Casa Fullà: A contracorrent, contra el previsible i el pendent

El festival 48h Open House d’enguany ha reunit a Barcelona més de 130 obres, entre edificis i espais visitables diversos, tant públics com privats. Com cada any, ha incorporat algunes novetats, entre les quals hi havia una rara avis, la Casa Fullà, una casa de veïns al carrer Gènova del Guinardó, construïda a finals dels seixanta, una obra primerenca de Lluís Clotet i Oscar Tusquets. Com passa cada any, algunes obres no són noves, però ho semblen als nostres ulls. Obres que expressen un pensament que, sense adonar-nos-en, hem anat cuinant al llarg del temps, de manera que la seva presència en el festival i la possibilitat de visitar-les el precipita. Es podria dir que apareixen en el moment oportú, com si les nostres reflexions les il·luminessin amb una lot. Tot el que reuneix la Casa Fullà és avui excepcional, i ho té tot per reclamar la nostra atenció: el mate­rial, la filigrana distributiva en l’espai —el Raumplan d’Adolf Loos—, la posició urbana —en una cantonada amb xamfrà—, l’extraordinari pendent del carrer Gènova i també la història i les persones que hi han viscut. Persones que ens sorprèn que encreuessin les seves vides durant uns anys en aquesta casa, com Francesc Bellmunt, Joan Brossa i Pepa Llopis, Victòria Combalia, Víctor Jou, Marta Pessarrodona, Josep M. Rovira o Xavier Sust.

La primera cosa meritòria d’aquesta casa és que està construïda en un lloc “impossible”. El pendent, més d’un pis d’altura als pocs metres del tram del carrer Gènova, el fa “un carrer de muntanya”. L’edifici lluita contra el pendent de l’única manera possible: adaptant-s’hi. Un edifici d’estructura de murs portants que és un petit monument a un material que pràcticament ha desaparegut: el maó. Maó manual al sòcol i obra vista de maó calat, rajols i rajoles vidriades, peces de gelosia i grans gelosies de maó foradat. Tot sembla confiat a aquest material, avui pràcticament extingit. I el més fascinant és que potser és l’obra d’aquells anys que retrata més bé l’estètica d’apilar. Una estètica associada òbviament al maó, com un joc fet amb terrossos de sucre, semblant als edificis de les cotxeres de Sarrià acabats pocs anys després. Per produir aquest efecte és determinant l’esglao­nament dels àtics, obligat altre cop pel pendent del solar i l’aplicació de les ordenances en regular l’alçada i, molt especialment, per les xemeneies de ventilació que coronen el volum. A l’interior, als espais comuns, es desplega un repertori de corredors i escales de diferents posicions i de tota mena d’amplades i llargades. Elements de fusta i tot el repertori formal dels complements d’una època: tubs de ferro rodons, perfils d’acer per a les baranes, esquitxat de globus blancs i una font capritxosa.

Donats els diferents pisos amb dos, tres i algun de quatre nivells, i les filigranes per encaixar-los a l’espai, obligats per la geometria de la cantonada xamfranada, és fàcil entendre la dificultat d’imaginar-los. Habitualment busquem claredat en l’organització dels edificis, racionalitzant-ne la construcció i sistematitzant-ne els elements. Generalment, tractem de dissenyar-los perquè sigui fàcil entendre’ls i fer-los servir. Però alguns, com aquest que ens ocupa, són l’expressió del contrari, d’alguna cosa que hem d’aprendre, tot memoritzant-ne els espais i les dimensions, i que els nostres gestos ho incorporin i ho posin en evidència. Gaston Ba­chelard deia a La poètica de l’espai que “som el diagrama d’habitar la nostra primera casa”, i posava l’exemple que, quan tornem anys després a aquella primera casa, els nostres gestos semblen ser automàtics en encendre un llum, obrir una porta o posar el peu al primer graó d’una escala. En veure les històries de la gent que han viscut a la Casa Fullà, no ens estranya que formessin una comunitat, i penso que el seu aprenentatge allí, el que aquella casa els va ensenyar, és equivalent a l’experiència d’haver anat al mateix col·legi. Tot plegat, un bon exemple que la casa educa.