‘Consum preferent’, d’Andrea Genovart: l’arcada de la sad girl barcelonina

Alba, la protagonista de Consum Preferent, d’Andrea Genovart, pensa que “l’única experiència hedonista, excessiva i de sacietat” a què pot accedir és l’afartament. Per això sap que si l’Uri (el seu interès romàntic) o la Berta (el seu mirall en una olimpíada malsana de perfecció femenina) no li escriuen un whatsapp per fer plans (com passa habitualment), la seva jornada acabarà amb ella comprant una pizza congelada del paki més proper del seu pis compartit a Barcelona. L’Alba devorarà l’ultraprocessat tota sola, dreta, en cinc segons: “No la gaudiré, l’engoliré, i em sentiré malament”. L’Alba no menja, s’abandona empassant compulsivament la seva ansietat amb formatge regalimant i els colzes plens d’oli “com si s’acabés el temps en un concurs americà d’un únic participant”. Ho fa aventurant que “un vòmit que pinta complicat” la visitarà a les cinc del matí acompanyant el mal de panxa crònic que turmenta aquesta integrant del precariat cultural que odia la seva feina com a dissenyadora junior per a una agència qualsevol que li xucla la sang. Aquesta arcada (física i existencial) planeja per tota la novel·la, des que la coneixem vomitant al seu vàter una “pasta ataronjada” de salmó processat que va engolir una nit pensant que si menjava una “cosa de rics” no passaria el que sempre acaba passant: sentir-se perduda, pensar que no serveix per a res i capbussar-se en la buidor.

Si amb Els armaris buits (1974) Annie Ernaux va iniciar-se amb una autoficció que partia de la narració del seu avortament clandestí a casa “extirpant els trossos d’humiliació del meu ventre, per a justificar-me, per a diferenciar-me”, la també debutant Andrea Genovart es recolza en l’expulsió de les viscositats i l’abjecció del cos femení per construir un retrat de ficció davant la crisi d’identitat d’una jove urbanita dels nostres temps. L’arcada com a símptoma i reflex de tot allò que s’ha d’expulsar per tornar a un suposat ordre imposat a una dona que sent que als vint i pocs ja s’ha rendit. “Què bé, el luxe de poder emplenar-se d’allò que fa mal i, en un tres i no res, tornar-se a buidar. Que les conseqüències siguin només aquestes. Hi ha qui viola i va a la presó; en canvi, de les meves vergonyes ningú s’assabenta”, pensa l’Alba, quan deixa marxar l’últim tros de salmó del seu cos i es buida de “tot vestigi de la finor que he cregut poder segrestar”.

Amb ecos de la desafecció nihilista femenina d’Ottessa Moshfegh a El meu any de repòs i relaxació i capbussada sense por en la nova oralitat literària d’una generació que escriu sense atendre a les normes (es mesclen expressions en castellà, anglicismes i construccions lingüístiques de l’argot digital), la veu i el to de la protagonista de la guanyadora del premi Llibres Anagrama de novel·la no estan fets per complaure tothom. Llegir-la és endinsar-se a una experiència febril, embrollada de pensaments i reflexions que van endavant i enrere amb frenesí, com si s’encengués la part del cervell que només s’activa quan fumem marihuana sativa. Un viatge als desvaris d’una jove que es creu més llesta que la resta i que ho qüestiona tot (al seu cap), enfrontant-se a les incerteses i contradiccions com a ciutadana d’un primer món que comença a ser conscient de la seva fragilitat.

Alineada amb les heroïnes escèptiques, cíniques i deslligades dels imperatius socials que dominen el panorama literari contemporani, l’Alba (no confondre amb l’Andrea Genovart) és allò que passa després de l’adveniment de les sad girls d’internet. Un epíleg a la teoria que el 2014 va desenvolupar l’artista Audrey Wollen, que defensava que l’autodestrucció silenciosa d’aquestes noies tristes que tant habiten a les narracions contemporànies és una forma de resistència i subversió feminista: si les autores fan visible la violència implícita de la feminitat, tots ens impliquem a la seva devastació.

A Consum preferent, l’Alba afirma que “pagaria perquè quatre mossos m’agafessin pel carrer, abusessin de mi (una mica de tocaments de cul i tetes, res de penetració, trauma moderat) i em convertís en víctima feminista nacional”. També fantasieja amb la idea “que em cacin i que em facin mal. Perquè a les lletges i les grasses mai les violen, i hi ha alguna cosa feridora, aquí”. Fins i tot imagina que “tant de bo ser dona negra, perquè quan em peguessin de veritat pogués alçar el puny al clamor del black lives matter i aplaudiments”. Però tot això es queda a dins, rondinant, mentre la resta pensa que és una bona nena més. Una tia maca que mai diu el que pensa a la resta, d’aquelles que fins i tot abracen silenciosament el cap que l’acaba de fer fora de la feina per no complir la llei i pujar-la de categoria com li tocava fer. La resta ignora que ella odia la institució universitària, que sent una ràbia profunda pel “señoros a torres de marfil amb criades fent-los les rentadores” i que “una mili ens caldria als catalans per deixar d’aferrar-nos com un clavo ardiendo al rol de màrtir de Montserrat”. Però aquesta també és la història d’una dona travessada per l’arcada de ser-ho. I com diu l’expressió que apareix més de 30 cops al llibre, això també són coses que passen pel cap d’una barcelonina a qui davant les qüestions suposadament centrals de la vida només li queden forces per argumentar “així, en general”.