Silencis de doble xarxa a l’escola

La nova llista electoral Alhora, de moment, ha sacsejat el tauler i ha marcat l’agenda política plantejant l’anatema colossal que suposa suprimir el fracassat model d’immersió lingüística a canvi d’una doble xarxa escolar. Ara com ara, ni totes les classes es fan en català, ni la resta del temps escolar no lectiu és en català, ni l’escola serveix com a mesura per bilingüitzar la població escolar no catalanoparlant, més aviat al contrari, ara mateix és un vehicle de castellanització accelerada. A això cal afegir la incorporació de la innovació dels projectes i del treball cooperatiu, que ha introduït poc a poc les dinàmiques de pati a les aules.

Els d’Alhora, dèiem, han proposat la crea­ció d’una doble xarxa escolar (que no d’una doble línia on convisquin classes en català i castellà, perquè les dinàmiques de pati i menjador serien les mateixes que ara) que ha fet que tothom s’hagi hagut de mullar, amb propostes que van des de la defensa còmica de la immersió actual com un model d’èxit fins a la quimera d’aplicar bé la immersió, tal com s’ha d’aplicar, és a dir amb recursos a balquena i un cos d’inspectors que vetllin per la seva implantació. Com si féssim abstracció del rocós i inesgotable corrent polític, judicial i mediàtic que hi va en contra.

Crida l’atenció, però, que d’entre els actors d’aquest sainet no s’hi hagin pronunciat encara uns dels principals protagonistes, que són precisament els interessats en l’expansió del castellà com a llengua vehicular a les escoles i que, històricament, eren els abanderats de la lliure tria de la llengua d’ensenyament per part dels pares. Haurien de ser els primers que reclamessin la doble xarxa, no?, tal com havien fet antany els pioners de la fundacio­nal Cadeca, allà als anys noranta. Com pot ser? Com és que aquells que s’escarrassaven per una xarxa escolar pròpia en castellà no han sortit a celebrar la iniciativa d’Alhora, o com és que ni tan sols hi han dit la seva? Bàsicament, perquè ni els interessa ni els convé.

Fa temps que les entitats que impulsen el castellà i advoquen pel que en diuen una escola bilingüe han aparcat la demanda de la doble xarxa. El motiu, per descomptat, és la migradesa de la demanda, que fa que la iniciativa sigui més aviat un tret al peu: per molt que presumeixin que són 1.600 les famílies que reclamen la vehicularitat del castellà, la dispersió d’aquesta demanda fa inviable la formació de centres escolars més enllà de zones densament poblades de famílies castellanoparlants. Ja és discutible concloure que 1.600 famílies són moltes, però és clar que no són proutes. De vegades la reclamació dels drets individuals topa amb un principi de realitat: per molt que vulguis castellà per al teu fill, necessites 25 nens per classe al llarg de nou cursos, i això només per constituir una escola de primària d’una sola línia.

A les Balears, al seu dia, José Ramón Bauzá (que va fer el pas a Ciutadans, pobre) va prometre satisfer la demanda dels pares que volguessin l’escola en castellà, però l’home es va quedar sol, o més aviat en companyia d’una marea verda que va ser-li tomba política. I ara el govern de Margalida Prohens, de PP i Vox, ja ha hagut de fer-se enrere de la mateixa promesa electoral a canvi d’uns plans pilot que encara està per veure com s’aplicaran i que podrien quedar a discreció dels centres (de fet, justament ara estem en fase de preinscripció escolar i ni se sap quina serà la demanda de castellà). Com que no sembla que la doble xarxa hagi de tirar gaire endavant, entitats com Escuela de Todos, Plis Educación i Societat Civil Balear, clarament decebudes pel que consideren que “anima a seguir con la inmersión”, ja han retirat el seu suport inicial al govern de Prohens.

És clar que a Catalunya aquesta pantalla ja l’han passada, i per això no piulen. La falta de demanda suficient els portaria o bé a renunciar al centre de la seva elecció i desplaçar-se a l’escola en castellà més propera, que podria ser molt lluny, o bé a renunciar a l’idioma triat i dur els nens a l’escola de sota casa. D’aquí que els resulti molt millor batallar per la implantació arreu de la sentència del 25%, evidentment com a primer pas per reclamar per via judicial el 50% (de fet, el famós cas de Canet), i avançar així en la castellanització progressiva de tota l’escola.