L’altra història de Manuel Vital, protagonista de la pel·lícula ‘El 47′

“En mayo de 1969, y en Barcelona, los hoy procesados Pedro García Ruiz, Manuel Ángel Vital Carballo, Manuel Corral Martínez y Santiago Vila Ribas (sacerdote), todos mayores de edad, sin antecedentes penales y buena conducta, constituyeron una célula de Comisiones Obreras cuyo campo de actividad se extendía por las barriadas de Torre Baró, Trinidad y Verdún, de la dicha ciudad, por cuyas zonas difundieron hojas a ciclostil en las cuales se criticaba las medidas de seguridad adoptadas con motivo del 1º de Mayo, y se incitaba a la lucha de clase con frases del estilo de la que sigue: ‘La Unidad es nuestra arma, solo unidos lograremos nuestros derechos, cada victoria pasará por nuestra unidad’”.

Conservat a l’Arxiu Històric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya entre els papers dels advocats Albert Fina i Montserrat Avilés, aquest fragment d’expedient judicial d’un procés incoat el 1969 pel Tribunal de Orden Público (TOP) podria ser la base del guió d’un spin-off de la història del segrest de l’autobús 47, ocorreguda una dècada després, i que Marcel Barrena ha portat al cinema amb un èxit tan sorprenent com merescut.

“¿Por qué se preocupan de nosotros para vigilarnos y no se preocupan de que tengamos alcantarillado, agua en las fuentes, dispensario, farmacia, pavimento, etc., etc.?”, deia l’octavilla repartida per CCOO a Torre Baró el 1969, i per la qual també van ser detinguts els sindicalistes Fernando i Antonio Quijada i Carmen Martínez. A Manuel Vital en concret, aquella acció li va costar una condemna de mig any i un dia de presó per propaganda il·legal. Segons la seva fitxa policial, tenia 21 anys, era matricer de professió i vivia al carrer de Sant Feliu de Codines, 100. Però no era el Manuel Vital d’El 47. Era el seu fill. El fill real, orfe de mare i futur pare d’una nena, la Joana, que el cine s’ha pres la llicència de convertir en filla (en lloc de neta) del protagonista del segrest d’aquell autobús.

“Manuel Vital Velo, de 50 años de edad, hijo de Diego y Paula, natural de Valencia de Alcántara (Cáceres) y vecino de Barcelona, de estado viudo, de profesión chófer, con instrucción, sin antecedentes penales, de buena conducta, insolvente y en libertad provisional por esta causa” també va ser processat pel TOP. Va ser cinc anys després, en companyia de Benito García i Calixto Díez. Segons la sentència del sumari que també es conserva a l’Arxiu Històric de CCOO, tots tres van ser absolts per falta de proves. El delicte: “Que el día primero de Mayo de 1974, en la ciudad de Barcelona y en el lugar conocido por Castillo de Torre Baró, apareció en un poste de tendido eléctrico una bandera roja con la hoz y el martillo y mientras las fuerzas del orden con auxilio de los bomberos intentaban quitarla, se fueron congregando como espectadores un grupo grande de personas, algunos de los cuales se mofaron y dieron gritos inidentificados contra las fuerzas del orden”.

A banda de constatar que els bombers de l’època potser no pujaven a Torre Baró en cas d’incendi, però sí quan calia despenjar una bandera roja, el que corroboren aquests sumaris del TOP és el compromís veïnal, polític i sindical de Manuel Vital, pare i fill. Eren militants del PSUC i CCOO. I el pare, a més, fundador i president durant molts anys de l’Associació de Veïns de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, la llavor del potent moviment veïnal de Nou Barris.

“Soy el rojo que se casó con una monja”, li diu en un moment d’El 47 un Vital reencarnat a la perfecció en Eduard Fernández a la seva dona Carme Vila, també extraordinàriament interpretada per Clara Segura. No obstant, la pel·lícula de Barrena ―que s’inventa un cameo d’un jove Pasqual Maragall viatjant en l’autobús de Vital, a compte dels dies que anys després, ja com a alcalde, va viure a casa seva de Torre Baró― obvia en tot moment la militància del protagonista.

Aquest és potser l’únic retret que es pot fer a una pel·lícula (no un documental) extraordinària i emotiva, que retrata molt bé no ja la Barcelona dels barris, sinó un temps i un país: la Catalunya dels altres catalans. Però l’oblit no és menor, perquè qui va poder entrevistar Vital sap que allò del 7 de maig de 1978 no va ser un rampell individual ni espontani, sinó una acció col·lectiva i organitzada. Per amor, sí. A la Carme, segurament. I amor al barri i a la causa, de segur.

El segrest veïnal d’autobusos ja s’havia assajat amb èxit el 1974 al barri de Roquetes, i el 1977 a Prosperitat. El 1978, a més dels veïns de Torre Baró i Ciutat Meridiana (on el mateix dia del 47 es va segrestar també l’autobús 2), Vital va comptar amb la complicitat de CCOO i el PSUC, que estaven avisats. El partit tenia més d’un miler d’afiliats a Nou Barris i presència destacada en totes les associacions de veïns. I el sindicat tenia “els 63 incorruptibles” que aquell 1978 s’havien presentat a les primeres eleccions sindicals democràtiques de Transports de Barcelona. Entre ells, Manuel Vital amb bigoti de Pancho Villa. Així apareix al cartell de CCOO conservat al mateix arxiu on hi ha els expedients del TOP que expliquen l’altra història de Manuel Vital. Efectivament, és de pel·lícula.