James Baldwin, necessàriament en català

James Baldwin (Nova York, 1924-Saint-Paul de Vence, França, 1987) era a Londres quan Malcom X fou assassinat, el 21 de febrer de 1965. El monumental escriptor i activista portaveu de la causa racial sopava amb els seus editors britànics al Hilton quan la seva germana Gloria va arribar a taula amb la cara descompassada i un missatge dels que estrenyen la gola: “Bé, t’ho he de dir perquè la premsa ja ve cap aquí...”.

Aquella mortífera nit, la profunda ferida ja infligida a la pell negra de Baldwin durant els seus viatges per Europa i el sud dels Estats Units va acabar per supurar. “La premsa britànica va dir que jo havia acusat persones innocents d’aquest assassinat. El que vaig intentar dir llavors, i intentaré repetir ara, és que fos de qui fos la mà que va prémer el gallet, no havia comprat la bala. Aquesta bala es va forjar al gresol d’Occident”, va escriure anys després sobre la seva acalorada reacció d’aquella nit a Sense nom pels carrers (Tigre de Paper, 2024, traducció de Lourdes Bigorra), el colossal assaig que recull les seves reflexions polítiques i morals de grans esdeveniments polítics dels anys seixanta, com la Marxa a Washington o la guerra d’Algèria.

Amb l’excusa del centenari del seu naixement, la traducció al català de part de la seva obra (també Notes d’un fill nadiu, Manifest, 2024, traducció d’Oriol Regué) floreix com una meravellosa i necessària oportunitat de testar les píndoles intel·lectuals que, encara que escrites fa mig segle, sorprenen com a radicalment vigents en l’Europa del 2024. El centenari coincideix ben enmig del tsunami populista i d’extrema dreta que pica a la porta dels governs de l’Europa “humanista” i que fa retornar a la Casa Blanca l’extremista Donald Trump. En aquest context, Baldwin continua posant irremeiablement el món occidental enfront d’un mirall de vergonyes.

El meu primer apropament a Baldwin va arribar pel seu vessant de novel·lista, gràcies a l’absolutament immersiva L’habitació d’en Giovanni (publicada en català a Trotalibros amb traducció de Dolors Udina), meravellosa obra clàssica que esbudella l’amor de dos homes entre les foscors i els racons del París paranoic i repressiu de la guerra algeriana. Però, potser perquè la meva incursió als seus assaigs va coincidir amb unes setmanes en què, arran de la feina d’editor a la secció nacional d’aquest diari, seguia de prop els esdeveniments de la crisi dels refugiats, el Baldwin assagista m’ha sacsejat encara més.

“Vaig pensar en el que m’havia dit la difunta Lorraine Hansberry sobre la solidaritat de les potències occidentals i la impossibilitat, per als qui som com nosaltres, d’esperar asil polític a qualsevol indret d’Occident”, va deixar escrit a Sense nom pels carrers sobre la seva experiència a Londres dels anys seixanta. Vaig subratllar aquesta frase del llibre durant una lectura matutina. I hores després, una notificació informativa d’alerta d’última hora em va saltar al mòbil: «Brussel·les sondeja l’obertura de centres de deportació fora de la Unió Europea» (EL PAÍS, 15 d’octubre).

Un altre matí d’hores buides, vaig continuar la lectura. “Totes les nacions occidentals han quedat atrapades en una mentida, la mentida del seu pretès humanisme”, vaig subratllar aquesta vegada. Hores després, ja davant de l’ordinador, editava per a aquest diari un reportatge dels meus companys Sebastián Forero i María Martín. La història, titulada «Una semana de agonía de Diallo Sissoko en un campamento de migrantes en Madrid», relatava d’una manera fàctica i sensible la mort d’un jove de Mali de tan sols 21 anys que havia arribat a Espanya fugint de la guerra. Havia arribat en pastera el 27 d’agost i l’havien traslladat a un campament d’acollida de migrants d’Alcalá de Henares. I va ser allà, a prop d’una de les capitals de l’Europa “humanista”, on el jove negre va trobar una mort que, per dir-ho amb paraules gruixudes, s’assemblava més a la d’un gos abandonat que a la d’un humà. Va passar una setmana patint forts dolors al tòrax. “No hi havia mesures higièniques ni sanitàries adequades, faltaven guants, medicaments, es compartien nebulitzadors malgrat que tractàvem casos de salut pública com la tuberculosi, la sarna o la covid. Rebien una atenció precària”, explicava a l’article un extreballador del centre que es mantenia en l’anonimat. L’article també recollia les paraules d’un immigrant company de Sissoko al mateix centre: “Ell mateix va dir que no duraria ni una setmana”.

Mentre muntava la pàgina del reportatge, tenia al costat de l’ordinador el llibre de Baldwin. El volum estava ja força desgastat, al·legòricament maltractat, després d’acompanyar-me una setmana amunt i avall entre llegides breus i esquitxades de pluja. Estava obert cap per avall sobre la taula, amb el punt de llibre a la pàgina 132, on es podia llegir: “No hi ha perspectives clares: el camí que en aparença ens porta cap al futur també ens fa retrocedir cap al passat”.

Sense nom pels carrers

James Baldwin
Traducció de Lourdes Bigorra
Tigre de paper
148 pàgines. 18 euros

L'habitació d'en Giovanni

James Baldwin
Traducció de Dolors Udina
Trotalibros
216 pàgines. 18,90 euros