‘Casa dividida’, de Valentí Puig: Que no s’aturi
L’escriptor mallorquí, seguint amb una sèrie clàssica de la literatura catalana contemporània, publica una nova entrega dels seus dietaris
Cal que no s’aturi. Que segueixi així, tal com és, durant molts anys, però cada any una mica millor, com els grans vins. Hi ha molts dietaris, però n’hi ha molt pocs com el de Valentí Puig, escrit com aquell qui no vol, com si s’escrigués tot sol, amb la seva veu, el seu estil, també el seu to, inconfusibles per qui ja els coneix i magnetitzant pel qui tot just s’hi posa, en prosa i en vers, en notes de diari i en contes i novel·les, però cada vegada més intensos, més rics de colors i matisos, més amples de registres, gairebé simfònics encara que es tracti de l’escriptura fragmentària de l’anotació diària, tal com correspon a l’escriptor-orquestra, director i intèrpret a la vegada de la seva obra, crític literari i cinematogràfic, mestre d’aforismes, de paisatges, de retrats, de teologia, de costums i de periodisme polític del més lliure i malèvol, tal com ha de ser el periodisme polític quan vol ser bo.
L’anyada de 2022 que ocupa el llibre és extraordinària d’esdeveniments i justifica plenament l’alè simfònic i el títol tràgic, inspirat en una frase cèlebre de Lincoln i de l’evangeli de Sant Mateu que ens anuncia la ruïna i l’extinció com a resultat de la divisió. Al contrari del que es podria creure, no és una idea fàcil i reduccionista, que pugui esgotar-se en la divisió política catalana, que es la que tenim més a mà. “Una casa dividida –escriu el diarista—és molt més que un conflicte polític, també es moral i existencial, de Trump al perill nuclear, de la crisi de la família a Putin atacant Ucraïna, les despulles del ‘procés’, sanchisme versus felipisme, pluralisme i autocràcia, xocs entre feminismes, de les tesis cismàtiques als canvis climàtics, desraó contra alta cultura, l’aspra polarització política o un cert desconcert d’Europa”.
Quan la literatura adquireix tanta densitat, com aquí es pot comprovar, no calen les ressenyes ni cap crític. Les pàgines s’expliquen soles, millor del que ho faria ningú. “Observar la vida i escriure una nota, ¿és un hàbit o directament, un vici? (…) Exercites la prosa però, sobre tot, la mirada (…) Comences per parlar sovint de tu mateix i a poc a poc acabes entenent que els altres, les cases, els núvols i les ombres, els paisatges, tenen tota la importància. La literatura no es un ‘selfie’. (…) Comprens que escriure una frase que pugui ser convincent tal vegada és un elogi del ser, una manera de donar les gràcies per la bellesa, la finitud humana, el xampany molt fred, alguna llum sobtada, un record que triomfa sobre el no-res”.
Com succeeix amb tots els dietaris, hi ha tantes lectures possibles, fins i tot en l’ordre dels textos, com lectors hi pugui haver, que potser haurien de ser molts més si aquesta literatura, la catalana, fos de debò una literatura europea normal, oberta als quatre vents i sense tantes dependències, sobretot ideològiques. Totes les lectures són bones, però la cronològica, que és la que ens proposa l’escriptor, encara ho és més en aquest any tan especial. Tot just comença quan ja el veiem, ajagut al llit, ingressat d’urgència a la clínica Bayés de Vic. Mira per la finestra el paisatge de la Plana, la geografia de la seva nova instal·lació a Centelles, i comencen unes descripcions paisatgístiques majestuoses, úniques. Ens declara que comença l’any ‘trans’, a l’espera de nous impostors i de nous dèspotes, com tots els anys, com sempre.
I tot seguit descobrim també que hi ha molts llibres dins d’un sol llibre, com als dietaris anteriors. Només amb els àcids aforismes ja en sortiria un de sencer, magnífic: “Escriu amb els peus i dona classe a un taller d’escriptura”, un dels primers. Un altra es podria fer amb els contes, potser només iniciats i no cal massa més per saber-ho tot. També donaria joc el fil de la lectura, crítica i mordaç amb els més grans, però admirativa amb els qui cal: Ferrater, Maragall, Dickens, Tolstoi, Claudel, Proust... O un altra amb la memòria infantil mallorquina, més a prop de la pregària, “de la bellesa tràgica, que té llum” i de Bernanos que de la recerca del temps perdut.
“Sempre Bernanos, com una dosi desmesurada d’esperit. Llegir Bernanos, revoltar-se, resistir”, ens diu de l’escriptor que cal citar tal com ell mateix el cita per tal que ho entenguem tot, si es que podem: “La meva vida està ja plena de morts. Però el més mort entre els morts és el nin petit que vaig ser. I a pesar de tot, quan arribi l’hora, és ell qui es posarà al capdavant de la meva vida, que reunirà els meus pobres anys i, com fa un vell guerrer amb el seus veterans, reunint les tropes en desordre, serà el primer en entrar a la casa del Pare”. No és estrany que aquest escriptor tan inspirat acabi el seu dietari de 2022, una any més d’un dietari que vola cada cop més alt, invocant el Sant Esperit. Veni creator. Que segueixi, que no s’aturi.
Casa dividida. Dietari de 2022. Valentí Puig. Proa / Destino. 376 / 304
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.