‘El 47′, segrestar un autobús per canviar el món

El segrest de l’autobús 47 per part del seu conductor Manuel Vital, pujant-lo fins a Torre Baró per reivindicar que hi arribés el transport públic, forma part de la memòria i la història popular de les revoltes d’aquest país. I alguna cosa més: és orgull de barri. Element identitari d’una gent a qui tot el que ha aconseguit li ha costat molt, ho fa fet amb les seves mans o ho ha arrencat a un poder que d’entrada no els ho volia concedir ni pensava que ho mereixessin. És una història especialment coneguda a Barcelona per l’acció de conservació de memòria feta pels veïns de Nou Barris, i des d’un espai com l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Convindria també recordar la tasca de Ricard Fernández Valentí: en el seu blog ‘El Tramvia 48′ es pot llegir un text de la neta de Manuel Vital com a resposta a una entrada escrita després de la seva mort agraint-li la feina. La neta del Vital és la Joana, meravellós personatge que a la pel·lícula és la seva filla. Una llicència, n’hi ha d’altres, que no haurien d’afectar allò fonamental.

No és fàcil explicar un fet històric de tanta rellevància sense endinsar-se en un terreny de sensibilitats molt difícils d’acontentar. El 47 és una gran obra, amb una direcció, la de Marcel Barrena, que té molt clar què vol explicar, i un conjunt actoral (professionals i gent del barri) que ens fan viure allò que representen. Una obra que explica el segrest d’un autobús, però on hi ha realitats que encara són més importants. Aquesta és una obra sobre persones que volen canviar el món on viuen i com intenten fer-ho.

Arriben a terrenys que han comprat a prop de la Torre del Baró als anys cinquanta. Arriben des de diferents llocs d’Espanya fugint de les opressions viscudes. Res a veure amb aquells relats que ens volen fer creure que el franquisme enviava les persones migrants per espanyolitzar Catalunya. Fugien del franquisme, i per això van ser protagonistes de les lluites per enderrocar-lo i construir un altre món. Per això, per exemple, van aprendre català i el van fer viure; una altra de les coses importants de la pel·lícula, així com les cançons... ‘Gallo rojo, gallo negro’ de Chico Sánchez Ferlósio, ‘Els Nous Barris’ de Núria Feliu, ‘El borde del mundo’ de Valeria Castro, composta per al film, o ‘Rossinyol que vas a França’.

A la pel·lícula es destaca la figura de Manuel Vital, però sense que es perdi la importància de l’acció conjunta

Ahir com avui, les persones migrants, particularment si són pobres, ho tenen difícil. Ahir com avui gairebé tot comença amb l’habitatge, i també aquesta història se’ns explica a partir de la construcció de la pròpia llar i la repressió que ho volia evitar. Al cor de la pel·lícula i d’aquesta història hi ha la importància del treball col·lectiu. Es destaca la figura de Manuel Vital, però sense que es perdi la importància de l’acció conjunta. Sense idealitzacions, mostrant les dificultats. Vital segresta l’autobús, però pensant en totes aquelles veïnes i veïns que l’acompanyaran durant el recorregut i que li obriran camí per fer-lo passar. Ahir com avui no hi ha sortides individuals, potser ens costa veure-ho i assumir-ho en una societat tan impulsora de l’individualisme.

“Jo estic amb els que sempre perden”, deia Vital en una entrevista a La Veu del Carrer, la revista de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona després de la Barcelona olímpica del 92. Aquest és el seu comunisme. L’Ajuntament de Barcelona del 1978 li diu a Vital que en democràcia són ells qui fan la política i treballen per a la ciutadania, i que ell ha de fer de conductor i buscar-se altres distraccions. Un Ajuntament que poc després del segrest assumirà que a Torre Baró hi poden arribar els autobusos i que aquella gent de la muntanya també els mereixen. Com mereixen no haver-se de fer ells les clavegueres, tenir carrers, semàfors, escoles, centres de salut...

A Portugal, pocs anys abans d’aquella primavera del 1978, se’n vivia una altra. La Revolució dels Clavells, de la qual ara es commemoren els 50 anys, obria un nou temps. La dictadura portuguesa va acabar per una revolta impulsada per una part de l’exèrcit i va seguir un procés de mobilització per aconseguir llibertats, drets i la transformació de les condicions materials de vida. A les llibreries ara coincideixen dues novetats de la historiadora Raquel Valera, que en els propers ­dies serà a Catalunya, dedicades a aquest període. Podem llegir el còmic El poble és qui més ordena (Manifest), il·lustrat per Robson Vilalba, on també apareix el segrest d’un autobús per reivindicar transport. En aquest cas el 1975, a Galinheiras, un barri de la perifèria de Lisboa, amb habitatges d’autoconstrucció... Històries que tenen molt en comú. La segona obra és la Historia popular de la Revolución de los Claveles (Verso). Dos llibres complementaris i molt necessaris per analitzar la importància de la mobilització popular en la transformació social, com a Torre Baró i a tants llocs.

Les històries de segrestos d’autobusos no acaben aquí. Per exemple, el mateix dia que es segrestava el 47, s’hi va sumar un autobús de la línia 2. El 1974 ja n’hi va haver un primer del qual es té notícia... Ens ho explicaven Josep M. Huertas i Marc Andreu a Barcelona en lluita (FAVB). Odei A. Etxearte, el 2023, va dedicar un article a Fòrum Grama, espai continuador del periodisme i l’activisme veïnal fet des de Santa Coloma de Gramenet, als segrestos que allà van tenir lloc a partir de 1973, començant amb el de les dones del carrer Menorca... Com El 47, aquestes altres aportacions comparteixen l’atenció per aquelles persones que han estat menystingudes i oblidades, un camí a seguir.