El retorn de la cançó d’amor: dels trobadors a David Carabén

La llegenda fa així: Guillem de Cabestany, trobador del Rosselló, s’enamora de Saurimonda de Navata, a qui festeja i escriu cançons d’amor. El marit de Saurimonda, gelós, mata l’enamorat, li arrenca el cor, el rosteix, el salpebra i l’ofereix per dinar a la dona. Després de menjar-se’l, ella salta per la finestra. Tant el rei com el poble simpatitzen amb els amants morts. Els enterren davant l’església de Perpinyà. Al marit li cremen el castell i el tanquen a la presó, on mor repudiat per tothom.

Tal com li cantava David Carabén a l’actriu porno Mia Khalifa, “només hi ha l’amor i la mort que siguin veritat”. Ho sabien, ja al segle XII, els qui escrivien les biografies dels trobadors occitans. Tant li feia si eren totalment fictícies, com la de Guillem de Cabestany: engrandien l’aura del poeta i satisfeien l’anhel inmortal de fer safareig amb les vides dels ídols. Així com avui contemplem esbalaïts el casament de Lana del Rey amb un domador de caimans de Louisiana, l’oient medieval frisava per històries d’un amor refinat i implausible que, a més a més, suggeria la fantasia d’un possible ascens social. Hi ha qui diu que els trobadors van plantar la llavor de la subjectivitat moderna, la que posa els sentiments al centre. Hi ha qui diu que, en redirigir la passió des de Déu cap a una dama de carn i ossos, i en farcir d’obstacles el camí fins a ella, van inventar l’amor romàntic, i de retruc la cançó d’amor.

Per tant, és oportú que el concert que oferirà Carabén —juntament amb els músics de Mishima— el proper 8 de novembre al pati de la Biblio­teca de Catalunya, un concert que partirà de textos de la tradició trobadoresca per avançar cap a un repertori propi, dugui com a epígraf La invenció de l’amor. L’acte forma part de la programació del Festival Clàssics, que enguany té el desig com a tema central. La matèria prima del recital i futur disc: textos de poetes destacats com Guillem de Peitieu —autor de la primera composició trobadoresca que es conserva, l’ambigua i enigmàtica Faré un poema sobre no res, així com de cançons obscenes sobre maratons sexuals amb dones casades— o Bernat de Ventadorn, que va cantar la joia d’enamorar-se de l’amor, l’embriaguesa viril que elevava l’ànima de l’enamorat i l’instava a demostrar-se digne de la dama: “des que m’he mirat en tu, / em maten els sospirs profunds: / m’he perdut com es perdé / el bell Narcís a la font”.

És fàcil veure Carabén com un hereu natural dels trobadors occitans. Fa anys, de fet, que imagina el sentit de fer cançons d’amor en un món dessacralitzat, desclassat, orfe d’obstacles que converteixin l’amor en una aventura. La solució no és evident. Aquests dies, mentre investigava els preceptes elevadors de l’amor cortès per a aquest article, llegia a ràfegues un reportatge recent sobre l’auge de la pràctica del gooning: l’art de masturbar-se durant hores sense arribar al clímax mentre es consumeixen dosis ingents de pornografia. Molts ja identifiquen la pràctica com una orientació sexual en si mateixa, substituta del contacte físic. La comunitat gooner recluta els seus adeptes entre els més inadaptats de la generació Z —o, segons com es miri, entre els més adaptats i conseqüents amb els supòsits dels seus temps. Assumint d’entrada que ningú no voldrà tocar-lo ni amb un pal, el gooner gira l’esquena a la societat, s’aïlla en una cova plena de pantalles i participa activament, penis en mà, en la lenta dissolució de les seves capacitats cognitives.

El poeta occità que canta a l’amour lontain i el jove gooner tenen una cosa en comú: l’absència de l’objecte de desig. El que varia és la manera com s’omple l’absència. En l’arc mil·lenari que hi ha entre l’un i l’altre, el significat i la funció social de l’amor han permutat infinites vegades. La cançó d’amor mai ha deixat de sonar, però ha canviat la naturalesa de l’anhel i del dolor que se’n deriva. La sociòloga en cap del desamor contemporani, Eva Illouz, ja distingia el sofriment ennoblidor dels trobadors del nostre patiment amorós, abjecte i estèril, vinculat a anglicismes lamentables com ara ghosting i situationship. Als poetes occitans, el dolor de l’amor no correspost els purifica l’ànima: els estimula a excel·lir en l’art poètica, a exercitar la virtut. La indiferència de l’estimada no obre un abisme d’inseguretat i autoodi; al contrari, l’agonia amorosa és el portal envers un estadi superior, més sublim, d’existència, tal com ho seria per als seus successors romàntics. La gràcia és precisament ser qui més estima. (Carabén: “Si no pot haver-hi igual estima, / si no podem sentir el mateix amor / deixeu que sigui jo qui més estima dels dos”).

L’explicació d’Illouz és sociològica. A l’edat mitjana, el sentit de la pròpia vàlua no depèn de l’èxit sentimental. La societat mateixa recorda a cadascú el seu valor objectiu segons la ubicació en el món: sexe, estament social, etcètera. Però en la nostra “modernitat emocional”, la cançó és una altra. Els sentiments individuals són la guia última cap a una vida autèntica; ser correspost en l’amor és un segell d’aprovació del valor i la dignitat del jo. Cal que algú t’estimi per poder considerar-te estimable. (Lana del Rey: “Obre’m en canal / digue’m que t’agrada / folla’m a mort / estima’m fins que m’estimi a mi mateixa”.) Fracassar en l’amor, per tant, és també un fracàs social. I com que l’única guia veritable de les vides individuals són els sentiments subjectius, i com que l’amor ja no té una funció social evident, tot plegat està subjecte a una arbitrarietat extrema. El preu que es paga, diu Illouz en un llibre subtilment titulat La fi de l’amor, és “un estat d’inseguretat ontològica, una ansietat permanent”.

El gir interessant està en la possibilitat que aquesta “modernitat emocional” tingui les seves arrels en l’expressió dels trobadors. “L’invidu modern considera que els seus sentiments són font d’autoritat i base de la llibertat: tu ets lliure quan fas allò que sents”, comenta Raül Garrigasaït, president de la Casa dels Clàssics, que ha participat en l’adaptació dels poemes en cançons. “Res d’això no existiria sense la lírica, i concretament sense els trobadors: és una revolució que es fa des de la literatura”.

A Materialists, la pel·lícula recent de Celine Song, una núvia se sincera sobre el motiu que la porta a voler casar-se amb el seu promès milionari: la germana d’ella, que té un marit menys guapo i menys ric, li té enveja. “És a dir, ell fa que et sentis valuosa”, l’anima l’alcavota professional que li va trobar marit. Tota la pel·lícula és un joc amb la doble idea de l’amor com a via d’accés a un estil de vida superior i l’amor com a font última de validació individual. ¿L’alcavota protagonista, es quedarà amb Pedro Pascal, que és obscenament ric però no s’estimen, o amb l’ex arruïnat que comparteix un pis ronyós però amb qui hi ha atracció real? El desenllaç apunta a una necessitat renovada de creure que pot existir, encara, un amor essencial, espontani, sensual, desinteressat, que serà com una alquímia que dissoldrà totes les dificultats materials: un amor que farà millors persones tots els involucrats.

Aquí és quan Vivian Gornick s’ennuega amb el cafè. Ja fa gairebé tres dècades que va sentenciar, al recull d’articles La fi de la novel·la d’amor (com l’assaig d’Illouz, recentment traduït al català), que l’amor ja no podia ser el principi rector de les vides contemporànies. “L’amor, com el menjar o l’aire, és necessari, però no és suficient: no pot fer per nosaltres el que nosaltres hem de fer per nosaltres”, conclou a l’assaig que dona nom al volum. “Ara l’amor romàntic ens sembla un anhel de capbussar-nos en el sentiment i sortir-ne màgicament canviats; quan el que cal per construir el jo és la persecució intencionada de la consciència”. La de Gornick és la resposta d’algú que va de tornada en “l’estrany i dolorós divorci” que és la vida, i segurament d’uns quants divorcis literals. Toca fer d’adults, diu: mirar les coses de cara, sense ensucrar-les amb contes de fades.

Carabén semblava respondre a Gornick quan em va dir que “la feina del músic popular és que torni a tenir sentit dir un t’estimo. Que com a espectador contemporani no ho trobis hieràtic o cursi. Que et creguis que el que hi ha en joc és real”. Un repàs a les lletres de Mishima testimonia que la manera de fer-ho avui és a través d’un estira-i-arronsa que integri la lucidesa postmoderna amb la necessitat, intacta, de transcendència. Admetre que la persecució intencionada de la consciència no ha aconseguit, ni probablement aconseguirà mai, erradicar del tot l’anhel de capbussar-nos en el sentiment i sortir-ne màgicament canviats.

Diu la llegenda que el trobador Jaufré Rodel s’enamorà d’una dona de Trípoli a qui no havia vist mai a la vida. Se’n va fer una idea a través d’anècdotes de viatgers, i amb aquesta base minsa en va cantar les gràcies, com Durero dibuixant el seu rinoceront. La seva cançó estableix el cànon de l’amour lontain: “Cap altra joia no em plau tant com el goig d’aquesta amor llunyana / però el que vull m’és negat, / car el meu padrí m’ha fadat / per estimar i no per a ésser estimat”. Segons la faula, va acabar morint en braços de la seva senyora, a qui havien arribat els poemes de l’enamorat d’ultramar.

Avui que la dona s’ha dessacralitzat, que l’amor s’ha dessacralitzat, que tothom neix per ser estimat i no per estimar, com podem fer nostra la vitalitat grandiosa i temerària dels trobadors? Carabén oferirà la seva resposta el 8 de novembre. A mi em va quedar el que va dir sobre la manera com els poetes occitans convertien l’amada impossible no en un motiu més d’inseguretat i angoixa existencial, sinó en una font inesgotable de dopamina, “una guia que m’acompanya de la mà contra tots els meus rivals i cap al caos que serà la meva existència, cap als enemics, cap a la foscor, cap a la part més fosca del bosc: que tu, amor meu, siguis això”.

La fi de l’amor

Eva Illouz
Traducció de Lourdes Bigorra
Eumo
444 pàgines. 25 euros

La fi de la novel·la d’amor

Vivian Gornick
Traducció de Martí Sales
L’Altra
176 pàgines. 18,90 euros