Diminutius a la mallorquina

Un amic ha estat llegint aquests dies La ciutat esvaïda, el llibre de Mario Verdaguer sobre la Palma dels començaments del segle XX. “És sorprenent”, m’escriu el meu amic via Whatsapp, “la quantitat de temps que l’autor dedica a parlar dels fracassos de gent amb talent”. Li comento que aquest és l’aspecte que més em fascina de la vida illenca, la figura constant del malaguanyat, és a dir, un tipus de persona que té la capacitat per fer, el talent per fer, l’aparent destí de fer... I, així i tot, mai no arriba a fer res. A l’altre costat del xat, en Pau em contesta: “Sí, és una faula que es repeteix molt a Mallorca, com si servís per desincentivar l’audàcia”. Com sempre, el meu amic l’encerta de ple.

Mallorca és un lloc abundós en talent creatiu individual (sobretot si, de manera sens dubte discutible, entenem el talent com un fenomen proper a l’excentricitat), però amb tendència a malbaratar-lo, dilapidar-lo, deixar-lo córrer. Les raons deuen ser múltiples: massa gent amb apartament heretat i poques feines, massa sol i bellesa atmosfèrica, massa saïm a la dieta (“és impossible ser místic a Mallorca, menjant tant de frit”, deia dom Cristòfol Serra)... Tanmateix, jo tinc les meves dues teories preferides a l’hora d’explicar aquesta qüestió.

La primera, i òbvia, és l’estranya relació dels illencs d’arreu amb les dimensions de la realitat. En el cas mallorquí, els habitants d’aquesta terra tendim a confondre l’illa amb un continent i, a partir d’aquí, a pensar que de veritat un succés local ja basta per justificar un prestigi o que ser una promesa de joventut ja equival a ser una realitat, a condició que aquella promesa ens garanteixi alguna preeminència en el nostre petit entorn. En aquest sentit, recordo aquella extraordinària declaració d’un ésser humà palmesà a les xarxes socials un 31 de desembre: “A l’any que comença”, escrigué aquella criatura sense ombra d’ironia, “només li demano que d’una vegada m’arribi el reconeixement literari local”, just abans d’afegir: “A veure si escric alguna cosa”. El noble (i nostrat) art de passar l’arada davant del bou.

Molt vinculada a l’anterior, la segona teoria és la dels diminutius. Sovint s’ha dit que la inflexió mallorquina del català és una de les més maques, i jo hi estaria d’acord de molt bon grat si no fos per aquesta mania compulsiva d’expressar-ho tot en diminutius que fan del món una cosa petita i de jugueta, i de les experiències, pur cringe. Jo aquest tema el tinc molt discutit amb ma mare, dona extraordinària però que, això sí, über-mare-mallorquina com és, s’entesta a dir de la truita, truiteta, i del sol, solellet, i que, quan jo era un adolescent que volia estudiar Filologia, aprovà el meu pla perquè em permetria ser professor, “que tenen una pagueta que no està malament”.

Convindrem que aquest hummus posa difícil la tragèdia i els riscos, però també, i en conseqüència, l’acompliment de destins triomfants. Després, la resta de la feina la fa un mecanisme de defensa social arreladíssim a Mallorca: igualar tothom per sota, no sigui que algú destaqui, ara i quan Antoni Gelabert pintava o Mario Verdaguer escrivia.