Enganya’ns, Rajoy, però amb xifres

Governats i governants juguem en economia al gat i la rata. Però perquè el joc sigui respectuós, ha de complir almenys una regla: l'engany ha d'argumentar-se amb xifres, tot i que estiguin agafades pels pèls.

En la polèmica Madrid-Brussel·les-oposició sobre els Pressupostos del 2016, la frase que dimarts va deixar anar el president espanyol, Mariano Rajoy, deixa glaçada la calculadora: “Des que vam assumir la responsabilitat de governar hem complert sempre el dèficit”, va dir des de Nova York. Això és fals. Totalment fals: fals per a tots i cadascun dels anys del seu mandat.

Per al 2012, el compromís de dèficit pressupostari del Govern espanyol era del 5,8%; al juliol va aconseguir pactar amb Brussel·les una suavització, al 6,3%; al tancament, es va situar en el 6,70%, de manera que es va incomplir tant el guarisme inicial (per un punt) com el revisat (per més de mig).

Per al 2013, el dèficit previst als Pressupostos era del 4,5%; es va pactar amb la Comissió un enorme marge addicional, fins al 6,5%, que també es va incomplir, ja que es va arribar al 6,58% (dos punts llargs sobre el pressupost, una dècima sobre l'objectiu revisat).

Per al 2014, la Comissió va oferir més flexibilitat, fins a un límit de dèficit del 5,8%; el Govern espanyol va treure pit i es va comprometre al 5,5%; va acabar també incomplint, en arribar al 5,78% (5,9% amb el rescat bancari).

Aquest 2015, el Govern espanyol presumeix que acabarà en el 4,2%, el dèficit acordat; Brussel·les calcula que també incomplirà, i preveu un 4,5% (i l'FMI, un 4,4%). I per al 2016 la discrepància és encara més gran. I per si de cas, el Govern pretesament de la nació inculpa les autonomies nacionals dels possibles desviaments, com si aquestes no haguessin afrontat el 56% de l'ajust fiscal 2010-2013, per només un 12,4% l'Administració central i la SS (“Catalunya no és culpable”, 2 d'octubre del 2014).

Al cap i a la fi, el fet decisiu ara mateix no és la diferència d'unes dècimes/10.000 milions. L'important serà com es cobreixin, com les cobreixi el proper Govern, si amb més retallades (com els fins ara centrifugats a les autonomies) o amb més ingressos.

El pitjor és la pèrdua de credibilitat

Però el més greu és que aquesta baralla ha destruït credibilitat. És cert que la Comissió, com al·lega el Govern central, es pot equivocar en les seves previsions, i això ha passat. Però de dubtes legítims, n'hi ha, d'entrada per a aquest any: la devolució de la paga extra dels funcionaris o la preocupant evolució dels ingressos de la Seguretat Social amenacen els juraments governamentals que es compliran els Pressupostos, encara que entre l'error europeu possible sobre les projeccions cap al futur i la falsedat espanyola certificable sobre les xifres del passat hi ha tot un oceà.

Passa que el Govern espanyol juga en aquest envit a l'electoralisme. Atribueix al comissari Moscovici un biaix partidista “per la seva filiació socialista” (Rafael Hernando) en el seu dictamen –encara que ha estat íntegrament aprovat per tota la Comissió–. Acaba el mandat com va començar, fent servir els Pressupostos com a arma per a les urnes: el 2012, esperant a anunciar les retallades (autonòmiques) fins a les eleccions andaluses; ara, prometent màniga ampla i propines abans del 20-D. I deixa en herència un pressupost que el seu successor –sigui ell mateix o algú altre– haurà d'“actualitzar”, com prescriu la Comissió. I prescriu bastant, tot i que de vegades li tremolin les cames.

Si el Govern espanyol volia demostrar que la seva veritat era millor que la de Brussel·les tenia més armes que el reiterat “Espanya complirà” o l'altiu “no modificarem els Pressupostos” (Luis de Guindos). Podia haver exigit que la Comissió Europea presentés i defensés el seu dictamen davant les Corts, en aplicació del Reglament europeu 473/20913, de 21 de maig (preàmbul, 21, i article 7).

Una sessió així aclariria als ciutadans molt més que les invectives institucionals sense possible resposta, mera propaganda per a xais. Un debat Moscovici-Guindos, per exemple, faria més per incrementar el control democràtic a tota l'eurozona que no pas mil talls de micro radiofònic. Però per imaginar una cosa així, primer cal llegir-se els reglaments i després treure's la crosta del provincianisme rampant, tan propi dels Estats-nació cursis i en declivi.

Així que estem a punt per ser enganyats, si ho fan amb desimboltura, elegància, hàbil maneig de dades i contrast democràtic. Tot el que li falta a una altra llegenda-porqueria però que té èxit, segons la qual Espanya seria la líder del creixement econòmic europeu. Fals el 2014: l'1,4% espanyol va ser superat per l'1,5% búlgar, el 2% txec, el 2,3% suec, el 2,8% romanès i letó, el 2,9% britànic, el 3% lituà i eslovè, el 3,4% polonès, el 3,5% maltès, el 3,7% hongarès i el 5,6% luxemburguès (Eurostat).

I prospectivament fals el 2015: Irlanda (4,8%), Luxemburg (4,4%), Txèquia (4,8%) i Eslovàquia (3,2%) superarien aquest any el 3,1% de més PIB que l'FMI atribueix a Espanya.