Trump i Carlyle

L’escocès Thomas Carlyle (1795-1881), home de lletres rellevant del panorama en llengua anglesa, és l’autor de dos llibres força coneguts: el primer és una novel·la de culte, Sartor Resartus (“El sastre apedaçat”, aproximadament), traduïda al castellà amb el mateix títol llatí (Alba, 2007; Atlantis, 2015); el segon és un llibre sobre el concepte d’heroisme, On Heroes, Hero-Worship, and the Heroic in History, de 1841, traduït habitualment, en castellà, com Sobre los héroes (Athenaica, 2017).

En aquest segon llibre famós de Carlyle, l’autor parla de l’heroisme com a divinitat, del profeta com a heroi, dels poe­tes (Dante, Shakespeare), dels homes de lletres (Samuel John­son) o del mandatari agosarat (Cromwell, Napoleó). Cap lector se sentirà decebut pel que fa als capítols d’aquest llibre dedicats a les divinitats o les religions, la poesia o els intel·lectuals, però se sorprendrà una mica cada vegada que en aquests apartats, i sobretot al que dedica als polítics, l’autor eleva a la categoria d’herois homes que han practicat, sense manies, l’ofici de governants. Més encara: si el lector té presents les pàgines que Borges —home d’ordre, com Carlyle— va dedicar a aquest escriptor, arrufarà lleugerament el nas en adonar-se que, pel que fa a les consideracions sobre la democràcia, Carlyle era no solament crític o escèptic —més que Tocqueville a La democràcia a Amèrica (Riurau, 2011) i que Edmund Burke a les Reflexions sobre la Revolució francesa—, sinó un enemic quasi declarat de la democràcia: “La democràcia és una mostra de la nostra desesperació per no haver trobat herois que ens guiïn”. En paraules de Borges: “… Anheló un mundo que no fuera ‘un caos provisto de urnas electorales’, ponderó el odio, ponderó la pena de muerte, abominó de la abolición de la esclavitud...”.

A Goebbels li agradava aquest llibre, que posava al mateix calaix de la història que Caracalla, els déus del Nord, els Nibelungs i, per escreix, Wagner (Siegfried més que Parsifal, una òpera que Hitler trobava “massa cristiana”). Això no vol dir que el nacionalsocialisme s’inspirés en Carlyle, perquè Hitler no necessitava inspiradors, ni filòsofs, ni politòlegs.

Amb Donald Trump ha passat una cosa anàloga: la crisi ja evident de les democràcies parlamentàries potser es resoldrà amb “cordons sanitaris” (en higiene se’ls va inventar el pare de Marcel Proust), potser amb una educació més solvent —amb més història, literatura i teoria política als col·legis—, o potser no es resoldrà gens ni mica. En vista de la degradació del nivell intel·lectual mitjà de la societat nord-americana —promoguda per la música electrònica i per les xarxes en primeríssim lloc—, potser també a causa del descrèdit de la democràcia mateixa, Trump va pensar, com ja pensen una colla de dirigents polítics a Europa, que havia arribat l’hora d’oferir al “poble” (people, popolo, Volk) una solució fonamentada una altra vegada en el lideratge indiscutible d’un home investit de les categories que Carlyle atorgava als herois. (Hi va ajudar, per cert, l’atemptat frustrat de Pensilvània: els herois sobreviuen a les calamitats.)

Mirat el panorama des d’aquí, costa entendre que tants nord-americans creguessin que la figura estúpida i prepotent de Trump es pogués arrogar un paper d’heroi o de salvador (sóteros, en grec) tal com l’entenia Carlyle, molt influït pel neomedievalisme que va escaure al moviment romàntic. La figura dels herois —tan vigent a l’èpica grega i romana, a les novel·les medievals, entre els grans homes de ciència i de lletres enviats a la foguera al Renaixement (Giordano Bruno, Servet, Vanini..., Galileu pels pèls), i també al XIX, com en el cas de Napoleó— semblava desapareguda als temps contemporanis: les novel·les, clau de volta de les capes més amagades però definidores de la realitat històrica un cop acabada l’explosió romàntica, més aviat han presentat “antiherois”, personatges mediocres, de la mitjania social, desproveïts de tot caràcter transcendental, mític, fetiller o amb poders sobrenaturals. Però això és el que va desitjar l’enorme quantitat de votants de Trump: un redemptor.

Aquesta realitat planteja una qüestió no gens fàcil de dilucidar. Hi haurà cada vegada més gent que preferirà que el guiï un suposat heroi que no pas un parlament representatiu? Això ja havia passat a Alemanya arran de la crisi dels governs de la República de Weimar: davant tant de desgavell entre els partits —amb un atur esgarrifós, sumant-hi la gran inflació de 1923-1924 i després la crisi derivada del crac de 1929—, una part de la població es va decantar per un líder fort que primer els va seduir i després els va encegar, enganyar i arruïnar en tots els sentits.

Potser és per això que escriptors com Flaubert, quan es van adonar que els ideals de la revolució del 1789 s’havien desdibuixat, van proclamar que la crisi de les democràcies anava de bracet amb l’augment de l’estupidesa i que, per tant, contra allò que s’havia de lluitar de valent era contra la ignorància, la ximpleria i els misticismes banals.