Llegeixi i calli

Voldria dedicar aquest espai als pròlegs que destaquen per fer malament la seva feina; també als pròlegs massa bons que fan complementària la lectura del text que els motiva i, finalment, voldria oferir una solució per a editors i escriptors al problema dels pròlegs que esdevenen una peça amb independència literària: els pròlegs més interessants que el text en qüestió.

Un mal pròleg (no confonguin amb un pròleg dolent escrit sovint per un pedant) és fàcil de detectar: defineix l’assumpte de cap a peus, no deixa cap misteri per a l’experiència lectora. Un mal pròleg s’assembla a un manual d’instruccions o a un mapa. Aconsegueix que el llibre que esteu a punt de llegir perdi el seu cop d’efecte, sigui en l’argument o en la literatura. Hi ha gustos per a tot: un pròleg d’aquests sol agradar als lectors pragmàtics, els que tenen la mateixa actitud davant els llibres que amb les granotes obertes en canal.

Jo voldria entrar en un llibre sense indicacions. Abans de córrer el perill que un pròleg m’esgarriï la lectura, prefereixo no llegir-ne cap. La setmana passada, per exemple, em disposava a llegir La perla (John Steinbeck), quan el prologuista va tenir el detall d’explicar el final de la història. La cirereta seria que algú moriria, algú amb nom, cognoms i hora de la mort. Un prologuista assassí i forense: mata la història i n’aixeca el cadàver. I jo que sempre dic que l’argument em rellisca, aquí és quan em comença a importar.

Dites aquestes coses, no els sorprendrà que pensi que, si no parlem d’una obra que necessiti una posada en context per fer-la transitable, soc del parer que ens podríem estalviar la majoria dels pròlegs. L’únic preludi que li convé a un llibre bo hauria de ser una nota que digués “Llegeixi i calli” signada per alguna autoritat literària, si és això el que es pretén en contractar-la perquè faci l’exordi d’obertura. Llavors llegiria, callaria —dues accions delicioses de conjuminar—, em deixaria portar pel plaer de la lectura amb la prescripció mínima.

Però si els pròlegs són bons, en canvi, corren el perill de ser-ho més que el text que volen arengar. És el cas del pròleg d’Eduard Márquez a L’art de la ficció (James Salter), editat per L’Altra. Un altre exemple de pròleg més interessant que el text en qüestió és el que va fer Vicenç Pagès per a Viure escrivint d’Annie Dillard, de la mateixa editorial. Lúcid, irònic, graciós, contundent. El pròleg, vull dir. Del llibre no me’n recordo gaire.

Una idea que potser voldrien aprofitar: què els semblaria un recull dels millors prologuistes catalans? Tot escrivint aquest article he deixat enrere la convicció que els pròlegs massa bons hau­rien d’estar tancats en un sobre que obríssim després. Ara penso que els millors pròlegs de la literatura catalana haurien d’estar aplegats en un sol volum: Llegeixi i calli seria un bon títol. M’ofereixo per escriure’n el pròleg, serà tan interessant que podrien incloure’l en una segona antologia que també m’ofereixo a prologar.