Marc Sarrats: “A Catalunya, primer ve el nom i després ve la feina”

Voldries que Tot el que no sigui morir-se (La Magrana) fos humor negre, que només hi trobessis humor negre, però el debut en narrativa del comediant Marc Sarrats (Barcelona, 1990) amaga troballes que desestabilitzen tant les expectatives com els prejudicis. Els contes del recull tenen la mort com a leitmotiv, però és la vetlla el terreny on l’autor juga, hi explora, hi reflexiona. Tot el que no sigui morir-se trenca amb aquell lloc comú, fet pacte, que la comèdia és tragèdia més temps: als cossos a qui ploren els personatges del llibre encara els arriba la llum d’halogen de tanatori. Sarrats, a aquella llum, hi posa taquígrafs.

Pregunta. Com li agradaria morir?

Resposta. Adonant-me’n. M’agradaria tenir l’oportunitat de fer una última rebequeria vitalista, un acte de rebel·lia existencial. Tenir la falsa sensació que decideixo jo quan deixar-me anar. La gent que vol morir-se dormint és una rebentada. “Jo vull adormir-me i que no me n’adoni”. S’ha d’estar ben sonat. No, no i no. Jo vull adonar-me’n. Vull que se’m mengi un tigre, tio. O caure d’un avió en marxa. O tirar-me en paracaigudes i que el paracaigudes no s’obri.

P. Com és que hem quedat al cementiri de Poblenou?

R. T’hauria dit d’anar al de Montjuïc, que hi tinc més gent enterrada, però el de Poblenou era més a prop. Aquí hi tinc l’avi des de fa un any. Va ser interessant, aquell enterro. L’avi havia cedit el nínxol familiar al seu consogre, que va traspassar fa 15 anys, amb la condició que a ell l’enterréssim al mateix lloc. El nínxol és en un lloc del cementiri on no toca el sol, i això provoca que els cossos hi estiguin pràcticament congelats. Quan vam enterrar l’avi, els operaris no havien estat a temps de portar les restes del consogre a l’ossari, i quan érem tota la família allà per enterrar-lo, els operaris van obrir el nínxol i van treure el consogre que semblava una taula de pàdel surf. Els que tenien el sol de cara en van veure la radiografia. Després van ficar l’avi i, al damunt, el consogre. I ara estan tots dos allà, fent cucharita.

P. Va néixer aquell dia, la idea germinal de Tot el que no sigui morir-se?

R. No ben bé. A mi el tema de la gestió de la mort, la sistematització del dol, sempre m’ha interessat. M’he criat en un entorn de gent molt ampli, i des de ben petit he anat a molts tanatoris i a molts cementiris; dec haver enterrat prop d’una trentena de persones. Tot allò que envolta la mort és, per a mi, una cosa força quotidiana. És un fet traumàtic, evidentment, però un que la meva família mai ha volgut dramatitzar en excés.

P. Aquest “entorn de gent molt ampli” on s’ha criat era una comuna al Montseny.

R. Jo entre setmana vivia a Barcelona amb la meva família petita, i els caps de setmana i les vacances les passàvem a la comuna. O a la comunitat, si t’ho estimes més. Hi ha gent a qui “comuna” li sona a cosa hippy desendreçada, i “comunitat” a cosa sectària rotllo la pel·li aquella de Midsommar. Té els seus pros i contres, formar part d’una. De les coses bones, la principal és tenir la seguretat ferma de disposar d’un entorn sòlid i gran. Allà on un gran percentatge de gent només pot comptar amb la seva família nuclear, jo sé que tinc una xarxa de desenes de persones que responen per mi, i jo per elles, amb qui puc comptar cegament. Coses dolentes? Si a tu la família et condiciona, imagina que sigui un grup de 80 persones, qui et condicioni per a bé i per a mal. És una experiència vital molt intensa.

P. Diu que comuna sona hippy. També s’associa, popularment, a l’esquerra.

R. Si identifiques tenir fe amb ser una persona de dretes, llavors no et podria dir que aquesta comuna fos d’esquerres. Va ser la generació dels meus besavis, qui va fundar la comuna l’any 1959. La gent que la va impulsar havien combatut al bàndol republicà, i entre ells no hi havia ningú que es considerés de dretes o conservador. El meu besavi era de la CNT-FAI, però alhora tenia un interès a explorar la fe cristiana més enllà de la institució eclesiàstica. Jo he crescut amb un rebuig important cap a l’Església catòlica, però sí que se m’han llegat unes idees i un substrat religiós vinculat al cristianisme.

P. El seu besavi creia. Vostè creu?

R. Si crec que hi ha alguna cosa superior a nosaltres, sigui veritat o sigui mentida? És clar que sí. És a dir: jo crec en Déu encara que sigui mentida. Si jo traspassés demà i em diguessin que tot és bola, no hi tindria cap problema. Creure, per a mi, és gairebé una estratègia de supervivència filosòfica. La fe en la transcendència, més enllà de recompenses i càstigs, és una cosa que a mi socialment em funciona. Per tant, com et deia, creuria encara que se’m demostrés que no és veritat.

P. És el tabú al voltant de la mort una forma de no pensar en la transcendència?

R. Absolutament. La mort en si no és res. Ho és el sofriment i la separació associats a perdre un ésser estimat. També ens fa por que, si hi ha un més enllà, sigui un que no ens provi. Ens fa por que hi hagi una altra vida i que aquesta altra vida posi en entredit el que hem fet quan estàvem vius. Ens aterreix una mala avaluació, que ens diguin que no hem superat un examen amb nota. Quan te’n desfàs, d’aquesta preocupació, et converteixes en una persona molt més lliure. També és important no relativitzar-la, però sí posar al seu lloc la pèrdua de la gent que estimem. Trobes que m’estic posant massa dark? Si estic quedant com un llunàtic, avisa’m. T’estic dient moltes coses que mai havia dit a ningú. Això és lo guai del llibre, suposo; però també em provoca una mica de vertigen.

P. Em deia, foramicro, que li van encomanar escriure un llibre, qualsevol llibre, gràcies a la seva posició mediàtica. Que l’hi van demanar per qui és.

R. Se’m va demanar un llibre per qui soc, i interiorment vaig pensar: però si no teniu ni puta idea de qui soc (riu). Vols un llibre sobre qui soc? D’acord, te’l faig. Vaig demanar a l’editorial un temps, i va sortir-ne Tot el que no sigui morir-se. Soc molt més que el Mickey Mouse de l’Està passant. La comèdia, en el meu cas, és un escut per enfrontar-me a la realitat.

P. Algun cop li he sentit dir que, per a vostè, la comèdia és una mena de trampolí.

R. Quan vaig acabar d’estudiar guió, i després de mirar de presentar projectes a diferents productores, em vaig adonar que a Catalunya primer ve el nom i després ve la feina. A casa m’havien inculcat tot allò de començar des de baix, la cultura de l’esforç, i era mentida. El món de la cultura, en aquest país, funciona així: et fas un nom, fent del que sigui, i després ja podràs fer el que et doni la gana. Jo avui publico un llibre i demà passat podré fer una sèrie. És un sistema que no funciona com hauria de ser, i, en la mesura que puc, miro de treballar per revertir certes coses.

P. S’ha referit a vostè mateix com el Mickey Mouse de l’Està passant. Hi ha certa subalternitat en els humoristes de la seva generació. A què creu que es deu?

R. Hi ha dos motius. El primer, que sempre surt a compte comprar el contestatari, el disruptiu, i tenir-lo a l’equip de manera controlada, en comptes de deixar-lo encapçalar un espai propi. Què va passar, si no, amb Zona Franca? El segon motiu és que hi ha un tap. Però un tap de la puta hòstia. Jo m’aprecio el Toni Soler, perquè m’ha donat un cop de mà, però també vaig dir-li des del primer dia que jo vaig entrar a col·laborar al seu programa passada la trentena, mentre que ell en presentava un de propi amb 29 anys. I pensa que ha plegat amb 58: estem parlant de 30 anys fent prime time. Això el que fa és formar una audiència molt tancada de mires. Si durant 30 anys et foten les mateixes putes cares cada dia, al final t’acabes tornant una persona culturalment conservadora.

P. Hi ha un canvi substancial entre les figures subalternes disruptives de la generació anterior i les de la seva: Santi Millán i José Corbacho van provar sort a Madrid.

R. En la nostra escena hi ha una militància de fer les coses en català. Ara, oportunitats d’anar-se’n a Madrid n’hi ha hagut per a tots. I de fer-ho en castellà. Per a tots. I l’AVE són tres hores. Entres a Sants i en tres hores t’hi plantes, a Madrid. Podríem anar i tornar dos cops per setmana. Que jo això ho descarto de per vida? No. Però, ara per ara, hem optat per mirar de construir alguna cosa aquí. És militància, però cal fer-la amb la boca petita. Si no, sembla que aquí tothom està per salvar el català. Som el puto Open Arms del català. Cal reconèixer, també, que fem les coses per a nosaltres mateixos, per guanyar-nos la vida, sense deixar-nos atribuir tasques messiàniques.

P. També es referia al valor contestatari d’allò que feu. Com s’hi relaciona, amb el fet paradoxal que la subversió hagi estat fagocitada per part dels mitjans tradicionals?

R. Hi ha una part important d’hipocresia i de discurs prostituït. Jo estic cada setmana fent discursos abrandats des d’un grup de comunicació vinculat amb la monarquia; és clar que tinc dilemes morals. Cada puto dia. Però després poso les coses sobre la balança, i miro com l’esperit i el to de les coses que hem fet s’escampa arreu, i em compensa. Off the record parlàvem de Valero Sanmartí: que les coses que ell deia fa deu anys des d’un blog ara te les trobis als mitjans, té un valor per si mateix. Trenca amb aquest conservadorisme cultural i ajuda la gent a resintonitzar-se. I jo hi crec, en això. Crec a embrutar-te les mans per transmetre coses que creus que valen la pena. Els espais són el que són. Els podem invalidar, i invalidar la gent pel fet de ser-hi, o podem ocupar-los i fer-ne un bon ús.

P. Aprofitant l’avinentesa que parlem de responsabilitat, m’agradaria demanar-li per un dels contes de Tot el que no sigui morir-se on més m’he emmirallat: el del pare que, en comptes de dir-li als fills que l’avi ha mort, els diu que ara és al núvol, a internet.

R. Parlem de ‘Contextos inadequats on recrear La vida és bella’. Mira: jo detesto La vida és bella. L’odio. Si fent el subnormal aconsegueixes que el teu crio no vegi una realitat tan totxa com l’Holocaust, com creixerà aquest nen? Serà un desgraciat. Sovint confonem protegir la canalla amb aïllar-la de la realitat i de les experiències traumàtiques que li són inherents. La vida ens traumatitza a tots. Començar a existir ja és una experiència traumàtica. No passa res, si per als teus fills l’experiència del traspàs d’un avi és un punt traumàtic en les seves vides. No passa res, si plores davant dels teus fills explicant-los què és la mort.

P. El personatge del conte n’és incapaç. Té la comèdia com a escut, com deia abans.

R. Aquest personatge és el pare de molta gent. El pare, específicament; mai la mare. La masculinitat canònica em sembla un camp de treball increïble; com més temps passa, més ridícula em sembla. Aquells homes bonhomiosos que alhora són “el risas”, el que es protegeix de qualsevol situació fent bromes poc adequades o fins i tot de mal gust, amb un vessant de l’humor molt poc existencialista i molt distractiu. Aquells homes que fan servir les criatures, la suposada protecció emocional dels seus fills, per protegir-se ells en realitat. Aquells homes de “la vida no em tombarà”; cabró, d’acord que la vida no et tombi. Però no passa res si plores. No passa res si deixes de projectar les teves necessitats en les necessitats de la canalla, donant-los a ells respostes que t’agradaria sentir a tu.

P. “A mi fa dos anys em va petar el cap”, deia en un monòleg per a RTVE, parlant d’un brot psicòtic provocat per l’estrès. Com hi conviu, ara mateix, amb l’ansietat?

R. Des d’aleshores he après a relativitzar molt les coses. Encara ara en tinc, de tant en tant, d’ansietat. Però una cosa que em va molt bé, per combatre-la, és treure’m importància a mi mateix. Pensar en la meva pròpia irrellevància m’allibera moltíssim. Quan vaig tenir el brot, estava molt obsessionat que tots els meus projectes fossin transcendents i definitius. Mirant enrere, m’han anat molt millor les coses quan he tret importància al que faig i a mi mateix. Abans et parlava dels pros i els contres de la criança en comú: haver crescut amb una xarxa tan gran com la meva també em feia sentir que, amb cada fracàs, fallava a molta gent. Quan et treus de sobre aquestes pressions, vas més tranquil. I ets més feliç.