Començar amb mal peu…

El Tribunal Superior de Schleswig-Holstein ha resolt aquest dijous que procedeix el lliurament a Espanya de Carles Puigdemont exclusivament pel delicte de malversació de fons públics. Aquest delicte forma part de les infraccions del catàleg de lliurament simplificat de l'ordre europea. El tribunal constata que en les dades aportades pel magistrat instructor Llarena hi ha indicis de la comissió d'aquesta infracció i no fa falta res més. Business as usual europeu, per tant, entre Estats de dret de la Unió, ja que seria absurd pensar que a Espanya hi hagi un tracte discriminatori per raons polítiques, diu el tribunal.

Más información

El Suprem es divideix davant la possibilitat de rebutjar el lliurament de Puigdemont

La Justícia alemanya decideix extradir Puigdemont només per malversació

No obstant això, constata expressament en la seva resolució que no el podran jutjar a Espanya per l'altre delicte pel qual es requeria el lliurament, el de rebel·lió. ja que els fets que se li retreuen a l'antic president de la Generalitat són, en essència, la convocatòria de la consulta de l'1 d'octubre, i arriba a la conclusió que aquest comportament no seria delicte a Alemanya i, encara menys, constitutiu d'“alta traïció” (l'equivalent alemany de la rebel·lió). Es diu expressament: Puigdemont no és “l'home al darrere” de fets violents. Fins i tot s'arriba a afirmar que tampoc se'l lliura pel delicte de “trencament de la pau pública” del paràgraf 125 del Codi Penal alemany, situat entre els delictes espanyols de sedició i desordres públics greus.

D'acord amb el principi d'especialitat –al qual Puigdemont no va renunciar–, en principi només podrà ser jutjat pel delicte pel qual el lliura Alemanya, compartint així la seva sobirania amb el país sol·licitant –perquè aquests delictes no estan a la “zona compartida” dels delictes del catàleg de lliurament directe, de manera que el tribunal alemany va haver de comprovar si aquests mateixos fets serien punibles a Alemanya.

Aquesta situació comporta un embolic majúscul en la posterior conducció del procés penal a Espanya: es tracta d'un col·lectiu d'acusats (del Govern i de l'ANC i Òmnium) en el qual el líder no podrà ser jutjat per les infraccions més rellevants, la qual cosa genera enormes dificultats per al judici oral.

Com s'ha arribat fins aquí? Per què l'instructor es va obstinar a plantejar respecte d'aquesta part dels fets només la rebel·lió, amb el seu dramatisme semàntic i aquesta pena tan contundent? Per què no ha ofert als tribunals dels països requerits (a banda d'Alemanya, de moment Bèlgica i Escòcia) altres alternatives menys radicals (sedició, desordres públics) en la seva sol·licitud?

És difícil sostreure's a la impressió que l'existència de l'article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal és part de l'explicació. Aquesta norma estableix una regla d'excepció: fins que un ciutadà no és condemnat, s'ha de considerar innocent. Per això, no és possible suspendre els drets polítics del subjecte, per exemple, els seus drets com a representant del poble quan és parlamentari. Només en cas de tractar-se de delictes de terrorisme o de rebel·lió, es podrà suspendre l'exercici dels drets dels acusats, com ha fet el magistrat instructor aquesta setmana. Aquest objectiu de la suspensió sembla que ha portat a demanar la lluna al tribunal alemany. I tard o d'hora es comprova que això, òbviament, no pot ser.