Germaine Dulac contra la propaganda nazi

Els cinc minuts i quaranta-cinc segons que dura Ce qu’il a dit; ce qu’il a fait (“El que ell va dir; el que ell va fer”, 1939), el film recuperat de Germaine Dulac que es pot veure a l’exposició monogràfica del Museu Tàpies, concentren una idea substancial: que l’actitud d’avantguarda hi té molt a dir a l’hora de confrontar-se amb el Mal absolut. En la retrospectiva que la Filmoteca dedica al conjunt de l’obra de Dulac, en diàleg amb l’exposició conviuen els seus films experimentals de cinema pur, les seves ficcions i la seva creació documental i de noticiaris. Una oportunitat única de tenir una visió integral de la seva aportació troncal a la història del cinema.

Ce qu’il a dit; ce qu’il a fait és un manifest explícit a favor d’aquesta vinculació entre avantguarda i cinema del real. A fi d’encarar-se a Hitler i a l’aparell de propaganda fílmica del nazisme, Dulac proposa un assaig analític centrat en l’estructura rítmica, atribut essencial de les imatges en moviment: “El descobriment del ritme que ordena harmonies, considerat com a factor dramàtic, ha marcat el gran progrés del cinema”, escriu Dulac al llibre ¿Qué es el cine? (Wunderkammer), que s’ha traduït amb motiu de l’exposició. El llibre recull fragments classificats temàticament de les seves conferències, un treball de compilació, edició i muntatge realitzat per Marie-Anne Colson-Malleville, la seva companya personal i professional; un text extraordinari d’anticipació teòrica que es llegeix com una eina de present.

Aquest ritme intern que ordena es pot apreciar en els tres films experimentals silents que s’exhibeixen al Museu Tàpies, però també es fa sentir en aquesta breu obra documental de mobilització política. Dulac parteix de les mateixes imatges nazis per desentrellar un dels seus punts crítics: la desacreditació de les promeses de Hitler de respectar les fronteres d’Europa en funció de la realitat posterior. Per fer-ho, fa servir el potencial rítmic de la paraula, amb la pretensió d’activar el sentit de la transformació i l’emoció que manté en els seus textos: “Els fets no són suficients per emocionar i només actuen en funció del patetisme i la cadència de les harmonies visuals que les expressen”.

El visionat del film et deixa una impressió inoblidable: l’oïda entoma la repetició set vegades, en forma d’anàfora, de “Ce qu’il a dit”, i “Ce qu’il a fait”, amb un temps de separació entre les dues frases. Una distància que també afecta el to de la veu en off masculina, que s’engola quan narra el que Hitler va dir i esdevé fluida quan fa el contrast amb les accions invasores del nazisme a Europa. Aquest dispositiu sonor en una artista de la imatge com Dulac és coherent amb el seu pensament i ratifica la seva teoria: l’estètica del cinema és també la seva essència moral. En aquest cas, és la repetició sonora de les dues frases i la seva alternança el que ens queda en la memòria visual. Transitem d’escoltar amb els ulls en els seus films experimentals insonors a mirar amb l’oïda en aquesta obra documental singular. La conclusió contemporània als fets és inequívoca: Hitler menteix, diu una cosa i fa la contrària. Tothom queda avisat pel que ha de venir.

Prenent el relleu de Dulac en el cinema del present, el documentalista Adam Curtis analitza en el seu film de muntatge The Century of the Self (BBC, 2002), basat en l’arxiu d’imatges, les estratègies persuasives d’algunes democràcies per controlar la ciutadania, i hi reconeix, entre d’altres influències, el ressò llunyà del que Goebbels va instaurar en el seu servei de propaganda. En un altre film basat en l’arxiu, Hypernormalisation (BBC, 2016), Curtis adopta un dispositiu similar al de Dulac en la seva cinta precursora, en comparar el sistema de poder de Trump i Putin, i el seu ús sistemàtic de la falsedat com a eina per desmobilitzar l’oposició.

La importància contemporània d’aquesta obra breu de Dulac rau, per tant, a proposar una manera de llegir les imatges i la paraula amb un sentit de projecció històrica. En un capítol de ¿Qué es el cine?, centrat en les imatges dels noticiaris, la cineasta llança una reflexió clarivident: “Si les notícies els semblen a vegades vanes i buides, és perquè els espectadors no saben desentranyar el seu significat de futur”. Aquesta és la clau: C’est qu’il a dit; c’est qu’il a fait no és només un film del passat, sinó un instrument per encarar la confrontació d’imatges del nostre temps.

Jordi Balló és assagista i fundador del màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra