Quatre anys d’austeritat

La matinada del 24 de juliol la Generalitat va treure el cap al default. A mitjanit havia vençut un préstec de 161 milions d’euros que hauria d’haver tornat al banc alemany UniCredit, i l’endemà havia de tornar 160 milions més a Helaba. L’equip d’Andreu Mas-Colell, en aquell moment conseller d’Economia i Coneixement, va decidir no fer-ho. Tenia els diners, però la cua de deutes a proveïdors sanitaris i educatius creixia. Mas-Colell volia que aquestes amortitzacions les assumís Hisenda. I va aguantar el pols. Els minuts, confessa, se li van fer eterns. Però els diners van arribar i es van transferir al banc, que va contestar en un correu electrònic amb un escarit Danke!

Aquest episodi no era del tot desconegut. Recentment el va explicar l’exministre Luis de Guindos al seu llibre España amenazada (Península). Ara Mas-Colell, juntament amb Albert Carreras i Ivan Planas, ho expliquen a Turbulències i tribulacions (Edicions 62). “Ens va agradar com ho explicava Guindos, perquè ens va culpabilitzar, però investiguem aquest fet i els fets són consistents, coincideixen. Vam estar fins més tard de les dotze de la nit mantenint aquest pols”, explica Carreras, secretari d’Economia del Govern en aquell moment. Al llibre, confessen que aquella matinada es va fer eterna. No obstant això, les memòries de l’exministre els han reconfortat. “Teníem la sensació que només patíem nosaltres, i ara veiem que no, que ells també ho feien”, afegeix.

L’equip econòmic d’Artur Mas desgrana al llibre l’època de les retallades, entre el 2011 i el 2015. Uns ajustos que van ser impopulars i que van contribuir al malestar social, que es va plasmar el 15-M. I que també van provocar malestar al mateix Executiu català. El 9 de juliol del 2012, recorden els autors al llibre, van haver de presentar el pla de consolidació fiscal als membres del Govern. “Va causar consternació general [...] i la censura radical per part del secretari del Govern”, relaten al llibre.

I és que no només la recuperació s’endarreria, sinó que la crisi es feia més dura. Així que, a més dels ingressos i la pujada d’impostos, Mas-Colell va recórrer a les privatitzacions i concessions. El Govern català es va desprendre d’immobles, Tabasa i ATLL. Però, podria haver anat més enllà. Una comissió es va reunir per estudiar tot el que es podia vendre i va identificar diversos actius. Entre aquests, hi havia els habitatges de l’Incasol i l’Agència Catalana de l’Habitatge, les depuradores de l’Agència Catalana de l’Aigua, el canal de Castelldefels, l’Institut d’Investigació Aplicada de l’Automòbil, finques d’Agricultura, la depuradora de Constantí, les estacions transformadores de la línia 9, la xarxa d’albergs, el Carnet Jove i fins i tot Loterías.

Però Andreu Mas-Colell no només va heretar un dèficit de 9.100 milions d’euros, sinó també projectes com EuroVegas —que, segons Mas-Colell, no va arribar mai a tenir oficialment aquest nom—, Spanair o els pagaments al Circuit de Catalunya, el manteniment del qual l’exconseller considera que “no és sostenible”. Aquí l’equip econòmic de Mas llança alguns retrets als empresaris. “L’argument del lobby turístic que la F1 era essencial per al turisme d’alt standing ens feia bullir la sang i ens motivava a suggerir que si això era així volia dir que els privats, és a dir el sector turístic, havien de demostrar-ho posant-hi recursos”, narren al llibre.

No és l’únic retret als empresaris, als quals censuren que es deixessin “enlluernar” pels plans de pagaments a proveïdors del Govern central. Els que eren responsables de les finances catalanes titllen aquest pla d’“escàndol” per com es va articular el mecanisme de pagaments i insinuen que feia “sospitar molt tràfic d’influències”. No hi ha, en canvi, cap retret per l’escassa implicació de l’empresariat a Spanair, que va acabar fent fallida. “Tenia el problema del moment i la seva estructura de costos, però va demostrar que hi havia prou mercat al Prat”, afirma Mas-Colell.