Lectors, atreviu-vos a exigir-vos una mica més que Dan Brown

Aquest divendres començarà La Setmana del Llibre en Català. Un llibre que s’hi vendrà bé serà El darrer secret, de Dan Brown, que arriba després de vuit anys de silenci. N’he llegit la crítica a The Guardian amb ànim morbós, perquè llegir-la és gore del més sanguinari; ja el titular anuncia que és una bajanada de primer ordre des del principi fins al final (més avall dirà que és una collonada sense cap mena de sentit); la crítica parla també de la ineptitud de l’autor, confirmada frase rere frase, per escriure una prosa decent. A mi, que tinc una dèria terrible amb les repeticions, m’ha fet gràcia que ho exemplifiqui amb l’adjectiu elegant, per si mateix una mica ranci, emprat en dues frases seguides, tot i que un dels dos traductors catalans —Marc Barrobés o Esther Roig— han convertit el “passadís elegant” en un “passadís majestuós” per evitar-li el marrón al Brown, si em permeteu aquest joc de paraules facilot i digne d’una novel·la seva.

Que en un llibre que serà supervendes figurin dos traductors també és un mal senyal. No per res a veure amb els traductors concrets, de la professionalitat dels quals no dubto ni un segon (també jo he cotraduït d’aquesta manera), sinó perquè implica una pràctica editorial lletjota i poc respectuosa amb els llibres i, per tant, amb els lectors: que el llibre s’ha partit en dos i cada traductor ha traduït la seva part. Això comporta necessàriament un salt d’estil, que per més que al darrere hi passi una correctora no es podrà llimar mai, i molt probablement algun error. És curiós (i ofensiu) que es treballi de qualsevol manera precisament en els llibres que generaran més ingressos.

Tot plegat, però, no serà un obstacle perquè el lector el compri a carretades. Diu internet que aquest senyor ha venut 250 milions de llibres. Uau. El darrer secret (per què no L’últim secret?) té un 4,09 a Goordreads, és a dir, més que El quixot, La plaça del Diamant, Hamlet o La senyora Dalloway. Que les notes de Goodreads són absurdes és un fet, però que la ficció literària perd el combat contra la ficció comercial n’és un altre. També The Guardian anunciava ja fa uns anys aquest declivi, i la meva agent literària em diu que el mercat europeu s’ha frenat, hi ha poc interès en la ficció literària. I si no hi ha interès és per un motiu evident: cada vegada ven (i agrada) menys.

Se suposa que els llibres de Brown agraden perquè la trama és trepidant (tant que no et deixa ni pensar que potser no té cap ni peus), perquè proposen intrigues i enigmes (banals) per fer sentir intel·ligent el lector, perquè hi posa carnassa històrica i al lector li agrada aprendre i saber. Però agraden també perquè són —ai!— fàcils de llegir. Dan Brown és el rei de la prosa plana, de la simplificació i de les situacions estereotipades. I això és el que no entenc: per què un lector a qui li agrada que el facin sentir intel·ligent amb enigmes i que gaudeix dels detalls històrics es deixa entabanar d’aquesta manera? Lectors, sou i voleu ser persones intel·ligents i capaces. Ara que comença La Setmana, atreviu-vos a exigir-vos una mica més.