‘Middlemarch’, una novel·la feminista?

Els editors de la novel·la de George Eliot de què parlarem avui han estat prudents a l’hora de triar una frase entre el munt de lloances que s’han escrit sobre aquesta obra: “Un llibre magnífic, una de les poques novel·les angleses escrites per a gent adulta” (Virginia Woolf). Diem que han estat prudents perquè el fet és que cada vegada que s’ha fet una enquesta entre lectors i autors de literatura anglesa de temps moderns i contemporanis, els uns i els altres han coincidit a dir que la novel·la de George Eliot no solament és bona —això també ho creia la Woolf, i no solament pel fet que ella fos feminista, però no tant George Eliot, perquè aquest moviment tot just s’iniciava als seus anys de vida—, sinó la millor novel·la anglesa mai escrita: si agaféssim tota la literatura en llengua anglesa, Middlemarch no quedaria gaire per sota de Moby Dick, de Melville. Ara el lector en català podrà fruir d’aquesta meravella narrativa en traducció com sempre insuperable de Xavier Pàmies: George ­Eliot, Middlemarch, pròleg de Núria Perpinyà i epíleg del traductor mateix (Barcelona, Bernat Metge Universal, 2024).

Woolf no va filar gaire prim quan parlava d’una novel·la —única, va dir llavors— per a gent adulta. De fet, també eren novel·les per a persones madures les que va escriure Jane Austen abans que ella, i les que van fer les tres germanes Brontë després d’E­liot, en bona mesura gràcies a la seva lliçó. El mateix es podria dir de Thackeray, de ­George Meredith o de Thomas Hardy, per esmentar noms a l’entorn del període victorià. Dickens és un cas a part: no és que escrigués novel·les per a criatures, però no va copsar les enormes complexitats i els envitricollaments de la societat anglesa de mitjan segle: la millor manera de fer feliços els lectors és que la caritat i el bé sempre s’imposin; ben a diferència del que va fer Eliot.

El que van fer tota aquesta colla de novel·listes del segle XIX anglès —menys Dickens— va ser deixar de banda les deliqüescències i ravates de la poesia romàntica, tan rica a les lletres angleses, per entrar en la complexitat de la vida social, familiar, sexual, també econòmica del segle, que ho és de la progressiva emancipació de la classe burgesa, ja fos a Londres o a les “comarques”. En aquest segon lloc és on se situen a Middlemarch les peripècies d’una llarga sèrie de personatges, mitja dotzena molt ben dibuixats (Dorothea, Casau­bon, Ladislaw, Tertius Lydgate, Rosamond, Bulstrode), tots plegats formant una mena de tapisseria Jacquard, amb els fils de diferents colors entreviats, que es contrasten, s’interrelacionen, s’apleguen i es separen. Una cosa així no l’havia fet cap escriptor abans que Eliot a Anglaterra, potser amb la relativa excepció de Cims borrascosos, d’Emily Brontë. De la mateixa manera que Ulisses, de Joyce, és la millor anàlisi de totes les determinacions i circumstàncies d’un dia qualsevol en la vida en una gran ciutat, Dublín, l’any 1904, així Middlemarch és com una galeria de quadres superposats en un de sol, però tots discernibles, en un medi rural dels Midlands anglesos.

Tanmateix, qui pensi que aquesta novel·la és un al·legat feminista s’equivocarà. Del que parla és del gènere humà —o d’un tros d’humanitat que val per tota—, com es llegeix a l’inici de la novel·la, sense establir cap diferència entre les grandeses i misèries dels homes i de les dones. La mateixa Rosamund Vincy, que es casa amb un metge que té nobilíssims ideals —ella només tenia l’ideal de fer un bon casament—, no és precisament un model de feminisme. ¿Ho és Dorothea, la més perfecta criatura de la novel·la, que només desitja casar-se amb el senyor Casaubon, un home que li dobla l’edat, un erudit tan polsegós com la majoria, incapaç de tenir una sola idea sobre els llibres que amuntega a la biblioteca? No ben bé. A qui estima Dorothea és a un altre gran personatge de l’obra, el mig bohemi i singular Will Ladislaw, que posseeix encara una aura d’artista romàntic i està dotat d’una intel·ligència i una finesa d’esperit com les d’ella.

El cas és, però, que la crítica literària de cada moment històric sol agafar-se al marc d’idees preconcebudes que s’escampen per la societat, les xarxes i els telenotícies, de manera que als últims decennis George Eliot ha estat considerada una feminista avant-la-lettre. No ho va ser ni tan sols després de totes les lletres que va escriure. Posseïa una gran intel·ligència i una gran cultura, i va escriure una obra en què —per sort, encara— tant els homes com les dones es troben imbricats en un marc social d’una enorme complexitat. Eliot no moralitza mai; només presenta; i ho fa d’una manera tan enrevessada i amb tan diverses i entrellaçades perspectives, que les ideologies dels nostres dies no resulten útils per parlar-ne. Les grans novel·les sempre han fet això: informen, mostren, posen en joc els personatges, descriuen, i ofereixen objectivament punts de vista molt dissemblants: tot plegat perquè el lector pugui respirar amb llibertat, i situar-se en el món i en ell mateix d’una manera nova.