És possible recuperar internet dels bilionaris?

Per alguns, plantejar-se si internet és democràtic pot semblar una cosa absurda. Al cap i a la fi, tenim més catàleg del que podem recordar en serveis de streaming, perfils d’entreteniment, para-socials o no, i eines que faciliten cada aspecte de les nostres vides. En un mateix dia pots barallar-te amb una francesa que t’ofereix cinquanta cèntims per la brusa que t’ha regalat ta mare, reproduir compulsivament els mateixos tres minuts d’un pòdcast perquè et distreus i fer que tots els teus contactes es preguntin —un altre cop— per què els tens a “millors amics”. Tot el que has de fer per gaudir de la utopia digital és marcar una casella que accepti els termes i condicions. Així i tot, el moment cultural ve marcat per un fort pessimisme davant de les xarxes.

A la Biennal de Pensament d’enguany, Zadie Smith animava el seu públic dient que “tot el que cal fer és deixar d’utilitzar aquestes plataformes perquè les big tech tanquin d’un dia per l’altre”. Però hi ha qui considera que un altre internet és possible, i que rau precisament a fer just el contrari de tot això. El pessimisme i l’alarma converteixen el problema d’internet en una catàstrofe inevitable, una invenció condemnada des del principi per la seva pròpia naturalesa. I aquest pensament ens fa oblidar que, no només un altre internet és possible, sinó que ja ho ha estat. La creença que l’única solució és renegar de tot això fa que deixem de plantejar-nos fins i tot les qüestions més bàsiques: per què no tenim un servidor de correu electrònic públic? És normal que des de l’educació pública es faci servir Google Drive com a “opció fàcil”? El col·lapse global d’aeroports i bancs el passat 19 de juliol es podria haver evitat, si no es depengués exclusivament de Microsoft?

Aquest setembre, la investigadora i activista Simona Levi publicava Digitalització Democràtica (Raig Verd), un llibre que proposa la transformació cap a un internet al servei de la ciutadania. Levi no es planteja si internet ha de ser democràtic, sinó que entén que, sent com és avui un element indestriable de la nostra socia­lització i vida laboral, ho ha de ser. Internet, diu Levi, “no és només una invenció tecnològica, sinó un canvi social i, per tant, polític”. L’activista defensa que l’única manera d’aconseguir la sobirania a les xarxes és, precisament, no desentendre’ns-en. I no desentendre’ns-en implica formació per comprendre com funcionen els gegants tecnològics, descentralització per no dependre’n i un paper actiu de les institucions públiques per plantejar alternatives a les grans plataformes. Però, sobretot, implica consciència per ser capaços d’identificar el problema “com una responsabilitat ciutadana”.

Avui, amb internet, cadascú pot triar la seva veritat, i el que ens hauria de preocupar és tot allò que no triem

Al llibre, Levi recull diversos exemples d’un internet participatiu, com va ser la creació de la Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure fundada l’any 2001, mantinguda a través d’una fundació sense ànim de lucre i actualitzada gràcies a la participació i comprovació d’usuaris. També recorda el cercador Firefox de Mozilla, com a exemple d’eina d’èxit i d’ús estès de programari lliure.

Internet com a fàbrica

Excloure internet de la nostra política també vol dir no tenir cap control sobre les seves conseqüències polítiques. L’historiador Yuval Harari, per altra banda, proposa una fiscalització econòmica estricta perquè les grans empreses d’internet que especulen amb dades paguin impostos als països d’on extreuen les dades que després venen. Al llibre Nexus (Edicions 62), l’autor fa servir els termes “explotació” i “neocolonialisme” per palrar d’aquest nou model econòmic en què les xarxes socials fan farming dels seus usuaris: “En una economia de la informació imperial, les dades en brut es recolliran a tot el món i fluiran cap al centre de l’imperi. Allà es desenvoluparà la tecnologia d’avantguarda, que produirà algoritmes immillorables que sabran identificar gats, predir tendències de moda, conduir vehicles autònoms i diagnosticar malalties. Les dades d’Egipte i de Malàisia potser enriquiran una empresa de San Francisco o Pequín, però la gent del Caire i de Kuala Lumpur seguiran sent pobres. Segons PricewartonhouseCooper, s’espera que la IA afegeixi 15,7 bilions a l’economia global el 2030. Dins d’aquesta globalitat, els Estats Units i la Xina rebran el 70% d’aquest creixement.”

La qüestió és preguntar-nos, doncs, com és que tot això no s’ha plantejat fins ara. Fa un temps no era estrany sentir a parlar dels 2000 com “l’era de la informació”, però Harari creu que precisament ha estat aquesta “visió ingènua de la informació”, la creença que com més informació posseïm, més savis podem ser, la que anava errada. Aquesta concepció optimista respon a un moment en què la informació encara era mediada per agents humans: editors, periodistes, polítics i pensadors, entre d’altres figures. Avui, amb internet, cadascú pot triar la seva veritat. I el que ens hauria de preocupar és precisament tot allò que no triem.

Moltes estructures ja es van desenvolupar abans de la implosió de les ‘big tech’, només cal actualitzar-les

El genocidi de la comunitat rohingya l’any 2017 és un dels exemples més clars de descontrol de la informació a les xarxes. De seguida es va considerar que la violència havia escalat notablement després de la proliferació de vídeos i textos antirohingya a Facebook. És clar que la propaganda violenta no és exclusiva del segle XXI, i Facebook es va defensar al·legant que qui crea i difon aquest contingut són els humans, i que tant l’empresa com els seus algoritmes només poden intervenir-hi fins a cert punt. La polarització a les xarxes passa per convertir els seus mecanismes en una cosa obscura i totalment alie­na als ciutadans. I, a poc a poc, també aliena als seus creadors. Però potser l’error és considerar que l’algoritme no és precisament una creació humana. Documents de la investigació interna de Facebook pel cas Myanmar del 2017 van calcular que el 70% de les visualitzacions dels vídeos d’odi contra els rohingya provenien de la reproducció automàtica. És a dir, que per molt que l’usuari triés contingut que no fos violent, per molt que només busqués vídeos de gatets, en més de la meitat d’ocasions era redirigit cap a contingut violent contra una minoria. Però, què hi guanya, aquí, Facebook?

En algun punt del 2015, el codi de plataformes com Facebook i Instagram va ser modificat per canviar d’un ordre cronològic a un ordre de “rellevància”, prioritzant els continguts que una equació considerava que t’havien d’interessar més. Aquesta rellevància, però, no és una “curadoria” tant com una estimació del que et farà interactuar i, per tant, passar més estona en línia. Això vol dir que potser t’ofereix contingut violent perquè, en escandalitzar-te, et quedes més estona veient el vídeo, o el veus més d’una vegada perquè te’n fas creus, el comentes per mostrar indignació, i el comparteixes per ser encara més vocal en el teu rebuig total. Aquí cal preguntar-nos per què l’algoritme busca que passem més estona en línia.

Qui té por de l’algoritme?

L’algoritme, com la intel·ligència artificial, no és negatiu per naturalesa. És una equació. Un mecanisme digital que absorbeix dades generades per un usuari, les processa i en treu conclusions rellevants per a uns objectius marcats. Això no vol dir que hi hagi algú connectat al teu telèfon mòbil per revisar si vas al lavabo. Es tracta d’una cosa molt més senzilla i mercantilitzable. L’algoritme recull dades i l’empresa les ven a altres empreses que busquen afinar la seva estratègia de màrqueting o crear perfils. La xarxa social aconsegueix encara més beneficis dels que aconseguiria amb els espais de publicitat, així que necessita que passem el màxim de temps possible a la plataforma, que interactuem per refinar els paràmetres de l’algoritme i naveguem constantment, no per poder-nos vigilar d’una manera orwelliana, sinó perquè generem beneficis per a ells. Yuval Harari considera que és justament en aquesta necessitat de retenció on tot es comença a torçar: “L’accés a la informació, en aquest cas, no ens fa lliures sinó que està pensada per esclavitzar-nos a la pantalla a canvi de dades”. El problema és que no podem saber els criteris amb què es programen aquests algoritmes.

Tant Simona Levi com Harari creuen que el problema rau en una “asimetria de la informació”. Com a usuaris, ens movem per espais (Facebook, Google, X, Tiktok, etc.) basats en uns algoritmes que no sabem com funcio­nen per falta de formació, però també perquè aquestes plataformes consideren el seu codi un “secret d’empresa” per tractar-se de la fórmula del seu model de negoci. Així, el seu funcionament sembla imprevisible i aleatori per a l’usuari i és innaccessible i opac per a les institucions que l’han de fiscalitzar. Però no ho és. Sense anar més lluny, aquest octubre NPR revelava documents interns de Tiktok on la plataforma calcula que calen 260 vídeos —o 35 minuts davant la pantalla— per generar addicció.

I tot i que ens pugui semblar que controlem allò que consumim a les xarxes, i que no ens importa que es facin diners amb les nostres hores a canvi d’un producte gratuït, els criteris de l’algoritme també tenen efectes en el nostre dia a dia. Kyle Chayka, autor de Filter­world, defensa que el mecanisme dels algoritmes avui és capaç de determinar tota la cultura al nostre voltant, amb conseqüències nefastes. “La cultura a través de l’algoritme”, diu Chayka, “es torna fàcil, replicable, participatòria i ambient”. Per una banda, perquè l’algoritme escull el que serà rellevant i, per l’altra, perquè el món s’acaba adaptant al que resultarà atractiu per l’algoritme perquè no el deixin de banda. Un restaurant que es presenti com a “instagramejable” pot aconseguir més clients, i una editorial que publiqui un influenciador pot vendre més llibres, fins al punt que “l’atenció esdevé l’única mesura amb què jutgem la cultura, i allò que obtindrà atenció és escollit per equacions desenvolupades a Silicon Valley”.

Quan permetem que la cultura s’adhereixi als criteris de l’algoritme, estem potenciant la creació de trols i altres arquetips premiats per comportaments que no es premien fora d’internet, com els creadors que basen el seu contingut en l’odi i l’escàndol, tal com explica el col·lectiu Proyecto Una a La viralitat del mal (editorial Descontrol). Per altra banda, cal plantejar-nos qui controla la conversa pública, si aquests arquetips són els considerats “més rellevants” per l’algoritme. Un estudi de Similarweb l’any 2022 detecta que el 5% dels usuaris de X són bots, però aquest 5% genera “entre el 20,8% i el 29,2%” de tots els continguts.

Canvi de xip

Tot i així, és possible que el to pessimista i fins i tot de pànic vers la tecnologia justament contribueixi a obstaculitzar la sobirania a les xarxes. Considerar que estructures com l’algoritme o la intel·ligència artificial són éssers misteriosos i hostils, allunyats de la nostra comprensió, i parlar de les seves conseqüències com a fets aïllats que només podem mirar de contenir, fa que ni tan sols concebem la possibilitat de fiscalitzar aquestes grans companyies. L’analista Viktoria Vasileva apunta, que en els últims anys, els gurus de la tecnologia han canviat d’imatge: Elon Musk ha contractat estilistes de renom per apel·lar a una masculinitat èpica, més semblant a un pilot d’avioneta que a un enginyer aeroespacial. Mark Zuckerberg ha deixat l’uniforme que el definia per passar a vestir amb roba d’estil urbà i juvenil: samarretes amples, cadenes d’or i meleneta. Potser és agosarat relacionar un canvi d’imatge amb la voluntat d’amagar encara més el factor humà en els codis i l’algoritme, però Vasileva es pregunta si no hi hauria una intenció de deixar d’intimidar l’usuari en un moment en què el negoci de les dades és més agressiu que mai.

Simona Levi considera que la clau és passar a entendre internet com un dret fonamental: “Si la digitalització elimina obstacles entre les persones i les oportunitats, la manca d’accés igualitari a internet comporta desigualtats”. És a dir, si es percep com un dret, els governs hauran d’invertir tant en formació com en infraestructura amb accessibilitat competitiva. Un cas interessant de consciència i iniciativa de l’usuari és la feina que s’està fent amb el Pla de Digitalització Democràtica en l’Educació, que neix després que l’any 2019 un grup de pares denunciés que l’escola dels seus fills els demanava autorització perquè Google gestionés i emmagatzemés les dades dels seus fills. Un cas similar és el de l’Öppna Skolplattformen, una alternativa lliure creada per 40 pares amb formació en programació en una hackató per fer front a la necessitat de l’escola dels seus fills després que l’Ajuntament d’Estocolm gastés el pressupost en una eina educativa que mai va funcionar.

Tal com apunten diversos autors, moltes d’aquestes estructures ja es van desenvolupar abans de la implosió de les big tech durant l’anomenat Web 2.0. En molts casos, només caldria actualitzar-les o buscar maneres de donar suport a aquelles empreses mitjanes o de programari lliure que avui no poden competir amb gegants tecnològics, que no tenen problema a vendre per sota del preu de cost a canvi de l’oportunitat de recollir dades per vendre. Levi assegura, per altra banda, que en molts casos la llei ja existeix, però que no s’aplica. El canvi és una qüestió legislativa, però sobretot de concepció. El filòsof Lowry Pressly afirma que cal rebutjar tota “ideo­logia de la informació”, que “la privacitat és valuosa no perquè ens doni poder sobre la nostra informació, sinó perquè ens protegeix davant la generació d’informació mateixa”. La pel·lícula The Matrix (1999) plantejava una distopia en què les màquines tenien els humans connectats i tancats en càpsules per extreure’n l’energia que els permetia viure. Ara, en comptes de màquines, potser haurem d’imaginar bilionaris comptant iots.