On són els esclaus?

Elaborar una memòria colonial de Catalunya és una tasca difícil. Tant l’activisme antiracista com l’acadèmia ja fa temps que exploren críticament el passat colonial català, però tan bon punt la conversa arriba al gran públic, els contorns d’allò que cal tractar es desdibuixen. L’exemple més patent d’aquest fenomen és el documental de TV3 Negrers: la Catalunya esclavista (2022). Eslògans condemnatoris i escenes dramatitzades se succeeixen sense cap voluntat d’explicar res més que el que ja se sabia: que l’esclavitud està malament, que és horrible, i que els catalans hi van participar. Naturalment, situar el llegat esclavista català al centre del debat públic és positiu. Cada cop és més difícil refugiar-se en la ignorància per obviar uns lligams incòmodes que embruten la narrativa de la Catalunya moderna i liberal que s’industrialitzava únicament gràcies a l’explotació obrera i l’emprenedoria burgesa. Però amb els elements que aporta el documental, el debat serà curt i el rendiment, magre.

Un llegat pot ser físic, una fossa comuna o una estàtua eqüestre, però també pot ser intangible, com una memòria traumàtica o una forma dialectal peculiar. Sovint són aquests últims llegats els més difícils de gestionar, perquè una fossa es pot exhumar i una estàtua es pot retirar, però determinar l’impacte d’injustícies passades en l’experiència personal i subjectiva d’individus i col·lectius del present és una tasca complexa i conflictiva. Els llegats són elements del passat que romanen en el present, i cal confrontar-los amb alguna cosa més que bona voluntat. El primer que cal fer és identificar-los.

Quins són doncs els elements que conformen el llegat esclavista català? Són únicament les façanes modernistes i les fortunes colonials que van finançar la indústria catalana? Són només les havaneres i les mansions dels indians al llarg de la costa? El documental Negrers, com bona part del discurs públic sobre l’esclavisme, s’ha centrat simplement a dir que els diners estaven bruts, que les riqueses eren il·lícites, i que provenien de mons llunyans on tot estava permès. Convé, però, no quedar-se al lloc d’arribada. Cal anar mar enllà per veure ben de prop com van embrutar-se, aquells diners, i què se n’ha fet, dels llocs i les persones que van sofrir per tal de generar aquestes fortunes. La compra d’homes, dones i infants a Àfrica i la seva explotació a les colònies també formen part del llegat esclavista català.

L’exposició del Museu Marítim de Barcelona La infàmia: la participació catalana en l’esclavatge colonial —amb guió d’Antoni Tortajada, assessorament científic de Martín Rodrigo i projecte museogràfic d’Ignasi Cristià— fa l’esforç d’acostar-s’hi d’una manera que no s’havia fet fins ara a Catalunya. Trenta anys després de l’exposició pionera Catalunya i Ultramar (1995), comissariada per Josep Maria Fradera i César Yáñez, la nova mostra aporta novetats interessants com una llista actualitzada d’empresaris adinerats i de capitans de vaixells que participaren en el negoci del tràfic d’esclaus, o la nòmina de catalans que se n’anaren a l’Àfrica per fer d’intermediaris entre les xarxes esclavistes africanes i europees (els anomenats “factors”). Tot plegat, és fruit de la feina incansable que han realitzat Martín Rodrigo i altres historiadors catalans en les últimes dècades. L’argument d’arrencada és conegut: una part important de la puixança econòmica de la Barcelona i la Catalunya del segle XIX estava estretament lligada a l’entramat colonial i a l’explotació de mà d’obra esclava. En lloc de quedar-se a Barcelona, l’exposició ha intentat resseguir els catalans i els seus lligams amb l’esclavitud a Àfrica i a Amèrica, i així pluralitzar allò que constitueix el llegat esclavista català. Malgrat tot, en passejar per les sales de l’exposició, un no pot evitar preguntar-se: on són els esclaus? Ells i els seus descendents, no són llegats catalans de l’esclavitud? L’exposició fa ben poc per mostrar les persones esclavitzades com a agents actius i resistents al procés d’explotació i deshumanització a què se’ls va sotmetre.

L’exposició representava una oportunitat per fer una reproducció de les bodegues on s’encabia els esclaus

Està bé identificar i conèixer els catalans que s’instal·laven en forts a la costa africana per adquirir captius, els “traficants d’ànimes” que va estu­diar Gustau Nerín. Però, sent al Museu Marítim, l’exposició representava una oportunitat única per fer una reproducció a mida real de les bodegues on eren encabits els esclaus, el bottomless pit que cantava Bob Marley. Com explica Marcus Rediker a l’assaig The Slave Ship (2007), va ser en aquests espais insalubres, durant el viatge transatlàntic, on van sorgir entre els esclavitzats nous llaços de solidaritat que transcendien les seves ètnies d’origen. Un cop a les colònies, les identitats i les vides dels esclaus s’entrelligaven irremeiablement, sovint a la força, amb aquells que els posseïen, i el cas català no n’és l’excepció. Avui, a la ciutat cubana de Colón, s’hi troba molta gent amb el cognom “Baró,” fins i tot “Baró i Baró.” No són descendents de catalans, sinó dels esclaus de Josep Baró Blanxart, batejats amb el cognom de l’amo com era pràctica comuna a l’illa. Resseguir els cognoms catalans dels arbres genealògics d’aquestes persones esclavitzades no durà a Canet de Mar o a Vilanova i la Geltrú, sinó a un final abrupte, a un nom català suplantant-ne un altre d’africà.

Fa anys, l’escriptora nord-americana Toni Morrison va explorar a Beloved (1987) com de difícil era per als exesclaus i els seus descendents desempallegar-se de la perversió amb què l’esclavitud ho havia impregnat tot: la història, els ancestres, els vincles familiars, la maternitat i la paternitat; és a dir, la memòria i la identitat. “Recordar no semblava sensat”, diu Morrison al final de la novel·la. Més recentment, la pel·lícula Saint Omer (2022) d’Alice Diop ha reflexionat sobre les conseqüències que té per als antics súbdits colonials francesos la migració a l’antiga metròpolis: el desarrelament, el sentiment de culpa, el que significa “integrar-se” en una societat blanca i el preu a pagar per aconseguir-ho. Explorar aquestes experiències i fenòmens per al cas català és tan complicat com necessari. Per fer-ho, cal obrir les bodegues dels vaixells i les portes dels barracons d’esclaus per tal de posar-los cara i noms i cognoms, i així començar a plantejar fins on cal resseguir els efectes de la participació catalana en l’esclavitud. És tant llegat català de l’esclavitud la fortuna repatriada dels Baró, Flaquer o Samà, com l’experiència familiar dels esclaus que van deixar enrere.

Les limitacions que condicionen la memòria colonial a Catalunya es fan paleses precisament en la incapacitat de representar els espais de vida dels esclaus en tota la seva dimensió. La maqueta d’un ingeni —una plantació de sucre cubana— presideix la sala de l’exposició dedicada al món de l’esclavitud a les colònies. Blanca com el sucre refinat, la maqueta reprodueix amb detall aquests complexos industrials que poblaven el món rural cubà. Sense la verdor tropical, els barracons i les xemeneies de l’ingeni recorden més un camp de concentració que no pas una hisenda colonial. L’absència de color allunya de la imatge del Carib ­idíl­·lic de ressorts i platges paradisíaques i posa de cara una indústria que devorava vides humanes al ritme del trepig mecanitzat amb màquina de vapor.

Si deshumanitzar l’ingeni és un encert, el gris presó de les parets que l’envolten és una oportunitat perduda. La maqueta llista les vint-i-una seccions de l’ingeni, però s’oblida del camp de canya, el canyar, el lloc on la violència diària marcava la vida de la majoria de les persones esclavitzades. Pintades de verd canya, les parets de la sala haurien pogut aprofundir en el contrast entre la bellesa dels camps i la violència que amaguen. L’esclau tallant canya només té reservada una fotografia de finals de segle. En canvi, s’hi reprodueixen profusament els gravats encarregats pels propietaris, que invisibilitzaven la duresa del treball esclau amb unes representacions pulcres i equilibrades dels seus ingenis. Centrats a explorar la participació catalana en l’esclavitud, s’ha oblidat que, en obviar els esclavitzats, s’està reproduint involuntàriament una perspectiva que fa dels blancs, els catalans en aquest cas, els únics personatges històrics que val la pena tenir en consideració. Incorporar tradicions crítiques, especialment les provinents del Carib, pot ajudar a evitar-ho.

És tant llegat català la fortuna repatriada dels Baró o Flaquer com l’experiència familiar dels seus esclaus

“Tan bonic el món allà fora, però dins del cotxe...”, diu Beli, la mare d’Óscar Wao, mentre l’apallissen enmig dels camps de canya de la República Dominicana. A The Brief Wondrous Life of Oscar Wao (2007), Junot Díaz explora els múltiples significats que el canyar ha tingut per a les societats del Carib. Fruit de la pallissa, la mare del protagonista patirà un avortament i fugirà als Estats Units. El canyar de Díaz és un lloc estèril, com ho era per a les dones esclaves, que patien d’amenorrea per l’extenuació de tallar canya. Però, com la bodega del vaixell d’esclaus, el camp de canya també ha estat un espai ambivalent. L’artista cubà Wilfredo Lam va representar com d’entrelligades estaven la canya i les vides de la població negra del Carib en la seva obra La jungla (1943). El canyar era font de violència i de trauma, però també un lloc de refugi i de vida, i els artistes d’avui segueixen reivindicant-lo com un espai d’identitat. “Tú no eres hijo del cañaveral, escoria / Tú eres hijo del cabrón más corrupto de la historia”, canten els porto-riquenys Residente, iLe i Bad Bunny a l’ara exgovernador de l’illa Ricardo Rosselló (net de mallorquins).

Aproximacions com les esmentades aquí, de Morrison a Díaz i de Marley a Residente, contrasten amb els clixés que tanquen l’exposició amb la voluntat de reflexionar sobre el racisme avui: Nelson Mandela, Martin Luther King, Rosa Parks. L’excepció és l’audio­visual de Sally Fenaux: una dona negra es banya al mar, una altra pinta un quadre en què dominen els tons blaus. Com amb el canyar, el mar ha estat font d’esclavitud i violència per a la diàspora africana a Amèrica. L’artista se n’apropia per canviar-li el significat, mentre una veu en off insta a ­crear noves i millors històries. Aquesta intervenció dins del marc de l’exposició traça un rumb a seguir: el de sinergies més intenses entre el món artístic i l’acadèmic, trobant l’equilibri entre el rigor i l’exploració reflexiva, per tal d’obrir camins que permetin elaborar amb criteri una memòria colonial a Catalunya i fer-ho amb el suport de tradicions que fa més temps que s’enfronten a aquestes qüestions, ja sigui l’africana o la caribenya, i les seves ramificacions catalanes.