El Sant Jordi de Ramon Gener, Carles Porta i Eva Baltasar

Ramon Gener, Carles Porta i Eva Baltasar. Javier Castillo, Joël Dicker i Michael McDowell. Noms i cognoms: això és el que regna a tots els titulars referents al dia de Sant Jordi d’enguany. No hi són els títol de les obres —novetats!—, que apareixen en el cos de text, entre xifres d’assistència i diners recaptats. I així van circulant els reportatges de la diada un any més, instigadors que una massa de gent no gaire lectora retingui vagament qui ocupa el pòdium dels exemplars més venuts en vint-i-quatre hores, amb independència de si han escrit una novel·la ben parida, un assaig sobre iconografia eclesiàstica o un llibre de receptes.

Que vivim una època mitòmana, en què el biografisme ha retornat amb força, és un fet. I que el personalisme hagi travessat l’àmbit literari, inevitable. La manera com la premsa comunica els més venuts és indicativa d’aquesta dèria per la figura de l’autor, però on recau el vertader símptoma és en les signatures. És a dir, en la pregunta per quines són les cues quilomètriques i quin tipus de perfil és Aquella Persona capaç de convocar-les. En uns temps en què l’autoficció s’ha atrinxerat i les celebritats exposen què esmorzen a les xarxes socials, els grans grups editorials han sabut treure’n rendibilitat. Encarregar un llibre a un podcàster o influèncer de l’autoajuda i dur-lo a passejar per les parades de les franquícies llibreteres de Barcelona és la gallina dels ous d’or del dia més estimat per les catalanes i els catalans: si per conèixer un ídol un està disposat a tot, quina diferència hi ha entre passar hores dempeus a la porta d’un hotel i en una parada del passeig de Gràcia? Resulta irònic que, en aquesta festa literària a peu de carrer, hi hagi molts que prefereixin fer-se un selfie amb el youtúber Jordi Wild abans que capbussar-se en el seu assaig; la il·lusió d’abraçar Elisabet Benavent s’explica sobretot per l’èxit de la sèrie de Netflix, Valeria; i qui s’acosta un momentet on és Toni Cruanyes ho fa perquè li fa gràcia sopar cada nit amb ell dictant-li les desgràcies electorals.

No és innocent que, popularment, el 23 d’abril també sigui conegut com el Dia del Llibre, i no pas el de la literatura: perquè existeixi el primer no cal un intel·ligentíssim escriptor sinó algú disposat a posar la seva firma en un bloc de text. I ja que últimament sembla que l’única prioritat d’aquesta celebració és vendre molt, millor posar a la coberta els llinatges d’un famós. Per sort, les llistes i els rànquings només són l’estampa d’un únic dia i, per tant, queden lluny de ser representatives de la quotidianitat dels qui ens agrada llegir, escriure i ser crítics amb les inèrcies que intenta imposar-nos el mercat editorial. I sí, els autors moren, abandonen les seves passions o es llancen a la política; però les bones obres, aquelles que avui són apostes desinteressades i generoses, eclipsades o resignades a mantenir perfil baix, persisteixen en la gràcia d’un temps que ningú no pot domar.