Corregir i fer com si no

No sé si la intel·ligència artificial ens porta gaire enlloc, a banda de proporcionar-nos algun bàlsam als moments de tedi. Demano a ChatGPT, encuriosit, si em sap dir el nom de correctors de textos famosos, i em quedo de pasta de moniato. Enllà de l’evidència que Gutenberg devia ser el primer corrector de la història (bé havia de corregir les proves que feia de la seva primera Bíblia), em dona també els noms ni més ni menys que de Benjamin Franklin i Virginia Woolf, no tant, imagino, perquè es dediquessin a la cerca despietada de pífies, com pel fet que tots dos van estar vinculats amb el món de l’edició. A banda d’aquestes relacions, doncs, la nòmina de correctors cèlebres és més aviat minsa.

És curiós, però. No hi deu haver en la història moderna d’Occident una professió més necessària i alhora més invisible, més evident i alhora menys evident, valguin la redundància i la contradicció. Evident perquè des de la invenció de la impremta a ningú amb dos dits de front (deixem de banda, doncs, els que no arriben a aquests dos dits) se li ha acudit de difondre els textos sense revisar; i alhora no evident perquè del pas dels correctors per damunt dels textos, en general, no n’ha quedat mai constància. Només ara, modernament, hi ha editorials que inclouen la correcció en els crèdits del llibre, i tanmateix són minoria.

Ben bé podríem dir, sense exagerar gaire, que al llarg de la història han estat milers els correctors que han revisat milions de textos en totes les llengües i cultures que han practicat la impressió, però tots plegats hem fet com si no. Vull dir com si no existís ningú que s’ho mirés, com si l’autor escrivís amb aquella perícia infal·lible perquè en sabia molt, donant per fet que no hi havia un mediador necessari que facilités el vincle entre autor i lector. Fins i tot els estudis literaris han fet sempre abstracció del fet que els textos publicats mai no són com els textos originals, i són legió les tesis i els llibres dedicats a la llengua d’un autor que no han garbellat mai en els textos primigenis. I si el corrector va haver d’arromangar-s’hi?

És una figura ben curiosa, però. Imagina’t un pintor de renom que enllesteix una obra, s’hi ha barallat durant mesos, i encabat el darrer dels operaris (no pas un altre pintor de renom, sinó el pelacanyes del taller) li diu, “perdoni, però aquesta línia hauria d’anar per aquí”, “ja em sap greu, però trobo que aquesta pinzellada grinyola”. O aquell escultor geniüt que dona per acabada l’escultura miraculosa i de seguida hi va al darrere un corrector d’escultures amb paper de vidre a polir la natja. Fa riure, per descomptat, però en literatura és ben bé això. I potser és per això, perquè significa intervenir en l’Obra, que Occident ha escamotejat el nom i el renom dels correctors.

Nuccio Ordine, al seu recent George Steiner, l’hoste incòmode (Quaderns Crema), parla una mica de la correcció a tomb d’un relat llarg de Steiner, titulat Proves, en què ens parla d’en Tullio: “Feia més de trenta anys que dominava l’art. Era el corrector d’originals i proves més ràpid i precís de la tota la ciutat, potser fins de tota la província. [...] Les seves correccions de l’anuari telefònic que es publicava cada dos anys, dels llistats electorals, del cens i de les actes municipals eren llegendàries”. Segons Ordine, però, Steiner, no pretén construir tant un relat simpàtic com presentar la correcció com una al·legoria de l’afany de corregir el món: “Corregir un error tipogràfic no és una minúcia: vol dir creure en un món on l’exactitud i la verificació són possibles”.

Sí que tenim, però, un corrector cèlebre, no és altre que Erasme de Rotterdam. Stefan Zweig, a la biografia que li dedica (Quaderns Crema també), revela el delit del més notable dels humanistes per la perfecció dels textos: “... percaçar les errates d’impremta amb una ploma àgil i punxeguda com un caçador de mirada aguda o esmenar encara a correcuita una frase llatina al full encara humit per fer-la més clàssica i més pura, treballar en els llibres i pels llibres: heus aquí els moments més feliços de la seva existència, la seva forma més natural de viure”. Llegint Zweig un es demana si aquest apassionament per la correcció no és de Zweig mateix, però permet imaginar-se Erasme amb aquella estranya barreja de meticulositat i transcendència, de detallisme i plenitud, que alguns podem haver sentit alguna vegada dedicant-nos a aquesta feina.