Springora, banalment dolenta

Amb les batalletes dels avis de cadascú passa com amb els somnis: solen ser més apassionants per a qui les explica. D’entrada, la història familiar de Vanessa Springora té tots els ingredients per ser una flamant excepció: conté secrets tèrbols, intrigues bèl·liques, avis criptonazis, i un cognom literalment únic al món. Després de vendre 300.000 cò­pies d’El consentiment, on passava comptes de la seva relació amb l’escriptor Gabriel Matzneff —ella tenia 14 anys, ell 47—, Springora centra el segon llibre en el seu patronímic, i prova d’omplir els forats d’una mitologia familiar plena d’incògnites.

El nom del pare (Empúries) arrenca amb la mort del pare de Springora, un home erràtic i violent que ja ha­víem vist a l’inici d’El consentiment. Si aleshores el titllava de “tirà domèstic”, ara que n’ha vist el cadàver decrèpit en un pis ronyós, “un abocador que fa pudor de solitud, de misèria afectiva i de mort”, li passa factura des d’un altre lloc. El pare absent, mentider compulsiu, mitòman iracund, es converteix en retrospectiva en “aquell rodamon que, en lloc de vergonya, em feia sentir compassió, que és molt pitjor”. Buidant el pis on va morir, que havia estat el dels avis paterns de l’autora, Springora troba objectes torbadors: les revistes de porno gai del pare, una foto de l’avi Joseph vestit d’esgrima amb una creu gammada al braç. En Joseph era un immigrant txec de la comunitat sudeta (germanòfona) de Txecoslovàquia; a la família es deia que va desertar de l’exèrcit nazi, en què havia estat reclutat a la força, i que es va refugiar a la França lliure. Aquelles fotografies curosament guardades podrien indicar una altra realitat. Tot plegat la trasbalsa prou per proposar-se investigar si l’avi havia estat realment un nazi o bé un jove qualsevol segrestat per les marees de la història.

A partir d’aquí, el llibre pivota cap a la cerca detectivesca. Spingora viatja a Praga i al poble remot d’on era originari l’avi; parla amb familiars perduts; busca inspiració en Kafka, Zweig i Kundera; remou tots els arxius imaginables a com a mínim tres països; troba evidències de canvis de cognom i rastres esborrats. Els fets clau, però, se li escapen. Els múltiples forats els omple amb especulacions, hipòtesis i, en els pitjors casos, literatura. Finalment, 276 pàgines d’investigació més tard, ho admet: “L’única prova de debò de la seva culpabilitat és haver-se adherit al nazisme, i potser el van obligar a fer-ho”. Per compensar la manca de troballes concretes que li permetin fer un retrat eloqüent de l’avi, Springora justifica la llarga cerca —i, suposo, la seva conversió en llibre— amb conclusions solemnes respecte de la naturalesa humana i el destí d’Europa. Si l’avi Joseph, que la transportava dolçament en braços al llit quan s’adormia al sofà, va ser potser un nazi de cor, qui de nosaltres no podria ser-ho? I la pregunta que segueix naturalment: si la Xoà va passar un cop, què impedeix que torni a passar?

És arriscat sostenir unes conclusions tals sobre hipòtesis i especulacions. Però aquest no és el problema principal. Que els nazis eren gent banalment dolenta no és la conclusió reveladora que el lector espera trobar al final d’una trepidant investigació centrada en un individu concret. Potser patim de desgast cognitiu després de tantes dècades de teoritzar el nazisme, d’aïllar i singularitzar-ne la monstruositat, i l’efecte és que llegir sobre la hipotètica maldat d’un hipotètic nazi de baixa estofa només provoca una lleu fatiga. Les prediccions ominoses respecte de la circularitat de la història tampoc no resulten especialment fresques. Cap al final, l’autora ofereix un refregit de senyals que demostren que el feixisme és sempre a l’aguait i que “els espectres de la Història continuen modelant el present”: l’auge de l’extrema dreta a França i Alemanya; la invasió russa d’Ucraïna; el Pròxim Orient que “es crema”, així, de manera impersonal.

Un llibre no pot triar el context en què serà llegit. No és culpa de l’autora que la publicació hagi coincidit amb l’extermini de la població de Gaza i amb una de les polèmiques més tragicòmiques dels últims mesos. El Museu de l’Holocaust de Los Angeles va publicar a Instagram una imatge amb la frase “Mai més [l’eslògan oficial de la Xoà] no pot referir-se només als jueus”. L’endemà la publicació va ser esborrada i substituida per una disculpa institucional: alguns havien malinterpretat el missatge com una declaració política respecte de la situació al Pròxim Orient. Asseguraven, al final del comunicat, que la propera vegada ho farien millor.

El nom del pare 

Vanessa Springora 
Editorial Empúries
304 pàgines. 21,90 euros / @9, 99 euros