Un barri d’Istanbul és un món sencer sota la mirada de Pinar Selek

Dues obres de l’escriptora i sociòloga Pınar Selek (Istanbul, 1971) han trobat el camí que mena a la publicació catalana. Dues obres dissidents. La primera és L’olla militar turca (Saldonar, 2024; traducció d’O­riol Valls Fornells), un assaig que es pregunta com un noi pot créixer fins convertir-se en un “subjecte de violència”, un soldat que repetirà els patrons de la masculinitat més agressiva i servirà als interessos de dominació del seu país. Selek examina la interioritat del servei militar turc però també d’altres rituals clau en la construcció del mascle, en aquest cas a Turquia: la circumcisió, la “pèrdua de la virginitat”, el matrimoni, etc.

La segona traducció (en mans del Xavier Gaillard Pla) és una novel·la reflex de la preocupació de Selek per la situació de desigualtat de les dones, de les classes més empobrides, i de les minories sexuals i nacionals; preocupació que l’autora no ha amagat mai, al contrari, l’ha posat de manifest en tota mena d’obres i expressions públiques: tal vehemència en la defensa dels drets més essencials, en especial pel que fa a la situació del poble kurd, li ha suposat una persecució judicial feroç, per part de l’estat turc, que ha acabat en exili. Selek viu a França des del 2011, any en què va publicar justament la novel·la que ens ocupa: La pensió dels que estan de pas (Manifest, 2024). Es tracta d’un àlbum de personatges i vides a Istanbul, entre els barris de Bostancı i Yedikule, i especialment en una farmàcia, un lloc de trobada (i xafarderia) per a tot de gent que pateix les conseqüèn­cies del cop d’estat del general Kenan Evren, el 1980. L’Elif té el pare empresonat, per exemple, mentre que la Sema deixa els estudis per sostenir la família, com en Salih, la Hande es prostitueix... També coneixem en Hasan, que fuig a París i viu com a músic i okupa anarquista, amb en Rafi, un kurd emigrat. Després hi ha la Belcin, que llegeix el futur al pòsit del cafè. El futur és un terreny ple de possibilitats, i l’Elif i en Fiko no dubten a passar a la clandestinitat i contribuir a la lluita revolucionària per capgirar les condicions del present. D’altres enyoren un passat de pau i tolerància: “Abans, aquest era un bon barri. El so de les campanes tenia un significat: els nostres veïns cristians ens invitaven a resar. Ara ja no queda cap congregació ortodoxa, filla. La majoria dels nostres amics d’infància han marxat. I mira que ens aveníem. Ens desitjàvem les bones festes els uns als altres, ens apreníem les cançons els uns dels altres...”.

L’escriptora i sociòloga turca, que viu exiliada a França des del 2011, és un exemple de llibertat artística i resiliència compromesa

Enguany Selek ha rebut el premi Veu Lliure que atorga el PEN Català per via del Comitè d’Escriptors Perseguits. Precisament, l’autora ha preferit no abandonar el territori francès i estalviar-se problemes greus amb el seu país d’origen (pesa sobre ella una ordre d’arrest internacional): la cerimònia s’ha celebrat a Perpinyà, doncs. De primer, el guardó s’havia de lliurar a la Casa de la Generalitat, però algú deu haver fet malament la feina perquè el govern català se’n va desdir, quinze dies abans de l’acte, i no va cedir la seu rossellonesa. Selek és un exemple de llibertat artística i resiliència compromesa, malgrat la força immensa de la maquinària estatal. Malgrat tot.

La pensió dels que estan de pas 

Pınar Selek 
Traducció de Xavier Gaillard Pla
Manifest
120 pàgines. 20 euros