‘Ofici de moralista’, de Ferran Archilés: La vida en construcció

No tinc cap dubte que llig dietaris perquè em sent a mig fer, un pur projecte. I a la meua edat, aquesta confessió és penosa. Llegir dietaris, un i un altre i un altre encara, per a saber com és la vida, una vida. Una vida en construcció, això és un dietari. Vida retocada i falsa, o sincera, tant fa. Amb les costures al descobert”, escriu Ferran Archilés (Castelló de la Plana, 1971) a Ofici de moralista, un llibre “escrit en forma de dietari o de calaix de sastre”, travessat de “viatges i llibres, experièn­cies quotidianes i indignacions i errades” —perquè l’actualitat que va des del 2018 fins a començaments del 2022, prou tumultuosa, es filtra en moltes de les entrades sense dates reunides aquí—, i que ve a confirmar el que ja sabien els lectors del seu llibre anterior, Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014 (2019): a les mans de Ferran Archilés, aquest gènere literari tan subjectiu i arbitrari pot assemblar-se al que diu Cristina Campo de la fascinació que exerceixen les faules sobre els lectors —és una cita treta d’Ofici de moralista—: “En les faules, com és ben sabut, no hi ha camins. A la fi d’aquella línia es revelarà un laberint, un cercle perfecte, una espiral, un estel —o fins i tot un punt immòbil del qual l’ànima no ha partit mai, mentre el cos o la ment s’escarrassaven en el seu viatge aparent”. Ferran Archilés és un contumaç caçador de cites d’altres autors per anar descrivint el procés d’autotransformació que du a cap, i només s’ha de substituir la paraula “faules” pel títol del llibre i el lector obtindrà un dibuix nítid i radiant del que ofereix al llarg d’aquestes pàgines elàstiques i intemporals, plenes de llum i permanència, com una incitació imparable de l’activitat dels sentits.

Si peca d’alguna cosa és de convocar en excés la presència de l’alta cultura. Les incitacions a la reflexió potser acovariran algú

Ofici de moralista, per sort, no és un d’aquells calendaris de notes tan monòtons, on es constata l’etern retorn dels dies i de les efemèrides, el tedi de les obligacions, les malalties, el benestar obtingut amb les mínimes alegries dels costums de viure, bagatel·les que al cap i a la fi no incumbeixen a ningú més enllà de l’artífex dels apunts: si Ferran Archilés peca d’alguna cosa seria de convocar en excés la presència de l’alta cultura, i potser hi haurà qui s’acovardeixi de topar, des del primer moment, amb incitacions constants a la reflexió i al debat, a la discussió i la dissensió. Esquiva en tot moment la pontificació simple, esmenta Camus i Manganelli, Bazlen i Valéry, Boswell i Connolly, Pascal i Pasolini, Gimferrer i Renard, i arreu hi apareix la figura estel·lar de Joan Fuster perquè, com diu l’autor, “hauria volgut fer un Diccionari per a ociosos, però no ha pogut ser” —tot i que hi ha quedat ben a la vora, podria postil·lar el lector. Julio Ramón Ribeyro deia que un diari íntim era una successió periò­dica de vivències expressades en forma de fragments, i el lector d’Ofici de moralista es va trobant davant d’unes impressions dels paisatges de les ciutats que visita l’autor —Roma, París, Montpeller, Lisboa—, davant de les notes originades per la curio­sitat que li suscita la contemplació d’una escultura de Giacometti o una pel·lícula de Tarkovski, davant d’observacions que provenen de la tírria natural que provoquen els tics de la societat literària. No són poques les ocasions que el text s’omple de l’aspror que acompanya la convivència obligatòria amb les conseqüències de la mediocritat de la classe política, però per damunt de tot hi triomfa l’escrutini i la valoració de les lectures realitzades, com si fossin les peces essencials en aquest exercici de la voluntat de construir-se una vida que és l’escriptura d’un dietari, o com si absorbís, transformés i restituís d’una manera inèdita la infinita matèria literària que l’ha precedit. Ferran Archilés escriu fragments d’assajos que s’ocupen de la majoria d’aspectes que interessen a algú atent al caos i al desordre del món circumdant, com si fos una manera privilegiada de procurar de no esvair-s’hi, de no sucumbir al dubte i la incertesa.

En una de les últimes notes, Ferran Archilés cita unes paraules de Julien Gracq —ja s’ha dit que caça sempre el fragment oportunament revelador en l’obra dels altres—: “És una sort per a un escriptor no haver estat mai a la moda, i haver estat en una zona de penombra on no s’acosta ningú que no tinga vertaderes ganes de trobar-te”. Al lector d’Ofici de moralista se li farà difícil no parlar als seus amics de Ferran Archilés i el seu llibre, amb l’esperança que acudeixin a les seves pàgines i el converteixin, segurament a pesar seu, en un escriptor de moda.

Ofici de moralista 

Ferran Archilés Cardona 
Editorial Afers
305 pàgines. 19 euros