot conèixer es pot explicar en paraules”, o, dit d’una altra manera, que l’ús de models matemàtics amb què eines com ChatGPT creen frases que descriuen alguna cosa del món podria reconciliar la saviesa humanística i l’objectivitat científica que estan divorciades des de Newton. Per primer cop, podem demanar a una màquina que ens aconselli sobre decisions com ara tenir fills, deixar la nostra parella, o mudar-nos de ciutat, i la resposta que obtindrem serà el resultat d’un càlcul estadístic sense cap rastre aparent de subjectivitat, darrere cada frase de la IA hi haurà una justificació matemàtica apuntalant la credibilitat i l’objectivitat de la proposta. La hipòtesi provocativa de Nacenta és que passa justament el contrari del que esperaríem: en comptes d’abandonar les lletres per una explicació irrefutable de les coses, la IA fa més evident que mai que, a la base de tota comprensió, hi ha sempre una metàfora, i que triar-ne unes o unes altres té conseqüències morals i polítiques. Barrejant reflexió abstracta amb exemples de la vida quotidiana, Càlcul de metàfores actualitza la venerable tradició filosòfica de la crítica als límits del positivisme científic amb un assaig per fascinar-se pel que realment s’ho val de la IA, que no és el que sembla.