David Carabén: “Amb els anys guanyes distància i ironia”

El pas del temps ens acosta inevitablement a l'instant en què comencen a tractar-nos com a adults. Ni el metro, ni l'amable i dolorosa cessió del seient són situacions que es narren a Ara i res, el nou disc de Mishima, però en el substrat de les seves lletres, nou amb text més dues d’instrumentals, podrien llegir-se els sentiments i sensacions de qui ja no veu l'amor només com foc i passió, separat d'aquesta visió per anys i rutines. Es fa gran David Carabén? Lletrista, cantant i compositor, als seus 45 anys sembla acceptar, una mica amb la boca petita, els canvis inexorables que aventuren el no llunyà inici de l'últim terç de la vida: "Sí, és cert que semblo assumir de forma civilitzada i adulta el pas del temps i que la meva mirada ja no és la mateixa d'abans, però de tant en tant sorgeix la bèstia, diguem-li guitarra, que sembla resistir-se a que passi això ", reflexiona a la petita cocteleria que al carrer Joan Gamper, noblesa culer i familiar obliguen, ha obert amb d'un parell de socis.

Amb les seves respostes finta, potser també a si mateix, el pas del temps, això que al pop es diu maduresa, generalment utilitzat sibil·linament com a eufemisme d'oxidació, potser d'aquí la seva reticència a agafar el toro per les banyes. I prossegueix: "No tinc la mateixa visió que abans sobre l'imaginari habitual a Mishima, de fet, aquest disc seria la cara oposada de Set tota la vida. Mentre abans tot era molt dramàtic, molt emocional, molt intens, ara, potser a causa de la decadència física, tot importa menys, t'alliberes de l'obligació de sentir tot apassionadament: amb els anys guanyes una certa distància, ironia". Potser per això l'àlbum és musicalment clar, gens rigorós, pop arreglat aquí amb trompeta o trompa, allà amb ressons de cançó italiana, alguna tornada lluminosa i un parell de guitarres enfadades per a un disc sempre estilitzat. Marca de la casa.

Poema fet cançó

Carabén apunta que ja havia escrit cançons en les quals l'amor no era dogma de fe passional, però accepta que aquesta idea sovinteja més a Ara i res, en cançons com Una sola manera o en Menteix la primavera, on l'amor sembla fruit d'un error. Fins i tot a Jimi, una cançó basada en fets reals, en els inicis de la seva relació amb la Flora, la seva dona, el gos es deia precisament Jimi, hi ha més quotidianitat que passió.

Però potser la cançó que marca més la pauta generacional és Posa’m més gin, David!, on el mateix David, protagonista, recorda les alegres sobretaules dels seus pares que vivia de nen i ara, passats els anys, mira amb la mateixa edat que el seu pares llavors. L'ahir. David es resisteix: "Mishima té diverses cançons sobre l'alcohol i volia escriure una preqüela de la meva relació amb ell, recordar quan veia aquesta ginebra que em semblava un producte fascinant, un dels misteris que t’oferia el món, una cosa encara per descobrir ". Però la cançó traspua nostàlgia, no ? "Sí, d'aquella persona, jo mateix, encisada davant d’una cosa nova i desconeguda, sensació que remet amb els anys". Carabén apunta que el títol del disc, Ara i res, pres d'un poema de Joan Vinyoli fet cançó, Tot són preguntes, abunda en aquesta idea "ara ets viu i aquí, però ja no tens aquesta pastanaga -el mai vist abans- rere la qual córrer com un beneït, però al mateix temps, la pastanaga ha deixat un buit que pots omplir com vulguis. En certa manera això et fa més lliure".

Peter Pan pot aletejar quan de vegades es parla sobre maduresa masculina: "Una mica d'això va El tobogan perquè, essent músic, atens el nen que portes dins. Mentrestant els altres intenten persuadir-te perquè l'abandonis, perquè deixis la música i la precarietat. El tobogan, aquesta joguina que tothom vol ocultar, la música en aquest cas, és el que tu sempre acabes descobrint ", diu Carabén, abans de respondre si encara algú li demana que maduri: "No obertament, però ho percebo quan arriba la factura imprevista i he de demanar un avançament al mànager o un préstec a la meva mare. No resulta gens agradable, però és cert que les meves vocacions i la meva vida m'han portat a ser com un nen, el que també resulta d'altra banda alliberador". Sigui com sigui, David ja té 45 anys... ¿Hi ha fotos de família per la casa, les típiques dels fills quan eren nadons? "No, cap ni una, tenim la casa com si acabéssim d'haver arribat, no hi ha quadres a les parets, els meus llibres estan escampats, tot té aire de provisionalitat ". Així ha de ser, sens dubte, però es fa difícil no pensar que la provisionalitat, amb la seva empremta en la decoració, és un paradigma de la societat i d'aquesta vida que Mishima ve reflectint en els seus discos des dels inicis del segle.