Joan-Lluís Lluís barreja la faula, el manifest animalista i el true crime a ‘Una cançó de pluja’

De l’última novel·la de Joan-Lluís Lluís, l’exitosa Junil a les terres dels bàrbars, me’n vaig quedar una frase que venia a dir, més o menys, que no hi ha res més lent que una muntanya, i poques coses més respectades. Des de llavors, aposto per catalogar l’escriptor Lluís en aquests termes: una consciència reposada de bondat ubiqua que s’ha guanyat un reconeixement transversal a còpia d’escriure des d’una moralitat primigènia i de descriure una mena de viatges que no van enlloc, com si volgués ser el Canigó de la nostra literatura.

Tampoc és ben bé que no es mogui, la muntanya Lluís: si s’analitzen els seus periples literaris més recents, ens adonem que tots apunten cap enrere, cap a un pensament arcaic i mític. Aquesta deriva, no sé si atzarosa o deliberada, fa de Joan-Lluís Lluís un escriptor prepolític —cosa que ara, amb les vies polítiques de redreçament nacional obturades, està molt de moda— en qui la condició de nord-català és evidentment un avantatge. Lluís sap coses del passat i del futur, però el present li va més balder. És un escriptor, diguem-ne, de comunitat.

Aquesta tendència tribal se sublima en el seu últim llibre, Una cançó de pluja, on ens ofereix una barreja de faula, manifest animalista i true crime que rutlla de manera desigual. Plantejada en origen com una odissea d’orangutans a l’illa de Borneo, l’autor ens explica que el descobriment —durant la feina de documentació— d’un fet real de violència contra aquesta espècie (mal) protegida va fer que en canviés lleugerament l’orientació argumental. El viatge de retorn a la selva encara hi és, però la protagonista passa a ser Ella-Calla, una orangutana de mitjana edat, amb els fills pujats però encara no vella, que, tota sola, travessa l’illa per replegar-se amb els seus.

El més difícil d’aquesta operació era posar-se dins del cap d’aquesta orangutana preheroica, perquè Lluís no té altre remei que endinsar-se de ple en el camp de l’especulació psicològica. Per molt que s’assemblin a nosaltres, encara no ens podem comunicar verbalment amb els primats. Confegir una bastida emocional en aquestes condicions és un risc, i Lluís se’n surt amb una primera part brillant i sorprenent, que inclou una cosmogonia segons els orangutans d’inspiració presocràtica, pletòrica d’imaginació i de sensibilitat.

És en la segona part, una davallada als inferns segons l’esquema clàssic homèric, on la bondat i els escrúpols morals de l’autor li juguen una mala passada. Fan que posi el fre de mà i mitigui la immensa crueltat dels fets que descriu amb el·lipsis pudoroses de mossèn de poble. Potser el contrast entre l’Arcàdia idíl·lica dels orangutans i el món corromput i depravat dels humans requeria un to més bèstia, alguna dosi d’humor negre o carregar les tintes sobre algun personatge que sintetitzés el Mal, així com una vella del poblat encarna les poques virtuts que encara atresora l’espècie humana.

En tot cas, només faltaria, l’opció amb sordina de Lluís és respectable, encara que probablement juga en contra de l’impacte emocional que Una cançó de pluja pot tenir en el lector. És una novel·la breu, construïda amb frases concises i tirant a líriques, perquè grans fils de pensament haurien restat versemblança al punt de vista orangutan. Tot i això, té tres parts molt marcades, i en l’última és quan Ella-Calla sofreix la transformació que tot viatge d’heroi demana. Com si es tractés de l’estrès posttraumàtic de l’excombatent de guerra, el contacte embrutidor amb els humans aïlla l’orangutana de la seva tribu i la condemna a una solitud en principi no buscada, eremítica i d’enfortiment espiritual. És una conclusió intel·ligent i un final en to menor que fa d’Una cançó de pluja, malgrat les vacil·lacions ètiques del novel·lista, una faula rodona i única. Una manera immillorable d’encetar la temporada.

Una cançó de pluja 

Joan-Lluís Lluís 
Club Editor
145 pàgines. 19 euros