La cobdícia i l’odi rere una guerra civil explicat a ‘L’espoli general’

La vigília de Tots Sants de 2021, Juan Sisinio Pérez Garzón reivindicava des d’EL PAÍS que, malgrat les mancances i els errors, la democràcia espanyola acumulava un grapat de mesures de desgreuge i rehabilitació, que no calia oblidar o menystenir, vers les víctimes del franquisme. L’historia­dor i catedràtic a la Universitat de Castella-la Manxa enumerava els indults, l’amnistia, la derogació de determinades lleis, les rehabilitacions, les restitucions, les diferents lleis aprovades i les indemnitzacions. Només en aquest últim àmbit, del 1978 al 2020, els pressupostos de l’Estat haurien destinat més de 21.000 milions d’euros i, anualment —i de forma declinant per raons biològiques—, encara perviuen un centenar de milions.

Tot això és ben cert i, tanmateix, el problema subsisteix, especialment pel que fa als aspectes patrimonials. A excepció dels partits i sindicats amb continuïtat històrica —del PSOE a UDC, de la UGT al PNB, amb el “palauet” parisenc com a darrer polèmic retorn al partit jeltzale—, la majoria de propietats decomissades pels vencedors de la Guerra Civil no han tornat als seus legítims propietaris o hereus. De fet, fins i tot els béns mobles dipositats en institucions públiques són encara objecte de disputa i tant el MNAC com el Museu del Prado tenen en marxa programes per traçar l’origen d’algunes peces.

La guerra i la primera postguerra van ser vistes pel nacionalcatolicisme triomfant com un moment ideal per repartir-se el botí. Institucions i jerarques van anar a mitges, i això va permetre apuntalar fortunes i cobrir part de les despeses del Nuevo Estado. En els primers mesos, l’expropiació va ser violenta i fruit del “dret de conquesta”; i, progressivament, va disfressar-se de legalitat en un món de justícia al revés i d’instàncies recaptatò­ries i venjatives —si l’encausat era mort, la condemna era “heretada” per la família— com el Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas.

Aquesta depredació va ser encara més desvastadora sobre la societat civil. Centenars d’entitats van ser saquejades: els seus arxius enviats a Salamanca es van transformar en proves de càrrec, els seus béns van ser repartits entre els vencedors i la seva memòria va ser esborrada per sempre. La historiadora Neus Moran i Gimeno (València, 1979) fa temps que està compromesa a documentar aquest doble robatori. Després d’un primer treball titulat L’espoli franquista als ateneus catalans, 1939-1984 (L’Avenç, 2022), amplia ara el focus geogràfic i temàtic per incloure tota la rica xarxa d’entitats que, als territoris de parla catalana, va ser trinxada pel franquisme. No és casual que l’Institut Ramon Muntaner i la Federació d’Ateneus de Catalunya hagin participat de l’edició d’un llibre que vindica els seus precedents.

L’espoli general documenta el caràcter sistemàtic i prio­ritari d’aquesta repressió, la importància econòmica del decomís (comptes corrents, propietats, mobiliari...) i les formes d’ocultació i legalització per evitar futures reclamacions. Només la llista final de finques ja permet entreveure la magnitud del que suposaria rescabalar als hereus i, sobretot, com d’exitós va ser el franquisme en la laminació d’un reguitzell d’entitats populars, republicanes, sindicals, obreres i recreatives. Perquè, junt amb la cobdícia pel botí, l’odi a aquesta diversitat va ser un dels esperons de l’aixecament de 1936 i la posterior dictadura.

L’espoli general 

Neus Moran Gimeno
L’Avenç
432 pàgines. 25 euros