Uau, buf, pse
La literatura també pot ser ficar el nas al cul de la llengua i posar per escrit la porqueria que tenim a dins
Dies, pensant-hi. Dies. Va, sí, fes-lo, després no, no, però què dius, tarada. Però pam, m’hi tiro. Encara que si article: em cauran hòsties de totes bandes, perquè diran que nedar i guardar la roba. I no, eh, que no és això. Que només dic que no n’hi ha per tant, ni per una banda ni per l’altra. Perquè ni obra mestra (lingüística) ni cagalló enquadernat (lingüístic). La penya té massa ganes d’engoril·lar-se perquè vivim tots a les trinxeres esperant que ens caigui una bomba, i tot s’acaba amb qui dispara primer o més lluny o més alt, jo què sé, què collons m’embolico jo amb trinxeres si no he viscut una guerra en ma puta vida, no et facis la Rodoreda, que no cola, retardada. En el fons, què trinxeres ni què merdes, si ens passem el dia hihihahà als bars (o a Twitter: el bar digital i la birra te la poses tu).
El tema és l’estadística. Es-ta-dís-ti-ca. Un llibre de quants? Que si la meitat de la literatura catalana fos així, o què la meitat!, si un deu per cent fos així, hòssstia, llavors sí que em cago a les calces, però, i què si un llibre o dos cada any foten el nas al cul de la llengua? (al cul perquè és d’on surten les coses pudentes i fastigoses que tenim a dins, que les tenim, és així: tenim una llengua que fot pudor, i de què serveix l’ambientador contra les mosques i les larves que no paren de criar, eh, eh, eh?). Ja ho diuen els metges: que s’ha de mirar la caca per saber si estàs bé de salut. En resum, això, que la literatura també pot ser ficar el nas al cul i posar per escrit la porqueria que tenim a dins. I el resultat no té per què ser repugnant com el que reflecteix.
Que hi ha moltes maneres de ficar el nas al cul? I tantíssim, no diré que no. La cosa és que ara no ens obsessionem i ens passem el dia ensumant merda. El que deia: es-ta-dís-ti-ca. La campana de Gauss, la distribució normal, subnoRRRmal.
Que si algú (jo no) sent que la seva llengua, o la llengua de la seva generació, és aquesta, doncs endavant les atxes. I no, jo no ho faria així però jo soc jo i tu ets tu, qui és el més tonto dels dos? Jo voldria crear una convenció escrita que demostri que el català serveix per a tot. Però el carrer és el carrer i els youtubers són els youtubers. Que soc una reaccionària com els cabrons que combatien les variants vulgars del llatí? Potser, cadascú té les seves conviccions. Sí, escriure en català és polític (si no t’agrada, et fots), però vetar els que tenen unes prioritats político-lingüístico-nacional-ideològiques diferents de les nostres no és el camí.
I també ho diré, o no, calla, tarada, però va, sí, play: si tires per aquí, després, hòssstia, no m’hi fotis un “nounat” allà al mig, un “pallús”, un “feixuc”. Que si juguem al col·loquial barceloní, hi hem de jugar amb Totes Les Conseqüències.
Però el puto problema quin és? Que només parlem de la llengua, així, en general, i no de si l’artefacte funciona o no, de si és literàriament interessant, de si ens mou, ens toca, ens trasbalsa. De si uau, de si buf, de si pse.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.