El que importa és l’adversari

Les coses no són com són, sinó com l'adversari creu que són. No s'ha de fer un sol pas sense vigilar de reüll per veure com reacciona. Només gràcies a la seva reacció sabem el valor de les nostres iniciatives. D'aquí la importància de la finta i l'engany. Dir una cosa i fer-ne una altra. Expressar la intenció però després no fer-la efectiva. O el contrari, adormir-se en el sigil per executar per sorpresa una acció que no podrà obtenir resposta. No hi ha res que ompli millor el buit de les nostres propostes que una reacció desmesurada del contrari.

La confusió és absoluta. Ja no sabem què és aquesta cita del 9 de novembre. Oficialment es tracta d'una consulta participativa, que substitueix la consulta no referendària anul·lada pel Constitucional, que al seu torn pretenia fer les funcions d'un referèndum d'autodeterminació. Per a l'astut Artur Mas és literalment una consulta anticipada de la consulta definitiva, que se celebrarà amb les eleccions autonòmiques, en una data indeterminada que ell mateix, l'únic que té el poder per fer-ho, tindrà l'amabilitat d'anunciar quan li vingui de gust. Per a l'exigent senyora Forcadell, només serà la primera volta de les eleccions parlamentàries que hauran de ser constituents, i que s'han de celebrar d'aquí a tres mesos a tot estirar. Per al gemegaire Oriol Junqueras, amb prou feines un simple tràmit que cal superar tan bé com sigui possible per proclamar la independència com més aviat millor. 

Per tant, val el diagnòstic universal de Mariano Rajoy per a qualsevol cosa: és un autèntic embolic. Els catalans podran votar sobre el futur de Catalunya, anuncia el Govern. Hi haurà urnes, paperetes, cues i una cosa semblant a uns resultats. Però res més. Ni serà una votació de debò ni tindrà cap efecte jurídic. Tota la resta pertany a la festa organitzada pels partidaris de la independència. L'única cosa que pot proporcionar una mica de color i passió són els obstacles i les prohibicions que arribin del Govern espanyol. Per això la sal i el pebre d'aquesta exòtica convocatòria la proporcionen els esforços de Artur Mas per exhaurir els límits de la legalitat fins a provocar una enèrgica, i si pot ser injustificable, actuació governamental.

Mariano Rajoy no té un os fàcil. Sap que com menys atenció presti a la cita menys greu serà la tensió sobiranista, però tampoc no pot permetre que se'n riguin sota les seves barbes. Ni l'hi permetrien els més exaltats entre els seus. Tampoc no ho té fàcil el president de la Generalitat, que no vol incomplir la llei però tampoc renunciar a collar els cargols. Hi haurà qui consideri admirables tantes astúcies i maniobres. No ho són. Més aviat tot el contrari: el procés sobiranista ha aconseguit convertir-se en un laberint de foscor, en què res no és el que sembla. L'únic que importarà és el grau de participació el 9-N que aconseguirà el voluntarisme militant independentista. Ja és molt, si voleu. Però també és molt poc. En aquest punt de l'embolic organitzat, ningú hauria d'obstaculitzar el que serà finalment un mer recompte; això sí, festiu, celebratori i exultant.

El 9-N hi haurà urnes, paperetes, cues i una cosa semblant a uns resultats. Però res més. Ni serà una votació de debò ni tindrà cap efecte jurídic

Perquè funcioni la democràcia és imprescindible una regla de joc acceptada per tots. Els que estan a favor i els que estan en contra, així com els que no saben quina opció prendre fins a l'últim moment, que sempre n'hi sol haver i a cabassos. Sense opcions competitives no hi ha democràcia. Però aquí la primera disputa és sobre la regla de joc. Els que volen la independència no accepten la vigent, carregats de raons sobre la seva obsolescència, però sense paciència ni ganes per canviar-la. Per això han organitzat una partida amb una altra regla de joc, la seva, en què només participen ells mateixos. La seva raó, per considerable que sigui, arriba minvada per la seva incapacitat per convèncer a tots perquè juguin i acceptin junts la consulta i el resultat que s'obtingui. Per això només serveix per als que ja estan convençuts. Els que hi estan en contra ni s'han presentat a jugar el partit.

El resultat és previsible. El 9-N no sabrem què pensa el poble català, sinó el que pensa el poble català sobiranista. El resultat afectarà la direcció del procés, el mètode que cal seguir -llista única o llistes separades-, la data de les eleccions anticipades i, és clar, la força mateixa del sobiranisme per guanyar l'envit següent i fins i tot sostenir l'aposta. És a dir, afecta la seva envergadura i la seva correlació interior de forces. No és poc i és bo que se sàpiga.

Això passarà el dia en què es compleixen 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Qui va imaginar la proesa volia explotar la coincidència fins a arribar a una emulació pretensiosa: els catalans, com els alemanys orientals, per fi lliures. Ara caldrà esperar almenys una emulació en diferit: primer el 9-N i després el dia que Artur Mas decideixi. D'alguna manera, som a les seves mans. En clau més personal, tot aquest embolic es pot interpretar com l'aventura d'un president supervivent, que ha arribat al cim quan tot s'enfonsa al seu voltant, però que no té cap intenció de rendir-se per carregar els morts de tota mena que el nacionalisme, el seu partit i la família Pujol li han llançat a l'esquena.