Ni anomalia ni “Levante feliz”
Ferran Archilés és un historiador valencià molt interessant, perquè aporta idees noves –o articulades d’una manera nova- i també perquè tot el que diu té la virtut de resultar polèmic. Les discussions, a més de ser més valuoses per se que el silenci, solen ser molt reveladores, com a mínim de les posicions de fons dels diversos participants, però també del seu índex de flexibilitat, és a dir, de la capacitat d’integrar les idees plausibles de l’altre en l’evolució del propi discurs. En aquest sentit, els debats identitaris valencians són frustrants. No són diàlegs de besucs, perquè hi intervé gent molt intel·ligent, però fa massa anys que semblen diàlegs de sords. Tothom sospita massa de les intencions de l’altre i ningú concedeix res. Més que un debat dinàmic, sembla una brega al voltant d’un castell. Archilés ho té difícil en aquest context, perquè és provocador i perquè el seu tema principal no és altre que la identitat, o les identitats, dels valencians. De moment, un camp de mines.
Ara ataca de nou amb un llibre que ja ha alçat més d’una alarma: Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. És un text acadèmic prolix i amb molta nota, i supose que els no entrenats en aquesta classe de papers el trobaran pesat, però és clar i rigorós, i també atrevit. Val la pena llegir-lo, perquè permet una discussió potencialment lluminosa. La caracterització que fa del discurs nacional de Fuster és molt matisada –per això és un llibre extens- i ací no puc més que simplificar-la (en demane disculpes). En resum, troba que el pensament nacional de Fuster prové del regionalisme valencià de preguerra –que era l’únic discurs identitari ací existent llavors, a part de l’espanyol pur i dur- i evoluciona a partir d’una confrontació –que implica una assumpció i una inversió- amb el discurs nacionalista espanyol i d’una acceptació de la resposta catalanista a aquest nacionalisme. Hi ha més ingredients, sens dubte, però com a genealogia bàsica, és prou consistent.
Diu també que la premissa que cohesiona l’evolució de Fuster és l’equivalència entre nació i llengua. És un punt de partida essencialista perquè accentua una continuïtat al llarg dels segles, cosa que permet suggerir l’existència d’una psicologia col·lectiva o caràcter valencià estable en el temps i analitzar la nostra peripècia històrica en termes d’autenticitat i de desfiguració. A més, aquesta premissa exigeix vincular-nos amb aquells que parlen com nosaltres. Com deia Castelao: “una llengua, un poble, una nació”. El corol·lari catalanista s’imposa. Fuster estudia el passat per a sustentar un projecte de futur que busca la revalencianització –que seria una recatalanització- dels valencians. Es tracta d’una aposta modernitzadora que ens permeta “tornar a ser amb plenitud”. És una paradoxa, però no necessàriament una contradicció. El que Fuster detecta és una anomalia, una singularitat amarga, en el procés històric valencià, que no ens ha deixat ser del tot el que havíem de ser. Les causes? Uns orígens híbrids, algunes fatalitats històriques i una industrialització fallida. Coses que cal redreçar en el camí d’una desitjable normalitat futura.
La idea d’anomalia és recurrent en Fuster i Archilés fa bé d’assenyalar-la.
La idea d’anomalia és recurrent en Fuster i Archilés fa bé d’assenyalar-la. Anomalia respecte a què? Respecte als pobles “normals” i també respecte a Catalunya, presa com a model útil. Dit siga de pas, és curiós que, si fem una ullada a les diverses identitats existents a l’Estat espanyol, l’anomalia valenciana sembla molt compartida. Carlos X. Blanco deplorava l’anomalia asturiana en un llibret ple de cites de Fuster, i el mateix fan els nacionalistes gallecs, illencs, castellans (ves per on), extremenys, etc. Les seues configuracions polítiques tampocs dissemblen gaire de la nostra. Quan una “anomalia” és tan habitual, passa que ens hem equivocat de terme. Si ho mirem bé, les autèntiques anomalies, dins l’Estat espanyol, són les trajectòries basca i catalana –molt diferents entre si-. En el cas català, hi ha una industrialització primerenca, una modernització cultural notable, un nacionalisme exitós amb un suport social molt majoritari, una autodefinició capaç de resistir els embats del franquisme i del que siga com si res. Això és el que caldria explicar. El cas valencià, en canvi, és ben normal. Una altra cosa és que aquesta normalitat ens aboque a una posició subalterna dins un estat fèrriament centralista en la pràctica; a la gradual desaparició dels nostres trets distintius, com la llengua, i a la incapacitat de defensar els nostres propis interessos, cas que en tinguem.
Per a Archilés, en el fons, el discurs de l’anomalia està poc fonamentat i ja no és operatiu. Els valencians podem fer projectes de futur sense aquest llast. En tot cas, és una possibilitat que no ens convé descartar massa de pressa. Però d’això, n’haurem de parlar un altre dia.
