Un escriptor europeu
Joan Benesiu estava lluny de tot. I, tanmateix, quedava a només una generació d’eixe món europeu atapeït d’història, sagnant d’història, que perfuma els seus llibres
“Creurem que duem Europa a la butxaca. Però no”.
Eixes dues frases, d’una evocació infinita, tanquen el llibre més europeu d’un autor profundament europeu; potser el nostre narrador més europeu. Joan Benesiu va nàixer a Beneixama, un poblet endormiscat entre oliveres, vinyes i muntanyes de l’interior d’Alacant. És a dir, perifèria de la perifèria. Un racó del mapa normalment amagat pel dit. A 1.500 quilòmetres de París; a 2.300 de Berlín; a 4.000 de Moscou. Ben lluny de les llengües predominants del continent. Irremissiblement lluny del menut centre de poder barceloní —sempre hi ha poder i subordinació— de la llengua compartida a esta vora del Mediterrani.
Benesiu estava lluny de tot. I, tanmateix, quedava a un sol llibre de W. G. Sebald; a unes poques pàgines de Claudio Magris, Marisa Madieri i el cresol cultural de Trieste; a només una generació d’eixe món europeu atapeït d’història, sagnant d’història, que perfuma els seus llibres. No imagine millor manera de celebrar, despús-demà, el Dia d’Europa que obrint les pàgines de Serem Atlàntida, la seua última novel·la. Deixar-se dur per les reflexions de Benesiu en torn d’eixa estranya nostàlgia dels qui no sabem què hem perdut. Resseguir amb Benesiu els camins de ferro de l’imperi austrohongarés amb la lentitud desapareguda. Endinsar-se amb Benesiu pel sinuós joc d’identitats que esguiten les nostres fronteres i larven traumes petitburgesos amb conseqüències devastadores; ahir, hui, demà. Literatura gran molt ben escrita. L’antinovetat. Lluny del zeitgeist.
Esta primavera, a Carcaixent, l’he escoltat per primera vegada. Benesiu parlà del simulacre permanent. Del parc d’atraccions amb filtres d’instagram en què hem convertit la realitat. De com la representació va imposant-se a la vida. Tot recordava a aquella sentència de Guy Debord: “El que sembla vertader no és més que un moment del que és fals”. Retuit.
Joan Benesiu publica a Edicions del Periscopi, fina editorial situada a l’Eixample barceloní. Ha estat guardonat amb els Premis Ciutat de Barcelona, Llibreter i Crexells. És un dels poquíssims autors valencians que interessen a Barcelona, meca literària idealitzada pels qui són ignorats ací i allà; altres traumes petitburgesos. Li vaig preguntar què pensava sobre eixa relació tan freqüent entre els literats valencians: desitjar a qui passa de tu. Em va alegrar la seua mirada. Sobretot, va respondre, cal defugir el victimisme. Evitar els complexos. Mai vore’ns disminuïts. Apartar-nos dels proteccionismes lingüístics. Triar una llengua no pot delimitar els temes ni l’ambició. Podem dialogar amb qualsevol. En valencià. Des de Beneixama. Creurem que no duem Europa a la butxaca. Però sí.
