Misèria

Amb motiu de l’aparició recent, en castellà, d’un volum de memòries de Valentí Puig, Dioses de época, s’ha pogut advertir, a les xarxes socials i en algun periòdic digital de mala anomenada, un conat de campanya contra l’escriptor mallorquí, activat en dos fronts de batalla complementaris. Els uns li retreuen amb amargura que en aquest nou llibre hagi optat pel castellà havent escrit en català els seus anteriors textos autobiogràfics; altres l’omplen d’improperis per les seves posicions proatlantistes i el seu pensament liberal conservador. Hi ha qui qualifica la seva opció lingüística de “rebequeria”; qui l’acusa de no tenir “cap respecte per als seus lectors catalans”; qui el tracta de corrupte i de no tenir idea del que diu quan parla de la relació de Josep Pla amb Josep Tarradellas —l’únic president plenament sensat que ha tingut la Generalitat, i per això mateix objecte d’un odi corcat per part dels nacionalistes catalans—. Tampoc se li perdona que consideri Joan Fuster un escriptor sobrevalorat, que no parli malament de José María Aznar o que assenyali l’islam com l’enemic d’Occident.

Per la seva escassa transcendència, aquesta fira de ràbies no mereixeria cap comentari si no fos perquè posa de manifest un corrent d’opinió políticament hegemònic a la societat catalana i que, presentant-se a si mateix com l’essència de la democràcia, no és altra cosa que un afany de substituir el sistema de llibertats que consagra l’Estat de dret per l’adhesió obligada als prejudicis de la tribu. El fenomen ja l’observava José Ortega y Gasset fa més de cent anys: “Toda la interpretación soi-disant democrática de un orden vital que no sea el derecho público es fatalmente plebeyismo”.

Són certament pocs els que s’han posat a obrir foc contra l’escriptor, amb tota probabilitat perquè el gros dels batallons està integrat per persones que ni saben qui és Valentí Puig ni estan interessades en la literatura de pensament, però la idea antiliberal segons la qual un escriptor no pot elegir lliurement la llengua en què s’expressa està clarament incrustada en les consciències dels que s’engreixen amb la misèria moral. Tan incrustada com la de considerar —una altra idea antiliberal— que un autor no pot tenir una visió diferent de l’esquerrana sobre les coses que passen en aquest món. El que no es pot percebre quan s’ha decidit fer de la misèria un ideal de vida és el valor excepcional, en català i en castellà, d’una obra com la de Valentí Puig, que amb Dioses de época torna a brillar, com en molts altres llibres, per la intel·ligència, la virtut estilística i la substanciosa experiència de vida que ofereixen les seves pàgines.