Sobre les interferències lingüístiques

Ha provocat gran consternació i algun xoc anafilàctic que a la molt notable novel·la d’Andrea Genovart Consum preferent la protagonista, Alba Giraldo Domènech, barcelonina, filla d’un castellanolleonès de Torrelobatón (província de Valladolid) amb qui manté converses bilingües, faci servir, de tant en tant, refranys i frases fetes en l’idioma de son pare. I doncs, com s’entén, que un text escrit en lo pus bell catalanesc del metavers inclogui mots, expressions i àdhuc paràgrafs sencers en un altre idioma? Imaginem algunes raons possibles.

1) Per possessió demoníaca. Si fos el cas, caldria trucar a un exorcista. Així com l’Alba recorre a una pitonissa, jo personalment recomano Xavier Nonell, exbisbe de Solsona, que em va foragitar el Maligne per un preu prou raonable.

2) Per col·laboracionisme amb el Règim de Vichy, que paga en ducados (són doblers d’or, però si ets fumador pots demanar l’equivalent en tabac) i ampolles d’aigua amb gas que fan venir eructacions profundes, que alguns consideren la base de la gramàtica de l’Expanya de Matrix Castellana. Demostraria aquesta hipòtesi el fet que al capítol que transcorre a Torrelobatón no s’hi mengin nadons catalans crus.

3) Per indicar una diferència en termes de moral, de sofisticació o, ja que hi som posats, de civilització. En recordo un cas, en una obra de teatre anunciada com a “espectacle en català i castellà”. La peça complia el que prometia, amb un percentatge del 70%-30%. De la manera següent: totes les coses enginyoses, enraonades i empàtiques es deien en la nostrada llengua; en canvi, les paraules despectives, obscenes i franquistes ressonaven en la Lengua del Imperio. Ningú no se’n va queixar.

4) Si es tracta d’un article, perquè la publicació on s’ha editat té versió bilingüe. En aquest cas la relació entre els dos idiomes és més complexa. La cosa funciona així: el col·laborador entrega un text molt mal escrit, i un traductor el transforma en un nyap il·legible. Fa de mal dir, quin és l’idio­ma d’arribada; de vegades pot semblar una llengua romànica, però això només és una hipòtesi de treball (sobretot quan es tracta de cròniques esportives, que sonen com una retraducció d’un pseudohispànic inspirat en l’Sports Illustrated). Es coneixen casos d’autors que, per fer via, entreguen, directament, el nyap; al Paradís hi ha un lloc reservat per aquells dilectes tradittori que, de bona fe, fan que els nyaps es converteixen en textos tolerablement mal redactats.

5) Perquè ens van donar els aqüeductes. A Consum preferent la narradora renuncia puntualment a la nostrada llengua per fer servir la locució llatina audentis fortuna iuvat. La frase es troba en Virgili, com tot, i se n’han fet diverses traduccions: “no són èpoques per als fluixos de cames” (Carles Puigdemont, gener del 2016), però també “si actuem amb astúcia i intel·ligència agafarem l’Estat amb els pixats al ventre” (Artur Mas, març del 2016). Això no obstant, Genovart, menystenint la tasca d’aquests esforçats professionals, deixa la frase en versió original. Una indissumulada concessió a l’Imperi Romà, ben bé com les que feia l’enyorat Jaume Vallcorba, a qui molts estudiants recordem fent servir el llatí a classe, i també, amb un excompany de Romàniques, en un sopar en un restaurant gallec. És embafador, tot plegat. Al cap i a la fi, què ens han donat, els romans? Sí, bé, els aqüeductes, i què més? Sí, d’acord, el clavegueram. I?

6) Perquè el barbarisme pot ser una modalitat d’ecologia lingüística. Dellà de la Franja ja ningú no diu “¡Ah, bandido!”, però a ca nostra encara se sent dir “Ah, bandidu!”. Enric Casasses, en una entrevista que li vaig fer a BTV, m’explicava que un seu poemari havia estat criticat perquè contenia, segons un ressenyista, castellanismes. “Però no són castellanismes!”, em va dir; “Són barbarismes barcelonins!” Sí, Consum preferent és lírica, oral i bandida; l’única ecologia que l’Alba practica és, precisament, la verbal.

7) Per què no? Si algú em demana un argument en contra del fabrisme ortodox no n’hi sé donar cap. És una més de les formes que pot adoptar l’afany de perfeccionar un text; si, combinada amb altres criteris, rutlla, endavant les atxes. De la mateixa manera, tampoc no tinc res contra l’ús de les incorreccions com a llicència literària, i em deleixo per les combinacions boges d’incorrecció i ultracorrecció. Si has de crear un personatge literari, caldrà pensar molt bé si diu “Cal estar a l’aguait” o “N’hi ha que estar a la guai.” Si el personatge ha d’amenaçar algú, dirà “Et tocarà el rebre” o “Vas a pillar”?

8) Perquè ens van donar el World Press Photo. A Consum preferent ens toca al rebre a quasi totes: les psicòlogues, el color taronja, una famosa cooperativa, els mansos amb barba, els plans d’estudis, el WPP, la Gloriosa Vila de Gràcia, els exercicis per recuperar el sòl pelvià. La narradora utilitza l’anglès per articular expressions exclamatives, lamentacions i onomatopeies; diu “bye!” en lloc de “siau!”, i quan introdueix al seu discurs versos musicats i fins i tot cançons senceres, ens les dona en el mateix idioma, ben bé com si no se’n sapigués cap de Pep Sala. No s’acaba d’entendre que amb tan nombroses concessions als imperis la protagonista del seu llibre constitueixi un retrat tan rodó de la precarietat laboral i emocional de les millenials. Potser és que dels imperis ja només en queden samarretes sense mànigues, que en anglès de carrer se’n diuen wifebeater, que fa de molt mal traduir.

9) Perquè el llenguatge mateix és una interferència, és fet de grames i plecs, i com diu l’Alba en una declaració de principis que qualsevol escriptor podria subscriure, “si ells hihihahà perquè blablablà, jo muuu. I tot per un senyal de personalitat innegociable”.