Vila, no t’amaguis

Ara aquest espai ja fa deu anys, i com que tot apunta que encara ens hi volen, continuarem parlant de llengua. De fet, sembla que el nom hagi acabat fent la cosa, perquè, més de quatre-cents articles després, això de brou de llengua ha resultat escaure d’allò més a la secció: segons el diccionari de l’Institut, es tracta de “paraules i no fets”, mentre que el Diccionari català-valencià-balear ho defineix com “xerrera, abundor de paraules, verbositat”, afegint-hi el matís d’ironia. Mantindrem doncs la xerrameca, el parlar per parlar, ben bé una tabarra, amb la llengua al centre de la discussió.

S’obre el nou curs amb la notícia estrella de l’estrenada conselleria dedicada a la llengua catalana, i alguna cosa convé dir-hi si just el que fem és brou de llengua. Però ves, no sembla fàcil, no es tracta tan sols d’una “elevació” d’una determinada dependència (tradicionalment adscrita a Cultura com a direcció general, en alguns moments com a secretaria) que ha portat a l’ascens de Francesc Xavier Vila de secretari a conseller, sinó de la col·locació de la llengua a la sala de màquines de les polítiques de la Generalitat i també a l’agenda governamental. I per moltes voltes que hi donis, no acabes de veure si això és bo o dolent.

Bé, podria ser bo, molt bo. Al capdavall s’està donant a la llengua el mateix nivell d’importància política que tenen els Mossos, la gestió de la sanitat o les infraestructures. No sé com deu funcionar una reunió del govern, però me la imagino com una junta de l’AMPA d’una escola (que es veu que ara se’n diu AFA), en què els membres de les comissions hi van dient la seva: ara toca als de menjador, ara als de festes, i de vegades algú hi ha portat alguna cosa per picar. Doncs si la cosa va igual, a cada reunió caldrà parlar de llengua igual com es parla de justícia o d’acció exterior, ja sigui per dir com estan les coses (malament), ja sigui per plantejar propostes concretes, i allò de què es parli serà traslladat a la premsa per la portaveu del govern i de rebot a la ciutadania. Abans la cosa era més simple: potser esporàdicament el titular de Cultura parlava de llengua (segur que sempre tenia altres coses més important de què parlar), mentre el o la directora general de torn aplicava les mesures de cofoisme habitual i d’anar fent la viu-viu que han caracteritzat la política lingüística del nou segle.

El conseller Vila, doncs, necessàriament haurà de fer els deures cada setmana, i no es podrà amagar al seu despatx al capdavall de la Rambla. (Val a dir que aquesta setmana ja els ha fet, de seguida hi anirem.) I l’allau de mesures que esperem que aviat vagi presentant hauran d’arribar a la població amb més o menys ressò; al cap i a la fi, el procés de participació ciutadana endegat pel Pacte Nacional per la Llengua va proveir més de 2.000 propostes, les quals deuen dormir en algun calaix des de fa ben bé dos anys, perquè no se’n té notícia.

Vet aquí, però, que tal exposició política inèdita es podria girar en contra i el ressò convertir-se en cridòria: si alguna cosa no vol la política lingüística, precisament, és soroll, i l’atracció del focus fàcilment pot derivar en una pressió política que fins ara només afectava el titular d’Educació, autèntic ase dels cops del resistencialisme hisponòfon a causa de la immersió lingüística. D’aquesta pressió ja n’hem tingut alguna mostra. Poc després de la presa de possessió d’Illa, des del digital Crónica Global ja se’ns recordava que Vila és independentista i que té la intenció de continuar aplicant la política lingüística impulsada amb el govern d’Aragonès, cosa que per descomptat serà una calamitat. Fem un vot de confiança i abstenim-nos de treure conclusions del fet que Cristina Farrés, directora justament de Crónica Global, sigui ara la cap de comunicació de Presidència.

Plana tanmateix el dubte de fins a quin punt el nou govern i el mateix Illa són empàtics amb això de la llengua, perquè és ben sabut que la nova conselleria és un dels preus d’ERC per donar suport a la investidura, i si amb els comuns els socialistes ja haguessin fet prou, potser ara tindríem una conselleria de cosmopolitisme i equidistància. Però Vila, com dèiem, aquesta setmana ha fet els deures. Mentre els peixos grossos del govern amb pressupostos generosos ja devien arrepapar-se a la cadira (imagino, no sé per què, que la política lingüística deu ser l’última de les matèries tractades a les reunions), el nou conseller presentava el seu informe d’acció de cara a la legislatura, amb línies mestres com ara facilitar l’accés al coneixement de la llengua, estendre l’ús i les actituts positives envers el català, o garantir l’ús del català com a llengua normal de les institucions catalanes. Dit així, sembla una indirecta al mateix Illa pel seu ús del castellà quan era cap de l’oposició, però potser soc jo.