Dante i Catalunya

No es pot dir que l’obra de Dante (1265?-1321) no hagi fet fortuna a Catalunya, malgrat aquell vers que ens va etzibar a Paradís, VIII, 77: “l’avara povertà di Catalogna”, que Josep Maria de Sagarra va traduir amb un hipèrbaton per raons mètriques: “de Catalunya, la pobresa avara”. No hauria de ser motiu de preocupació, entre altres coses perquè a la Comèdiadel Dante (“divina” només va ser-ho més endavant, per invenció d’un editor molt entusiasta) rep moltíssima gent pel que fa a la qüestió de l’avarícia, i per d’altres pecats. De fet, el vers no es troba en boca de l’autor, sinó de Carles Martell, de la casa d’Anjou, que va regnar a Sicília fins que el mal govern del seu avi, Carles d’Anjou, va provocar una crisi en aquell lloc, de la qual va aprofitar-se Pere el Gran, quan, en guerra contra els francesos tan detestats, l’illa va passar a formar part de la Corona d’Aragó.

Dante podria haver clamat contra aquesta corona, però com que els reis ho eren també dels comtats catalans, i segurament per raons mètriques una altra vegada (“Catalogna” rima amb “bisogna”), ens va fer quedar molt malament per a la resta de la recepció de la Comèdia al món. Si Dante hagués conegut el sacco di Roma per les forces de l’emperador Carles, potser s’hauria despatxat encara amb més virulència; però això va succeir segles més tard. Ara: que les forces catalanes i aragoneses van cometre tota mena de desafurs a Sicília, això és una veritat històrica: la història no dona sants impecables. (Vegeu el nostre article del 29 de novembre de 2007, en aquesta mateixa secció.)

Tanmateix, i en part per raons ideològiques, la Renaixença va aprofitar el sisè centenari del Dant —ara en celebrem el setè— per enaltir la seva figura, preuar la versió catalana de la Comèdia d’Andreu Febrer, del segle XV, i donar molta corda a Josep Daurella, Antoni Rubió i Lluch, Ramon d’Alòs-Moner i el mateix Josep Carner, per lloar aquesta obra impressionant per raons patriòtiques, en part, i universalistes d’altra banda: curiosa barreja, molt de la Lliga tan enyorada.

L’any 1921, Josep Maria Capdevila oferia als lectors catalans la Crítica de la Divina Comèdia, de Francesco de Sanctis, i segons una tradició que va arribar fins al segle XVIII, malgrat que l’obra no era seva, Capdevila figurava a la coberta del llibre com a autor d’aquell assaig (!). L’últim ressò d’aquest enaltiment va ser l’encàrrec que Francesc Cambó va fer a Josep Maria de Sagarra de traduir la Comèdia al català: continua sent una traducció de referència, editada habitualment amb el text italià a peu de pàgina.

Però les aportacions dantesques no han desaparegut mai a casa nostra. Només cal recordar les extraordinàries aportacions de Raffaele Pinto (UB) en llengua castellana (Vida nueva, 2003; De Vulgari Eloquentia, 2018; Monarchia, 2021, totes a Madrid, Cátedra) i les de Rossend Arqués (UAB), juntament amb Pinto el millor coneixedor de Dante i del conjunt de la seva obra a Catalunya. No diguem el mèrit que posseeix la versió de la Comedia, de José María Micó, també universitari del país, UPF (Barcelona, Acantilado, 2018).

Ara, aquesta mateixa editorial porta als lectors una obra de gran categoria sobre el poeta florentí, apta per a tots els públics (s’agraeix; sap greu, de vegades, que els medievalistes pensin més en el seu cursus honorum acadèmic que en el lector comú): Alessandro Barbero, Dante, traducció de Marilena de Chiara (Barcelona, Acantilado, 2021). No és la primera aportació d’Acantilado —ai!, fundada pel malaguanyat Jaume Vallcorba, romanista i comparatista ell mateix— als estudis dantescos: el lector quedarà igualment satisfet amb els llibres d’Auerbach, Angel Crespo o Mandelstam editats per aquella casa, remota hereva, i ho diem amb plena sinceritat, de l’estil, la finesa i l’esperit humanista que va impregnar les edicions d’Aldo Manuzio, impressor venecià.

Aquest llibre de Barbero és un dels més comprehensive (gran adjectiu anglès que suma la idea de totalitat amb la de comprensió) que s’han editat els darrers anys al país, la nació i l’estat (posats a fer, diguem-ho tot), i abraça tota la vida del poeta, la seva participació (quasi humanística!) en la política de la República, les seves trifulgues amb güelfs i gibel·lins, la relació amb el Sacre Imperi i amb Roma, i l’enorme rerefons cultural que es pot trobar —per a això cal estudiar una mica; però els estudiosos tindran més vida eterna que els babaus— en el conjunt de la seva obra, en especial a la Comèdia. Si el lector dubtés entre el llibre recent sobre Dante d’Enrico Malato (Edhasa) i aquest de Barbero, un servidor li aconsellaria vivament el segon. Honor i llarga vida a la casa editorial barcelonina!