Goril·les al cor de les tenebres de Barcelona

Barcelona, la ciutat de la bullícia turística, del compromís social, l'urbs olímpica de l'arquitectura innovadora, del disseny, la metròpoli animalista, antitaurina i veganofriendly va tenir el seu cor de les tenebres, i no fa gaire, a la Guinea espanyola. Un cor de les tenebres colonial amb explotació desmesurada, abusos, saqueig sistemàtic, recerca brutal de benefici i menyspreu i vilipendi de les poblacions locals i de les seves creences i costums. Polítics, empresaris, científics, religiosos i col·leccionistes barcelonins, així com institucions de la ciutat, començant pel mateix Ajuntament, van participar activament en l'espoli material o espiritual de la colònia fins a la seva independència el 1968.

Una exposició inaugurada ahir al Museu de les Cultures del Món i que marca molt significativament la nova etapa del centre unit al Museu Etnològic de Barcelona destapa el paper oblidat de Barcelona com a veritable metròpoli colonial, “extractiva”, és a dir depredadora, en aquesta zona d'Àfrica. Ho fa de manera molt crítica, sense condicions, amb voluntat decidida de sacsejar les consciències, encara que l'exposició resulti per això “incòmoda, xocant i pertorbadora”, com assenyala el director del doble museu, l'antropòleg Josep Fornés.

La mostra exhibeix coses tan desassossegants com un gran goril·la dissecat de passat tèrbol, l'esquelet d'una cria nounada de la mateixa espècie (junt amb un altre d'un ximpanzé nounat), fotos d'altres antropoides abatuts per caçadors (com el gran esquena platejada tocant al que posa amb el seu rifle Luis de Lassaleta i Delclós, membre de la prestigiosa i acomodada família barcelonina, i un trofeu sinistre penjat a la paret consistent en el cap i les mans tallades d'un altre goril·la que remeten poderosament a les iconografies d'aquell infern a la terra que va anar al Congo Belga del rei Leopold. Altres coses força sinistres apareixen quan el visitant s'endinsa en l'extensa informació dels panells i vitrines, com els exemplars del negret, butlletí missional dels claretians. O la informació que entre els barcelonins que van fer negoci amb el cacau i la fusta de la colònia —bona part dels capitals invertits allà procedien de famílies de la burgesia catalana— figurava un jove gerent de CAIFER (Compañía Agrícola de Fernando Poo) anomenat... Félix Millet.

En la mostra es dedica una atenció especial al famós Centre d'Experimentació i Adaptació Animal d'Ikunde, consagrat a proveir els fons zoològics, botànics, etnològics i arqueològics de Barcelona. L'exposició posa el dit a la nafra en assenyalar l'activitat del centre, que enviava animals vius al zoo, com “la cacera programada”.

A l'exposició, realitzada per un pool d'antropòlegs i historiadors —Andrés Antebi, Pablo González, Albert López i Eloy Martín— s'hi accedeix a través d'un primer àmbit consagrat a Floquet de neu, el cèlebre goril·la blanc. La tràgica història del primat, condemnat a una vida d'exhibició i manipulació de baixos després d'haver estat salvat de la cassola, és una bona metàfora de la relació de Barcelona amb Guinea: sembla molt blanca i simpàtica però presenta aspectes molt lúgubres i foscos. Aquí està l'alcalde Porcioles jugant amb el goril·la, el DNI del mico — número 437.556.928— a nom de “D. Nfumu Ngi”, sense professió coneguda, estat civil casat (?), domicili al parc de la Ciutadella, expedit el 10 de novembre del 1991 i que caduca als deu anys.

S'accedeix seguidament a un cubicle fosc en el qual figura un poema ombrívol de León Felipe (“He dormido muchas noches, años, en el África central,/ allá en el Golfo de Guinea, en la desembocadura del Muni”). I es desemboca, precisament, al cor de l'exposició gairebé topant de cara amb el goril·la (negre) dissecat. La seva història té tela, a part que Ava Gardner el va abraçar: l'exhibia el taxidermista Lluís Soler i Pujol amb gran èxit al carrer Raurich i el 1955 el tipus felicitava el Nadal amb una foto del simi carregant sota el braç una dona negra. L'estampa hauria fet les delícies de Darder. Ara el mico és d'un col·leccionista privat, que l'ha cedit. Ja no porta la dona, afortunadament.

En una paret s'estén un mapa del 1942 fet pels missioners Fills de l'Immaculat Cor de María que assenyala missions, “cristiandats” i “finques d'europeus”. S'exhibeixen fotos de sabor etnogràfic colonial, llibres com l'acolorit En el país de los bubis i Capacidad mental del negro, i una retall de La Vanguardia que informa de la talla d'una Moreneta més moreneta donada a l'església d'Efulan. Un desplegament de trofeus que inclou ullals d'elefant i un immens cocodril dóna la mesura de l'espoli natural de la colònia. Un vídeo de TVE sobre la cacera de paquiderms a la selva mostra els fang guineans com si fossin els llegendaris gaboni de les pel·lícules de Tarzan. En una vitrina es poden veure objectes rituals “recollits” pel Museu Etnològic i Colonial (sic) de Barcelona, inaugurat el 1948, inclosos els fetitxes que el governador de la colònia usava com a potes d'un sofà. Un escurçó del Gabon dissecat que s'exhibeix a la vitrina d'espècimens amb les famoses granotes Goliat de Sabater Pi sembla una picada d'ullet a la (mala) sort de Lassaleta, mort per la mossegada d'una cerastesen el 1957 (la venjança del goril·la).

Per recordar que hi ha molt a treure de l'armari del passat colonial, l'exposició exhibeix diverses caixes de l'expedició cientificoexpoliatòria del 1948, encara sense obrir.