Música, política i educació
Daniel Barenboim ha estat durant quaranta anys el factòtum de la difusió de la gran música
En una ocasió, Josep Maria Prat, director d’una agència musical que va portar i encara porta a la ciutat la millor música i els millors intèrprets d’arreu, va comentar que el món de la musica clàssica era una mena d’estat, i que el cap d’aquest estat era Daniel Barenboim.
Potser no ho serà gaire temps més, ni interpretarà més en viu o en enregistraments a causa d’una malaltia neuronal emprenyadora, però durant trenta o quaranta anys ha estat, veritablement, el factòtum de la difusió de la gran música —música molt més gran, per espiritual, que la que sol sentir-se als “esdeveniments” massius, encara que això sembli una opinió provecta. Ha estat un intèrpret genial, potser insuperable, de les sonates de Beethoven, que es troben fins i tot en format DVD, i també de la Fantasia Coral del de Bonn —us agafa un treball quan la sentiu interpretada per ell, Perlman i Yo-Yo Ma— i de qualsevol altra cosa que un dia decidís estudiar i tocar al piano. No per atzar és jueu —el poble que ha donat, des de sempre, una gran part dels millors intèrprets—, i, per escreix, espanyol i argentí —aquests parlen una llengua quasi tan musical com la italiana.
Més encara: l’any 1999, Barenboim, de bracet amb l’intel·lectual palestí Edward Said, va protagonitzar una de les més belles iniciatives que s’han donat en el panorama de la música clàssica europea: va fundar la West-Eastern Divan Orchestra, denominació inspirada en un conegut cicle de poemes de Goethe, que se les donava —sense ser-ho del tot, perquè era un alemany de soca-rel— d’universal i ciutadà del món. Amb aquesta orquestra —que dirigia Barenboim, no Said, que era home de lletres— han voltat per tot el món escampant no solament bona música, sinó també el missatge que jueus i àrabs són, a més de pobles enemics per raons de religió, éssers humans els uns i els altres. Heus aquí una consideració que està desapareixent per culpa de corrents d’opinió sectorials que amaguen la qüestió fonamental: o ets un ésser humà, o ets un animal, planta o mineral. I si ets un ésser humà, la dignitat que mereixes no admet ni la més subtil de les distincions: homes, negres, grocs, dones, amics del reciclatge, fumadors, patriotes, i delinqüents també: tots mereixen la més alta consideració. No les màquines.
Ara l’editorial Acantilado —que, en matèria d’assaig, és possiblement la número u del panorama en llengua castellana— porta a les llibreries una obra de Daniel Barenboim que explica els avatars d’aquella iniciativa, i més coses sobre què pensa aquest pianista a l’entorn de la música i la seva relació —no com a priori, que és el que passa amb els règims totalitaris (vegeu el cas de Xostakóvitx, també el de Prokófiev), sinó com a ulteriori: de quina manera la música pot difondre una causa pacifista, i, encara més, de quina manera agermana els esperits, per molt confrontats que estiguin entre si els diversos propietaris de les ànimes.
No es preocupi el lector d’aquest llibre extraordinari si topa amb referències pròpies d’un musicòleg al primer capítol, que també seran comprensibles per a un melòman. Però que continuï avant. El capítol 3 el deixarà bocabadat: un pianista i director d’orquestra que reivindica el lloc de la música en els plans d’estudis d’arreu del món (esmentant Aristòtil) i, més encara, un músic que és capaç de vincular la música amb la filosofia de Spinoza, l’Ètica del qual ell diu que va llegir per primera vegada als tretze anys, això és insòlit de debò. Ni Theodor Adorno, que sabia tantes coses de filosofia com de musicologia, va insinuar mai que la filosofia de Spinoza pogués oferir alguna llum a la nostra manera d’entendre i escoltar la música. Generalment, els estrictes musicòlegs només ens presenten formulacions del tot teòriques, i ai de qui no sàpiga distingir una quinta disminuïda en escoltar música. De fet, és millor no saber-ne tant.
I no parlem del seu compromís amb la causa palestina, que el porta a criticar severament l’actual factòtum barceloní de la difusió de la gran música —a l’estat d’Israel, per molt jueu que sigui ell mateix. La història narrada de dos palestins que, amb tota mena de dificultats, es van obrir camí en el camp de la interpretació, és absolutament admirable, bella i pertorbadora. Què direm dels seus assaigs breus sobre Schumann, Bach, Don Giovanni, de Mozart, i sobre el coanimador de l’orquestra de l’Est i de l’Oest, el seu gran amic Edward Said?
És el millor llibre sobre música que s’ha publicat aquí des de fa anys per part d’algú que s’hauria pogut limitar a tocar el piano i dirigir orquestres, i omplir-se la butxaca de diners. La categoria intel·lectual i humana de Daniel Barenboim plana damunt tot el llibre i en converteix l’autor, ja no en un “cap d’estat” de la música europea, sinó en la persona que ha entès més bé la dimensió intel·lectual i espiritual de la música, i, per això mateix, el paper que podria jugar en la formació de la ciutadania del país que sigui.
