“La literatura necessita una tasca de reflexió profunda i seriosa”

Begonya Pozo (València, 1974) pertany a una generació de creadors, poetes i poetesses, especialment, que viuen la literatura en estat d’agitació permanent, que alternen l’escriptura pròpia amb el foment i la difusió de l’escriptura dels altres. Organitzadora de les vetllades poètiques del Carme i del premi de poesia César Simón, és impulsora també d’aules i tallers de poesia a les universitats valencianes. Una implicació amb l’escena literària que va créixer el 2012 en assumir la direcció de Caràcters, la revista de la Universitat de València. A més, des de l’abril d’aquell any és vicedegana de Cultura de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Mentrestant, com a escriptora fa de pont entre la creació poètica en castellà, llengua en la qual comença la seua producció, i l’escena poètica en valencià. Amb el seu darrer llibre, Poemes a la intempèrie (3i4, 2011), guanyà el premi Senyoriu d’Ausiàs March. Un referent, per tant, a l’hora de parlar de literatura al País Valencià.

I més enllà. Si més no, Caràcters és l’única publicació literària a hores d’ara que serveix per a tenir una panoràmica complida sobre el que es fa al conjunt de territoris de parla catalana. Una tasca impagable que és possible gràcies al suport d’una institució com la Universitat de València. “Caràcters és una publicació molt sòlida que la universitat no es pot permetre perdre. I això ho té clar des del Servei de Publicacions. És una plataforma que dóna especial relleu als autors del País Valencià, perquè aquesta és la línia, però també mira al Principat i a les Illes, malgrat que a Barcelona hi ha revistes literàries. La situació és difícil, com en uns altres àmbits, però Caràcters ha sobreviscut al llarg del temps perquè s’ha anat adaptant a aquests temps. I el nivell, tant de col·laboracions com de crítiques, és molt alt i s’ha de mantenir així”, raona. Un altre paper de la revista, al llarg de la seua història, és la funció de llançar noves fornades d’escriptors en l’àmbit de la crítica i el comentari literaris. “És molt important això: Caràcters és l’única plataforma de reflexió sobre la literatura actual. I hi ha una voluntat de reflexió teòrica i d’escola de crítica. La literatura necessita que es reflexione i que es faça de manera seriosa i profunda, fent ressaltar les coses que estan ben fetes i les que no. És essencial per a construir tot el que gira al voltant de la literatura. La construcció literària té molts vessants i tots han de ser presents”, assegura.

Des d’una atalaia com la seua es pot fer un diagnòstic precís sobre la situació literatura al País Valencià. “Hi ha un nivell molt alt en poesia. I el mateix ocorre en narrativa i en teatre. El que passa és que des de Barcelona no es fa l’atenció deguda cap a unes altres propostes. I en canvi, nosaltres, que som en la perifèria, sí que hi parem atenció. Però no tenim res a envejar a un territori com el Principat, que té una xarxa editorial i comercial que ens pega tres mil voltes, perquè ací no tenim suport institucional. A Catalunya sí que es fa una política cultural, però al País Valencià s’ha fet una política cultural i lingüística en contra de la indústria pròpia”, argumenta, tot i que matisa que la situació actual requereix revisar els models. I esmenta com a exemple Tria Llibres, una editorial “deslocalitzada i que imprimeix llibres a demanda. En un món com el nostre segurament no és necessari tenir cinc-cents exemplars en un magatzem. Els models s’han de redefinir, perquè hi ha moltes editorials que tanquen, o que actualment ho passen malament. Però pel que fa a la qualitat, hi ha un bon nivell”.

La universitat ha cobert aquell buit institucional? Des del vessant de la gestió, Pozo no ho creu. Més aviat pensa que la institució acompleix el paper que li pertoca, que “les activitats culturals que es fan estan totalment al dia” i que, com remarca, “la universitat respon des de l’àmbit cultural a les necessitats actuals de la societat valenciana, per més que el ministre [José Ignacio] Wert diga que la universitat espanyola és antiga, que el model no funciona i s’ha de fer tabula rassa. Que hi ha coses que cal millorar? Tot és millorable. Però les universitats sí que responen a les necessitats socials”, afirma. I indica com a exemple d’això la trajectòria de l’Aula de Poesia.

“La universitat respon des de l’àmbit cultural a les necessitats actuals de la societat valenciana"

Això ens du a tractar el seu vessant com a poetessa dins d’una generació al País Valencià important qualitativament i quantitativa i marcada pel seu activisme i una perspectiva molt oral i amb molt esperit comunal. “Hi ha una diferència amb els poetes en castellà: hi ha menys gent escrivint en català i això fa que els contactes interpersonals siguen més estrets. En som pocs i ens hem d’ajudar els uns als altres i fer territori. Hi ha espais diferents, a més de l’Aula de Poesia, com ara Ca Revolta o la gent de la Safor, però estan interconnectats. En tot cas, no s’han de tallar els ponts amb la gent que escriu en castellà”, diu amb la convicció de qui ha fet camins d’anada i tornada i ha introduït la poesia en valencià en iniciatives com ara el festival Vociferio.

Es nota que el tema de la poesia l’apassiona, perquè l’entrevista adopta el to d’una conversa de café en què desfilen anècdotes, circumstàncies, noms, influències i connexions d’un univers que mereixeria una altra entrevista més específica. Costa creure que amb aquesta activitat frenètica i apassionada hi haja temps per al recer que, sobre el paper, necessita la creació poètica. “Per a escriure necessite tranquil·litat i desconnectar. I si abans ja feia coses, ara, amb el vicedeganat de Cultura tot es complica encara més. Tinc poc temps i costa trobar els moments de lectura, que sempre és el punt inicial abans d’escriure. Som lectors i, de vegades, som poetes, I de tant en tant, bons poetes”, rebla amb un gran somriure.