Eufemismes i toxicitats

De fet hi ha moltes maneres de dir que algú és un malparit, o una mala persona, aquí els matisos poden ser múltiples i les inclinacions de cadascú, diverses. Tenim allò de ser un mala peça, o també un bona peça si ens posem irònics, o una mala bèstia, un mala ànima, o ser un mala pinta, tenir mala fe o ser un bon element, altre cop amb ironia. Recordo també la meva mare que deia d’un que tenia mala jandi (o és jandí?) o que era un mal hermano. I per descomptat disposem d’una bona rastellera d’insults diversos que també poden fer servei, com ara ser un penques o un barrut si som generosos, o bé un desgraciat o un que cadascú acabi la frase. Doncs bé, ara gràcies a la carta d’Íñigo Errejón sabem també que d’algú que no és gaire de fiar en podem dir que té una subjectivitat tòxica.

Que el llenguatge, com a mitjà d’expressió i comunicació que és, és també un instrument de manipulació no ens hauria de sorprendre. Allò que diem no és només allò que referim (és a dir, l’objecte denotat), sinó també el vehicle mateix amb què ho referim, que sovint transmet més missatge tot i transmetre la mateixa informació. Si parlem de Carles Puigdemont, per exemple, no és el mateix dir que va ser el president que va posar les urnes que no pas dir que va ser el president de la independència dels deu segons o un fugit de la justícia. Estem parlant del mateix personatge, però el que diem és substancialment diferent i cada missatge té la seva intenció.

Vet aquí doncs que Errejón, en la seva fugida endavant, ens obsequia amb un text en què pràcticament res no és dit pel seu nom i s’opta per les giragonses verbals a fi de presentar una realitat força diàfana i mesquina com un producte de les circumstàncies i a ell mateix com una víctima del sistema. Tot plegat sembla una carta per admetre bona part dels fets i comportaments que se li atribueixen, una mena d’admissió de culpa, però evitant amb subterfugis i eufemismes les expressions massa explícites i res que el pogués comprometre penalment o que sembli una confessió. Amb l’afegit de proporcio­nar en safata una crítica a tots els detractors del llenguatge propi de l’esquerra actual, això que se sol etiquetar despectivament sota el terme de wokisme, en tant que la carta podria ser un bon exercici de redacció en l’ús del llenguatge políticament correcte per a tot aquell que vulgui blanquejar comportaments de (vegeu primer paràgraf).

És curiosa, en aquesta capbussada en el món de l’eufemisme, la manera com es presenten els comportaments egoistes i individua­listes, que segons Errejón serien producte de l’activitat política mateix, a causa de “una forma de compotarse que se emancipa [!] a menudo de los cuidados, de la empatía y de las necesidades de los otros”; és a dir, que no tens cap mena d’escrúpol. I reblem el clau culpant el sistema: si l’egoisme és fruit de l’activitat política, la seva multiplicació no té altra causa que el patriarcat mateix, en un exercici que estaríem a punt (ens falta molt poc) de qualificar de monument al cinisme: soc un egoista perquè soc polític, i si a més no tinc cap mena d’escrúpol és perquè soc home, i un món d’homes m’ha fet així, i he de ser així tot i que com a polític pretengui combatre el món que m’ha fet així.

I aquí topem amb una de les frases més comentades de la carta: allò d’arribar al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. Aviam. Hauríem de convenir que, afinitats ideo­lògiques a banda, el personatge Íñigo Errejón semblava un devessall de virtuts. Vist des de fora (Déu me’n guard veure’l des de dins), feia pinta de ser un paio educat, correcte, bon orador, una vestimenta sense estridències, conservadora fins i tot, un tallat de cabells d’allò més formal i una sempiterna joventut que et fa preguntar si s’afaita ben arran o bé si és que és imberbe. No diries que en un sopar de compromís et faria quedar malament. Doncs bé, seguint la lògica de la frase d’ell mateix, si aquest és el personatge i diu que ha arribat al límit de la contradicció amb la persona, com deu ser la persona? O més ben dit, on ha anat a parar?

No sabem què pretén dir quan, tot seguit, dona a entendre que porta una vida neoliberal mentre fa de portaveu de Sumar, vet aquí una altra contradicció. Què vol dir? Es dedica a invertir en criptomonedes i pisos turístics? Fa tot de compres a Amazon i Glovo en lloc de freqüentar el comerç de proximitat? O es refereix al masclisme estructural, que tanmateix no ha esmentat en tota la carta? No és estrany que hi hagi qui pensi que s’hi entreveu una vida d’excessos, amb consums no sempre del tot legals. Però noi, què vols? Si fas una carta exculpatòria amb tot d’eufemismes i evites dir les coses pel seu nom, per força el ventall de possibilitats interpretatives serà tan gran com el forat que per culpa teva quedarà a tota l’esquerra.