David Carabén: “Les meves cançons són maneres de subvertir pors”

Mishima és un dels grups més personals del panorama català, en bona part per unes lletres que disseccionen i es pregunten sobre les emocions i les relacions personals i de parella. Acaben d’editar el seu novè disc d’estudi, L’aigua clara, com sempre escrit i musicat per David Carabén, el seu líder.

Pregunta. Al seu disc destaquen dues cançons diferents dins del seu repertori. Una parla d’un mestre de go derrotat per una intel·ligència artificial, l’altra d’una libanesa establerta als EUA, on va fer porno i va rebre amenaces d’integristes. Quin contacte hi ha entre tots dos personatges?

Resposta. Doncs que són com peons d’una història que no poden dominar, però ni l’un ni l’altra es presenten com a víctimes. Ell deixa simplement de jugar i ella deixa el porno. És poètic l’abandonament del go, el campió derrotat no qüestiona la màquina que el va guanyar set de vuit partides, el gest humà és derrotat per l’algoritme. Punt. Ella tampoc no busca culpables, simplement va deixar el porno perquè hi va perdre l’interès. M’agradaria tenir aquesta actitud davant la fatalitat.

P. Llavors les seves composicions busquen aprenentatges i sortides als neguits, dubtes i debilitats.

R. Moltes de les cançons del disc són formes de subvertir pors, fragilitats, les incerteses pròpies de la vida, de la relació amb la teva dona... Si això ho reformules pots tractar d’una altra manera aquestes fragilitats. Crees una forma de tractar-les, i llavors el problema es converteix en una forma, en una cançó, no en una amenaça.

P. És per això que són una banda tan generacional?

Crec que acabes de gaudir de les nostres cançons quan tens una relació sentimental llarga, no són cançons immediates

R. Pot ser. Si alguna cosa tenim d’indies és que no cantem el moment del subidón de l’amor, de l’enamorament, que és el que es feia als vuitanta, sinó que plantegem un panorama de grisos. La Nouvelle Vague feia el mateix en contraposició a Hollywood... la precarietat permanent amb esclats puntuals de joia. Hi ha gent que ens acusa de depressius, altres diuen que els hem ajudat a entendre la seva situació. A més, crec que acabes de gaudir de les nostres cançons quan tens una relació sentimental llarga, no són cançons immediates. Veus que pots aplicar la metàfora a diferents situacions. A mi em passa quan escric, resulta que creia que parlava del meu pare i resulta que no, vaja, que era prou oberta com per tenir diferents interpretacions. Crec que és una de les nostres troballes. No ho buscava, ho he trobat.

P. És una tradició del pop divulgar principis morals i ètics que segurament no acceptaríem dels pares.

R. Sí, és un fet sobre el qual molts analistes han reflexionat. Per exemple, les cançons d’amor contenen lliçons i exemples de com comportar-se en una relació. Són idees que circulen per l’aire i acceptem les seves lliçons, cosa que no faríem si provinguéssin d’una figura autoritària.

P. Vol dir això que vostè dissipa la seva responsabilitat com a escriptor de pop?

R. No, aquestes lliçons no són útils perquè provenen d’un líder clarivident, és que són part de la història del pop, de la seva tradició. No és treure’m responsabilitat. El que fem és manifestar debilitats en forma de cançons i intentem resoldre els nostres dubtes a la mateixa cançó. Això és tenir una conducta humil.

P. Se sent prescriptor?

R. No, em sento responsable. Paral·lelament, no m’agrada la prescripció. Aquesta és una actitud més pròpia del hip-hop, on l’artista acostuma a sentir-se portador de la veritat. Quan RUN DMC escriuen “My Adidas”, estan dient que per sortir de l’anonimat del barri cal tenir unes Adidas. Potser tenen raó, però el pop és menys prescriptiu.

P. Ja té 50 anys. Creu que entén millor el món?

R. Ni millor ni pitjor, però m’hi relaciono més esportivament. Abans creia que hi havia un misteri que calia descobrir i resoldre, després ja no tant. Dit d’una altra manera, potser el misteri hi és, però no el puc resoldre, i ara crec que aquest misteri em sobreviurà, tot i que també crec que el que faig té sentit i miro de no fer el ridícul en la batalla que plantejo a aquesta decrepitud gradual, tot i que noto al meu cos el pas del temps. Costa.

P. Trampejar més que vèncer?

R. Contemporitzo molt més dins d’una aposta que ja té dosis elevades de romanticisme, com ara continuar fent cançons. Sé que no ho resoldré tot, però l’aposta feta ens permet creure en el sentit del que fem.

P. Encara creu en el sentit èpic de la vida?

R. L’he perdut, tot i que n’hi ha d’haver, en algun moment has de creure que podràs vèncer, en cas contrari perdries sempre. Has de trobar el moment per a cada cosa.

P. I és moment de fer el llibret del disc en tres idiomes (català, castellà, anglès)?

R. Realment és una tonteria, però ho fem des de fa temps. És un vici, o un compliment dels catalans per la nostra excessiva generositat. Crec que és directament absurd (riu).

P. Considerant la seva vinculació amb el futbol –acaba de ser nomenat comissionat del 125è aniversari del FC Barcelona–, creu que la personalitat del Barça i del Madrid es poden projectar com a pròpies de les comunitats que representen?

R. Té sentit. El cruyffisme comporta repartiment de lideratge, tothom és important, les posicions són intercanviables i el líder està al servei de l’equip. Sense voler, Messi va acabar carregant-se aquesta idea. A més, ens agraden els perdedors, com Holanda el 74 i Hongria el 54. Igual que aquestes seleccions, el Barça perd, però tenim la raó (riu).

P. Com veu el patrocini d’Spotify?

R. Com a músic crec que el debat amb Spotify es va perdre fa 10 anys, ja és el model de consum. Com a aficionat, les opcions eren cases d’apostes, dictadures d’Orient o marques comercials tan sospitoses com Spotify.