‘L’illa dels immortals’, de Robert Lafont: Dolça supervivència

Et perds. Et perds i vas a petar a una illa deserta, o gairebé. No és un argument singular. Et podria haver escrit Homer si t’haguessis dit Ulisses, Pròsper si haguessis patit La tempesta de Shakespeare i haguessis anat a l’illa de Caliban, o Batís Caffó si Sánchez Piñol t’hagués enfrontat a granotots de pell freda. Si t’haguessis perdut en llengua occitana segurament hauries arribat a L’illa dels immortals, una obra a l’altura dels clàssics que he recordat en les línies anteriors; fins i tot sembla que aquesta obra proposi un tancament a aquest arxipèlag estilístic.

Robert Lafont és l’autor d’aquesta illa literària fins ara no cartografiada. Lafont va néixer fa cent anys a Nimes i va morir el 2009 a Florència. Va ser un home del Renaixement en aquesta època de davallada. Va entrar a la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i va fer de professor d’institut i d’universitat a Montpeller per guanyar-se la vida, però és recordat per ser intel·lectual, novel·lista, dramaturg, poeta, traductor, activista cultural i polític occità, i un dels ideòlegs de l’occitanisme. És recordat pels qui és recordat, perquè les cultures petites no poden aixecar la veu, i de fet també tenen les orelles petites, i amb la traducció d’aquesta novel·lassa breu, el públic català podrà començar a sentir-lo a anomenar si para l’orella. I paga la pena parar-la, perquè aquesta illa ens arriba explicada de la millor manera, amb una traducció fluida i transparent de Joan-Lluís Lluís.

Desembarcament: dos homes del Renaixement naufraguen i arriben a una illa grega deserta, o que ha quedat buida de fa poc. En un primer moment s’aprofiten de la tecnologia abandonada pels illencs fugits, fins que aviat descobreixen dues coses: en aquesta illa no envelleixen i no poden fugir-ne, perquè una barrera invisible refusa la seva embarcació, com si aquesta illa fos el menjador d’El ángel exterminador de Buñuel.

Aquesta situació els duu a una dolça supervivència, un dolce fare niente, atès que “la mort és el llevat de la intel·ligència”, que és una tesi del llibre. Els humans, quan esdevenim conscients de la pròpia mortalitat, esperonem l’intel·lecte per guanyar o, almenys, allunyar aquest topall, però en el desesper d’aquesta marrada potser acabem fotent-nos-hi de cap. De fet, potser la intel·ligència ens torna a la mort que ens encalça. Els dos immortals escriuen, filosofen, mediten i s’estimen veient passar els dies i les nits. Aquests dos immortals, tan il·lustrats i tan lliurepensadors que blasmen l’obscurantisme de les religions monoteistes, tampoc poden evitar exercir violència masclista contra una noieta que apareix a l’illa. Lafont ja veia amb clarividència que a vegades ni els més liberals no són capaços de veure-hi més enllà del nas, o del cap de lluç.

Una altra cosa que els immortals també miren són els avions que passen des de la seva illa grega; potser als avions hi ha Marini, que veu La isla a mediodía que va relatar Cortázar i troba en ells la felicitat que no té, i se la imagina, mentre la contaminació que roten l’avió i la civilització condemna els dos immortals, i també els mortals. I la humanitat es perd, la humanitat també naufraga, però segurament la seva tecnologia no li servirà per arribar a una illa verge per tornar a començar, sinó per acabar, com s’acaba un llibre, encara que sigui bo com aquest.